Carnet de ruta: Jacint Verdaguer, els cims de la genialitat

RUTES LITERÀRIES

per Llorenç Soldevila

La Veu dels Llibres

Estàtua de Jacint Verdaguer al Santuari de la Mare de Déu del Mont
Estàtua de Jacint Verdaguer al Santuari de la Mare de Déu del Mont

L’ermita de Sant Jordi ocupa el cim d’un petit pujol a l’entorn del qual sembla rodar tota la Plana de Vic. En paraules del poeta:

La vall hermosa de Vic

planera n’és i rodona,

planera com un diner,

rodona com una mola,

sobretot per qui la veu

des del cim de Puig-ses-Lloses,

que d’eixa plana és lo cor,

lo botó d’aqueixa roda.

Aquí, “entre eix dòlmen i eix altar”, va cantar la missa nova el primer diumenge d’octubre de 1870. Si hi fem una volta de 360 º tindrem, de lluny o de prop, a l’abast de la nostra vista, bona part la geografia vital de Verdaguer.

Ermita de Sant Jordi

A tocar, més enllà de la Torre d’en Murgadès, al mig del camp, la Font del Desmai, on amb abrandat sentiment romàntic el jove poeta va proclamar: “encara bull com mai la sang catalana en parlant de llibertat i pàtria.” Una mica més enllanet, com li agradava de dir, el mas de can Tona, amb les bigues de sota teulada on es van trobar els primers esborranys de L’Atlàntida. I al fons, dominant, un dels seus primers i últims cims vitals, el massís del Montseny, allí on va escapar-se de jove i hi féu la darrera ascensió el 1901.

Font del Desmai

Virant la vista cap a l’esquerra, el poble de Folgueroles, amb les cases familiars, l’església, l’ermita de la Damunt, Sant Tomàs de Ruideperes, la font de la Ricardera, la Font Trobada... A tocar de la qual, el 1992, Perejaume immortalitzà, terrenal i perdurable de vida, la signatura de Verdaguer amb el curs de l’aigua del torrent. Tombant més a l’esquerra, Tavèrnoles, amb el mas Torrents, lligat a la nissaga familiar paterna, i el fantàstic gorg dels Nitons de la infantesa. I enllà, cap a les altures i entre muntanyams feréstecs, els boscos de les Guilleries fitorats per l’ermita de Sant Feliuet de Savassona i pel desafiant Salt de la Minyona.

Fent de contramirall del Montseny, el Puigmal amb qui establí un diàleg sobre els canvis que s’operaven en el país: “Deia Puigmal: —Amic Montseny, no et sembla / que minva la nissaga catalana?” I més ençà, albirem com si fos assegut a la trona del gegant pirinenc, el santuari de Bellmunt que li donà els versos populars i immortals de:

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Santuari de Bellmunt

Travessat el Ter, ens espera Vinyoles d’Orís, on es va estrenar com a vicari i hi va esbossar les segones provatures de L’Atlàntida i on va escriure el “Plor de la Tórtora”, un dels seus més destil·lats poemes místics:

Dieu-me-li que al niu

de vora vora el riu

ja el sol hi toca;

mes ai!, no hi fa claror;

des que no hi tinc l’Amor

sempre és nit fosca!

Seguint riba del Ter avall, toparem amb l’imposant perfil del santuari de la Gleva. Hi passà els anys de captiveri i identificant-se amb Sant Francesc, el menoret d’Assís, i hi escriví alguns dels seus llibres més definitius. A l’alçada de Santa Cecília de Voltregà, endinsats en el reclau que fa el torrent dels Sorreigs, hi trobarem el mític Gorg Negre de la jovenesa. I encara, abans d’entrar a Vic, l’altre botó urbà de la plana, ens és imprescindible aturar-nos a l’ermita de Sant Francesc s’hi moria, en l’orde del qual va pensar dedicar la vida abans de fer-se capellà.

L’ermita de Sant Francesc s’hi moria | Wikipedia

Vic fou el lloc clau de la seva primera formació intel·lectual i les relacions que hi va fer especialment amb els germans Masferrer i Jaume Collell, li van servir de catapulta per arribar a la capital. De Vic, quedà fascinat per la figura i el pensament del gran Jaume Balmes. D’un cim urbà a un altre: Barcelona. A l’entremig del recorregut, una mica esgaiat geogràficament, Montserrat. Símbol naixent de fe i catalanitat que ell tant ajudà a fer realitat. De les cançons dedicades a la Mare de Déu, el “Virolai” s’ha convertit en un cant anònim, la millor manera de travar el geni creador amb els sentiments més pregons de l’ànima col·lectiva: “Amb serra d’or los Angelets serraren / eixos turons per fer-vos un palau...”

De Barcelona estant assolí els podis de la glòria, el prestigi social i els més alts cims de la pàtria. Fins i tot, Barcelona i el seu poder econòmic, representat pel marquès de Comillas, el van ennavegar pels “cims” viatgers inimaginables per a un jove que venia de la ruralia: l’Atlàntic que li donà els aires i beuratges que li calien per acabar L’Atlàntida; el domini de la serralada pirinenca de l’Aneto al Canigó; París, Colònia, Berlín, Moscou...; Egipte i Terra Santa, que en tornar-ne el 1886 i veure terra catalana li féu exclamar: “Hem anat a cercar quelcom més que lo que acostumen a cercar los qui naveguen, quelcom que val més que l’or i la plata, i ho hem trobat i ho portam.” Aquest quelcom va generar un gir inesperat i crucial a la seva vida.

Saló de Cent | Foto: Oscar Valencoso

Se la va fer seva, Barcelona. La primera vegada, al Saló de Cent, li concedí una rebuda espectacular, com si fos la nova esperança de la literatura que renaixia. El poeta li dedicà una elogiosa oda fidel a l’esplèndid esclat de la ciutat moderna:

I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca

t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;

en totes les que et volten un barri teu s’embranca,

que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Des del palau de la Rambla, fent un nou vol aeri de 360º, amb l’oda i amb molts altres poemes i proses, dibuixà la trama urbana i les carenes que envolten la conquilla empresonada entre els dos rius, Besós i Llobregat. Hi surt la desnerida i presonera alzina del Passeig de Gràcia; l’imperible encís per Colom, el somni d’aquell jovencell que fou gènesi de L’Atlàntida; hi ha els cants a les patrones Santa Eulàlia i Mercè i als símbols de la Barcelona històrica, i als de la moderna, com l’Exposició Universal. És la construcció del primer imaginari col·lectiu que dotava de sentit modern la pàtria catalana. Podríem dir que a Barcelona, un dels seus cims, li devia literàriament gairebé tot.

Jacint Verdaguer

La simbiosi entre ambdós arribà a ser tan pregona que, després del malviure que tingué els darrers anys, quan morí, Barcelona l’acomiadà amb una manifestació de masses mai vista. I li donà acolliment en el cim de Montjuïc en una tomba cavada en la roca. No n’hi hagué prou i, anys després, li bastí un monument, el cim més alt que Barcelona mai hagi dedicat a un poeta, només al darrera del dels dos almiralls: Cristòfol Colom i Galceran Marquet que, com ell, feren la proesa d’obrir nous i ambiciosos horitzons.

Monument a Barcelona

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací