La modernitat d’un clàssic: 'Aires del Montseny', de Jacint Verdaguer

LA LLIBRERIA: POESIA

per Josep Camps Arbós

La Veu dels Llibres

Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer

Amb la seva habitual ironia, Joan Fuster considerava que «el Corella prosista no escapa al destí fatal de tants i tants “clàssics” especialment dels nostres: el de ja no ser sinó pura arqueologia, tan seductora i egrègia com vulguem, però arqueologia». Potser el cas de Jacint Verdaguer no és el mateix que el de l’escriptor medieval valencià però sí que és cert que la seva obra no és avui dia ni massa llegida ni coneguda (més enllà d’un reduït cercle d’especialistes i fidels) en contraposició al paper que havia tingut al llarg del segle passat (gairebé tots els pobles i ciutats de Catalunya tenen un carrer o una plaça dedicada a la seva memòria). Ara bé, que Verdaguer no sigui un autor dels que apareixen a les llistes dels llibres més venuts no vol dir que no sigui interessant. Ni modern. Ans al contrari.

Si bé el recull no ha assolit la fama de L’Atlàntida o Canigó conté un grapat de composicions que es compten entre el millor de la seva producció.

Aquestes reflexions neixen arran de la recent edició d’Aires del Montseny a càrrec de Verdaguer Edicions i a cura de Llorenç Soldevila, un especialista en la figura del poeta de Folgueroles. Va ser el penúltim aplec que va publicar l’autor en vida. Va veure la llum la tardor de 1901, gairebé un any abans del seu traspàs el juny de 1902 tot i que els textos ja havien estat donats a conèixer prèviament a la revista Joventut i anava acompanyat d’una sèrie d’il·lustracions a càrrec de diversos artistes i d’una coberta d’Apel·les Mestres. Si bé el recull no ha assolit la fama de L’Atlàntida o Canigó conté un grapat de composicions que es compten entre el millor de la seva producció. Intentarem de demostrar l’afirmació. D’entrada remarcar que les trenta-cinc poesies que aplega el llibre presenten un comú denominador: “gairebé totes, de lluny o de prop, són montsenyenques”, afirmava Verdaguer en el pròleg. Soldevila, donant per bona la proposta efectuada per Joaquim Molas, un dels màxims estudiosos de la producció verdagueriana, les classifica en tres blocs temàtics: el politicoreligiós, l’autobiogràfic i l’històric i llegendari. Tal vegada, són els poemes del primer àmbit els que han acusat més el pas del temps ja que conté, en bona part, peces d’encàrrec: goigs, cants fúnebres a màrtirs o persones coetànies, lloances a personatges o símbols religiosos; posats a destacar-ne algun ens inclinaríem per “La creu de Catalunya” i “Al beat Ramon Llull”, a qui va admirar Verdaguer, com a poeta i com a ideòleg, al llarg de la seva vida. El bloc autobiogràfic (records d’infantesa, de joventut i vivències de maduresa) inclou les composicions més reeixides d’Aires del Montseny. N’hi ha que estan relacionades amb la vida que menava a Folgueroles: “Somni d’infant”, “Mon colomar” o “A la mort de la meva mare”, que acaba amb aquests magnífics versos:

Mes, consol d’aquest desterro,

cantau, rossinyols i nins:

en aquesta vall de llàgrimes

recordeu-me el paradís,

lo paradís que és per viure

com la terra per morir.

O reflexions sobre l’ofici de poeta, d’una innegable modernitat, com la que exposa a “Què és la poesia?”:

La poesia és un aucell del cel

que fa sovint volades a la terra,

per vessar una gota de consol

en lo cor dels desterrats fills d’Eva.

O el magnífic “La veu del Montseny” germà bessó de “Los dos campanars”, el poema amb què cloïa Canigó amb un diàleg entre el Puigmal i el Montseny. Finalment, el bloc historicollegendari, presenta només tres composicions que giren entorn del comte Arnau i del rei Jaume el Conqueridor, personatges exalçats pel moviment romàntic que va impregnar les terres de parla catalana des de la segona meitat del segle XIX.

Verdaguer Edicions (2020)
Una excel·lent edició que, a més, permet enterrar, per si algú encara en tenia algun dubte, la imatge d’un autor que pertany a un passat ben remot.

L’edició d’Aires del Montseny que comentem, a banda de donar el text depurat de les manipulacions a què l’han sotmès, amb el pas dels anys, alguns editors, presenta un seguit d’avantatges. D’entrada, un estudi preliminar que en ressegueix minuciosament el procés de composició, la recepció, la llengua i la versificació. També hi destaca l’apartat “Notícies, notes i variants”, que ens ofereix una succinta lectura, degudament contextualitzada, de cadascun dels poemes; algunes notes informatives que incideixen en la interpretació d’algun passatge o d’un mot difícil; i un aparat crític que aplega les variants d’autor, introduïdes al llarg de l’elaboració del text o en les seves diferents revisions. El volum es clou, a banda de l’obligada bibliografia, amb un apèndix amb primeres versions d’alguns dels textos del llibre, una llista dels poemes publicats en revistes i unes fotografies montsenyenques de Verdaguer datades el 1901. I un annex que reprodueix el magnífic article que va dedicar Joaquim Molas al recull.

Comptat i debatut, una excel·lent edició que, a més, permet enterrar, per si algú encara en tenia algun dubte, la imatge d’un autor que pertany a un passat ben remot. I, en aquest fet, hi té bona part de culpa Llorenç Soldevila per haver dut a terme, amb el rigor amb què ens té avesats, la tasca d’editar Aires del Montseny, un recull d’una innegable modernitat i que cal llegir (i rellegir) sense excuses.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací