Rafa Xambó: «Pel que fa als mitjans de comunicació, de la valentia que presumia Compromís no hi ha res»

per Marta Meneu

Rafa Xambó Sociòleg expert en comunicació i músic

Societat

Rafa Xambó
Rafa Xambó | Ulisses Ortiz

Rafa Xambó (Algemesí, 1954) formava part del Consell Assessor de l’antiga Radiotelevisió Valenciana (RTVV) en el moment del seu tancament. Més tard, amb la posada en marxa de l'actual À Punt, Compromís el proposà de nou com a membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), l’ens que s’encarrega de la radiotelevisió pública. Xambó, professor universitari, expert en sociologia de la comunicació i músic, fou substituït del Consell Rector fa nou mesos pel partit que el proposà. Parlem, amb ell, de la seua substitució del Consell Rector i sobre els recents canvis en À Punt, poc després del canvi de director general.

 

Han passat nou mesos de la seua eixida com a membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC). Què en pensa ara?

Hi ha algunes coses curioses. El dia 28 de novembre de 2013, el Consell de la Generalitat –en aquell moment del Partit Popular (PP)– aprovava la destitució dels membres del Consell d’Administració de l’antiga RTVV i em destituïa. L’endemà, tancaren RTVV. El 28 de novembre de 2019, sis anys després, les Corts Valencianes votaven els membres del Consell Rector que continuaven i la persona que em substituiria a mi, moment en què jo cessava. Val a dir que, si en 2013 era el PP, en 2019 era Compromís, era el meu partit. Dos anys abans, des del 2017, Ciudadanos ja demanava el meu cap.

“No es vol molestar els grans grups mediàtics espanyols”

Com ho interprete jo? Ho intereprete a nivell polític com una victòria del PP i de Ciudadanos. També com un canvi de rumb considerable pel que fa a Compromís en el seu programa respecte a les polítiques de comunicació al País Valencià. Un canvi substancial.

Un canvi de rumb cap a quina direcció?

Cap a no fer res en l’àmbit dels mitjans de comunicació que puga alterar l’status quo actual. De la valentia que es presumia en el programa, pel que fa als mitjans de comunicació, no hi ha res. I no estic parlant que interferisquen els mitjans de comunicació, parle que facen polítiques de comunicació que constribuïsquen a enfortir el sistema comunicatiu valencià en clau pròpia, en clau autònoma i al servei de la ciutadania.

Per exemple?

Què s’ha fet en l’àmbit de les televisions a nivell comarcal? La legislació espanyola obliga que hi haja un acord majoritari dels ajuntaments de la comarca perquè hi haja una TDT pública en una demarcació. En soc conscient. Això regala al PP la possibilitat de vetar les televisions públiques en totes les demarcacions, mentre que les televisions privades només necessiten l’autorització administrativa de la Generalitat. Però, què ha fet Compromís? No res. Què ha fet a la ràdio?

No es vol molestar els grans grups mediàtics espanyols. En el fons, comparteixen la idea que els mitjans són un luxe i un instrument de les elits polítiques i econòmiques, no un servei a la ciutadania.

Raquel Ejerique, nova cap d’informatius d’À Punt, ha dit en una entrevista que ha trobat molta agressivitat cap a À Punt.

Raquel Ejerique té raó en el sentit que hi ha una hostilitat dels altres mitjans de comunicació per a burxar À Punt, faça el que faça. Això ho sabem des del minut zero i, té una explicació molt senzilla: la publicitat que s’emporta À Punt no se l’emporten altres mitjans. I, el fet que hi haja una televisió pública que paga millor que qualsevol altre mitjà de comunicació al País Valencià, no els hi fa cap gràcia. Modifica l'equilibri salarial.

“Hi ha una hostilitat dels altres mitjans de comunicació per a burxar À Punt, faça el que faça”

Em sorprén molt la valentia de la Unió de Periodistes per a denunciar determinades coses en À Punt i la profunda covardia per a no dir res dels EROS en El Mundo, Levante-EMV, Las Provincias... de totes les desfetes de treballadors, de les condicions de treball dels becaris, dels acabats d’entrar que ja no són becaris, de com paguen la peça a qui va per lliure...

Ulisses Ortiz

Abans de deixar el Consell Rector, demanà públicament la dimissió d’Empar Marco com a directora general d’À Punt. Al principi sí que apostava per ella, però el decep la seua gestió. I ara el TSJCV anul·la el seu nomenament.

El tribunal diu que la CVMC no va fer bé la tria de la directora general. No té cap recorregut perquè ella ja no és directora general. Per tant, no té conseqüències respecte al seu cas però pot tenir-ne respecte als casos actuals. Ara hi ha uns nomenaments que ha fet el Consell Rector amb el nou director general –fins i tot la tria del nou director general– que poden ser qüestionats, impugnats judicialment. I hi ha un precedent, hi ha jurisprudència. I mentrestant, el Consell Rector pareix el Camarote dels germans Marx, com si no volgueren afrontar la realitat. Continuen pensant que la millor política és callar. De vegades la millor política és contestar, i contestar clar i destapar els interessos que hi ha darrere d’eixos atacs. Perquè dependrà en cada cas però, això hi continua planant. No és alié a les estratègies que està seguint la dreta de judicialitzar en tots els àmbits, perquè saben que tenen una part del sistema judicial al seu favor. Eixe perill està present contínuament.

Què es pot fer contra eixe perill, el del precedent en À Punt?

El Consell Rector presentarà un recurs justament per a protegir-se dels casos que hi puguen vindre després.

Què es podria haver fet? Hi ha una cosa molt curiosa. De les desenes de directors generals que té el Consell de la Generalitat en totes les seues conselleries, només n'han eixit dos a concurs: la direcció general d’À Punt i la de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). I totes les altres? A la inversa, dic: per què el govern no va nomenar immediatament un director general, com ha fet en els altres àmbits? I a partir d’això, feta la llei, ja es veuria com fer el procediment de tria.

Un nomenament polític.

Un nomenament polític.

Primer, no és impugnable. Està en la competència del govern nomenar. És discutible políticament, però no impugnable davant els tribunals. Si fas un reglament, has de ser molt escrupolós. Podrien haver nomenat directament algú que ho posara en marxa. Haguera sigut molt més fàcil i, a més, també més fàcil destituir-lo si ho fa malament. Quina necessitat tenien a fer això exclusivament en la radiotelevisió pública i en Cultura? Cosmètica, al meu entendre.

Podria ser pels vells fantasmes en la manera de gestionar l’antiga RTVV?

I en Sanitat no? I en Obres Públiques, no hi havia sospites? Les sospites de la desfeta del PP estaven en totes les parcel·les del govern. Per què només en eixos dos llocs s'hi fa concurs?

La meua interpretació és que és una manera de no assumir responsabilitats. Amb una plataforma pública de mitjans i un pressupost escàs saps que no hi podran. Hi dones un pressupost escàs i tota l’autonomia del món, així, quan vaja malament, pots dir que la Corporació és autònoma del poder polític i, que la responsabilitat és del Consell Rector.

Se’n penedeix d’alguna cosa del seu pas pel Consell Rector?

Probablement me’n penedisc d’haver-me esperat fins que em va cessar Compromís i no haver-me’n anat jo. Me n'hauria d'haver anat i m’haguera quedat molt més a gust, perquè l’experiència és profundament desagradable. No és allò que les coses van bé i, en un moment determinat, comencen a tòrcer-se, no. És deixar-me abandonat des del primer dia. Els he hagut de perseguir perquè volia explicar-los el que estava passant.

Per a tots els que diuen això de TeleCompromís o que Xambó és “el hombre fuerte”, puc afirmar que l’última vegada que vaig parlar amb Mónica Oltra va ser al Palau de la Generalitat, el 2016, el dia que prometérem el càrrec. L’última vegada.

Ulisses Ortiz

I amb algú del BLOC?

Amb gent de Compromís sí que he parlat periòdicament. Bàsicament amb Fran Ferri, el cap del grup parlamentari, i amb Àgueda Micó, secretària general del BLOC. Als dos, els ho he explicat per activa i per passiva. A Pasqual Mollà també li he explicat molt bé quina n'era la situació. I no ha servit de res.

“Em penedisc d’haver esperat fins que em va cessar Compromís i no haver-me’n anat jo”

Em penedisc de no haver-me’n anat abans. A mi, m’estava costant la salut. Les campanyes electorals del 19 són un autèntic deliri. Jo ho vaig dir en reunions del Consell Rector, quan venia Empar Marco amb la seua proposta de campanya electoral, que semblava del segle passat, una proposta de la RTVV dels anys 90. Jo explicava que estem en una societat digital i, feia una sèrie de propostes que havien de dinamitzar la població a participar-hi. Ni cas. El resultat és que en eixe procés de dos campanyes electorals seguides, À Punt tenia un 2,2 d’audiència. Quan aconsegueix tindre una certa audiència? Quan hi ha unes pluges terribles, amb la DANA, i damunt presumeixen. Aleshores jo hauria d’haver tingut més vista i, després d’això, haver-me’n anat. He pecat d’ingenu. Després de tot el període amb el PP, esperes que les coses siguen diferents i vas constatant que no hi ha canvis substancials en la perspectiva de fomentar una opinió pública crítica. És terrible.

A la proposta del nou director general, Alfred Costa, hi ha un clar target: les dones grans. És aquest el canvi que s'hi necessitava després de Marco?

Eixa nova proposta és molt antiga; pot aconseguir un èxit aparent durant un període curt. Fins i tot al PSOE, en termes polítics, li pot vindre bé perquè és un target, el dels jubilats, en què hi ha molt de vot. Hi ha molts més jubilats que joves, per això les polítiques per als joves són tan nefastes. Però, açò no té res a veure amb el model d’una plataforma de mitjans amb recursos suficients per a fer un treball informatiu al servei de la ciutadania, el qual puga reunir diversos públics a través de diverses finestres i estratègies.

Això no pot estar renyit amb el fet que en la finestra principal, que encara és la televisió, recuperen programes d'RTVV. Està bé per a aquells que recorden quan eren més joves, però reivindicar això com a model per a atraure públic diu molt de qui ho fa. També, és traure d’on no n'hi ha. Si no hi ha recursos per a fer programació nova, reciclem-ne. Una cosa que potser haguera tingut algun interés al principi i, no s'hi va fer. Recuperar contingut interessa per tal de reenganxar públic anterior i, després introduir material nou i modificar així, l’estructura de la comunicació d’una manera progressiva. S'hi fa ara i, és vist com un retrocés. Els sectors progressistes que havien tornat a mirar la televisió amb esforç perquè es tractava d’À Punt, ja l’han abandonada. Ja no la miren. Hem tornat a un model molt paregut d'allò que passava amb Canal 9. Jo crec que és un enorme fracàs i, serà el pitjor fracàs, el més gros, de la política del Botànic en mitjans de comunicació.

Com veu l’estat de la cultura i el paper que hi té À Punt?

Probablement una de les coses que té més vitalitat en estos moments al País Valencià és el sector de la cultura i especialment, l’àmbit de la música, del teatre, de la literatura. Els de l’audiovisual ho tenen molt més agre. La cosa terrible és que l’única sèrie que es farà en À Punt serà l’Alqueria Blanca. Crec que és un símbol perfecte de tot el que ha passat.

Allò que hauria d’haver fet el Botànic des del primer moment és haver trobat una línia extraordinària per a dotar RTVV de 20 o 30 milions més i, aconseguir fer quatre o cinc sèries de televisió. Si fas moltes sèries, una serà boníssima. Si en fas una o no en fas cap, no hi ha ninguna possibilitat. Galícia, per exemple, fa coproduccions amb Portugal i aconsegueix entrar en el mercat del portugués, en Brasil. TV3 igual. Amb sèries com Polseres Vermelles, aconsegueix entrar en el mercat americà, fa que Antena 3 li la compre... D’on ixen Merlí o Polseres Vermelles? De molts anys fent sèries. Ací, això s’ha abandonat completament.

À Punt també ha retransmés Merlí o Les de l’hòquei. I divendres passat La mort de Guillem es va estrenar simultàniament amb TV3 i IB3. Per què no s’ha fet la reciprocitat entre televisions de parla catalana?

Perquè no s’ha volgut des del primer moment. Tots xiulen i, ningú vol. És magnífic aquest miracle de l’emissió coordinada de La mort de Guillem. Però només és un petit gest en un desert de desconnexió cultural en l’audiovisual.

No s’ha volgut a nivell polític?

Ni a nivell polític ni a nivell intern, en el Consell Rector. En el Consell Rector d’À Punt, això ni s’ha tractat. I quan he intentat tractar-ho, la resposta ha sigut que no és cosa nostra, que és cosa dels governs. Que és cert. Però podríem haver apretat dient que ens semblava bé. Hi ha encara por a l’anticatalanisme. I això en este país és suïcida.

Pot deure’s a un impediment tècnic, amb la nova reordenació de l’espai radioelèctric per part del govern espanyol?

“No oblidem que ja fa molt de temps que no podem veure TV3”

Sempre hi ha un aspecte tècnic. Sempre. Quan el ministre Barrionuevo en els anys 80 va justificar l'ocupació del senyal pel qual emetia TV3 al País Valencià per a la nova Canal 9, que apareixia en eixe moment, l’argument ja era tècnic. Era que no cabien. I al cap de no res, hi havia televisions privades, hi havia televisions locals... Era mentida. Sempre és mentida. No hi havia voluntat política.

No oblidem que ja fa molt de temps que no podem veure TV3. Que ja fa molt de temps que no podem escoltar Catalunya Ràdio. L'única via que tenim és la via de les xarxes. I això este govern no ho ha resolt. I no ho ha resolt per manca de valentia.

Abans ha dit que l’objectiu d’una radiotelevisió pública hauria de ser enfortir un sistema de comunicació valencià en clau autònoma. Què passa amb la premsa en valencià? Falta un model de premsa també públic? Falten ajudes econòmiques, interés polític...?

Això ja ve de l’eixida del franquisme, des de la Transició. Amb totes les experiències del Diario de Valencia, del Noticias al Día, del Diari de l’Horta, del Diari el Punt... En l’actualitat, quan el diari Jornada anava a començar, em consultaren com a expert i els vaig dir que tancarien en un any. No hi ha espai per al paper. L’única opció és el digital, tenim la lliçó de Vilaweb. No dic que Vilaweb siga l’única alternativa: cal un diari digital al País Valencià. Hi ha públic suficient per a donar-li suport i que funcione. Què és el que cal per a això? Novament, la mateixa recepta: valentia. Eixe perfil de mitjà independent és el que dona la garantia i s’ha de construir, no és d’un dia per a l’altre. La Veu del País Valencià estava intentant fer-ho. Si haguera continuat per eixe camí, probablement ara estaria en una situació relativament consolidada. Sense haver esperat solucions ni màgies per part de qui fora. Jo crec que en estes circumstàncies, qui ho podria fer perquè ja té l’experiència seria La Veu del País Valencià, no el Diari La Veu. És qüestió de poar, i molt.
 

La publicació d'aquesta entrevista ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant 
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací