L'arquitectura de la pedra en sec, un art que es mimetitza amb la natura

per Vicultura, Íngrid Lafita

Cultura

L'arquitectura de la pedra en sec, un art que es mimetitza amb la natura, @irislafita
L'arquitectura de la pedra en sec, un art que es mimetitza amb la natura, @irislafita

Casetes, corrals, pous d'aigua, ribassos... Són moltes les construccions de pedra en sec que formen part del nostre paisatge natural. Quan es parla de 'l'art de la pedra en sec' es fa referència al coneixement relacionat amb les construccions de pedres superposades, només sustentades pel seu pes i sense utilitzar cap material per a la unió. L'estabilitat es garanteix mitjançant l'acurada selecció i ubicació de les peces.

Aquestes estructures s'estenen en les àrees rurals, tant dins com fora dels espais habitats, i exerceixen una actuació conscient sobre el medi. Les construccions de pedra en sec, que s'adapten i s'integren en l'entorn, testifiquen les pràctiques utilitzades per les persones des de la prehistòria per a organitzar els seus espais mitjançant l'optimització dels recursos naturals i humans.

La pedra en sec no es pot dissociar de l'activitat ramadera i agrícola. Els marges permeten cultivar allà on la pendent ho impedia. A més, frenen l'escolament de l'aigua de pluja, retenen la humitat i prevenen l'erosió i els lliscaments. Els murs també serveixen per a quelcom més simple: delimitar les propietats. Les barraques i cabanes tenien la funció de cobert de les eines de camp i de lloc de descans i resguard dels llauradors i fins i tot dels animals de tir. La pedra seca també és la tècnica usada per a la construcció de basses, pous d'aigua i neveres en un país on "la pluja no sap ploure", com canta Raimon.

Un art reconegut per la Unesco en les nostres muntanyes

Al novembre del 2016 la Generalitat va declarar aquesta tècnica com a Bé de Rellevància Local Immaterial. Just dos anys després, l'art de la pedra seca també va ser reconegut per la Unesco.

A casa nostra, gaudim d'aquest paisatge a les comarques del nord, com ara al Baix Maestrat, a l'Alt Maestrat i als Ports. També n'hi ha a l'Alcalatén, com és el cas de Costur, i a la Plana Alta, al terme de la Serratella. A la demarcació de València destaca Énguera (la Canal de Navarrés), amb un gran nombre de refugis, anomenats 'cucos', repartits per tot el terme. Cap al sud, hi ha nombrosos exemples de ribassos i de refugis construïts amb aquesta tècnica i associats a l'antiga extracció minera. A Callosa d'en Sarrià (la Marina Baixa); Novelda i el Pinós (el Vinalopó Mitjà), i Crevillent (el Baix Vinalopó) es pot gaudir d'aquest art.

Una tècnica amenaçada per la manca de relleu generacional

Malgrat el reconeixement de la Unesco, es tracta d'unes obres que "no es valoren i que acabaran amb el temps si no es posa remei", alerten des de l'Associació Cultural la Fontanella de Costur. El seu és un poble amb un relleu ben esquerp; d'ací la necessitat d'abancalar els camps amb ribassos. Però a banda dels murs de 'paret seca', destaca un pou amb dues cavitats, "la figura més emblemàtica del poble", remarquen des de l'associació.

Preguntats sobre el futur d'aquestes construccions i de la tècnica mateixa, des de la Fontanella avisen: "No podem dedicar-nos a la restauració". No obstant això, conten que al poble queden alguns paredadors, ja majors, i algun jove que n’ha aprés d'ells. Una de les particularitats d'aquesta tècnica és que sovint va lligada a l'autoconstrucció, és a dir, la posen en pràctica els destinataris de l'obra resultant. A més, l'ús de la tècnica està relacionat amb les pràctiques socials d'ajuda i col·laboració entre veïns, com segueix ocorrent a Costur.

@irislafita

En sentit figurat, diem que 'tota pedra fa paret' per a indicar que qualsevol cosa pot ajudar a aconseguir un objectiu. En sentit literal, però, "ja no queda mà d'obra especialitzada" en aquestes construccions. Així ho asseguren els margenadors i picapedrers. Seguint amb els jocs de paraules, parlem de 'picar pedra' en referència a una tasca complicada, dura, que requereix esforç. Els treballadors de la pedra en sec, en el sentit real, també denuncien la seua situació precària, amb un treball "mal remunerat i discontinu".

Són algunes de les idees que es van recollir en el seminari 'El paisatge de pedra en sec: reptes i oportunitats de futur', celebrat el passat octubre a Xaló (la Marina Alta). Els margenadors i picapedrers van ser els més crítics a l'hora de valorar la situació del sector. A més de denunciar-ne les condicions laborals, van criticar "una formació mal plantejada" que fa molt complicada una continuïtat generacional dels seus oficis, i van posar l'accent en "la falta d'implicació" de les administracions. També van denunciar que la declaració de la Unesco no ha contribuït a revalorar aquesta tècnica ni a protegir-la. "Per falta d'eines de preservació, ha desaparegut en amplis paratges", lamenten.

A la recerca, també, del reconeixement de la FAO

Actualment hi ha dos patrimonis agrícoles valencians reconeguts per la FAO: les oliveres mil·lenàries de les Terres del Sénia i el regadiu històric de l'Horta de València. Però els productors de les Muntanyes d'Alacant i de Diània també volen que se'ls reconega com a actors d'un Sistema Important de Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM), és a dir, com a generadors i conservadors d'un paisatge agrícola que combina biodiversitat amb un ecosistema resilient i amb un patrimoni cultural valuós. Així ho van fer saber en un comunicat distribuït a finals del passat novembre, tot remarcant que es tracta d'un paisatge "irrepetible" de bancals de pedra seca en el qual des de fa diverses generacions es cultiven varietats autòctones de raïm, d'oliva i d'ametla, així com de garrofa, cirera, perelló i, fins i tot, mel.

El territori diànic es caracteritza per agricultors que, en la majoria dels casos, conreen més d'un producte a la vegada. És el cas de la cirera i de l'oli a la Vall de Gallinera, o de l'ametla, el garrofer i la vinya en territoris més costaners o més lligats a les valls d'interior. També es poden trobar dins d'aquest grup els emprenedors d'altres negocis lligats igualment a la terra, com és el cas de l'agroturisme.

El component social i festiu

El llaurador que treballa en règim de minifundi i en parcel·les irregulars on el gruix de la superfície cultivable no pot mecanitzar-se aconsegueix un producte amb una clara especificitat i una unitat de producció irrepetible, defensen els productors de les Muntanyes d'Alacant i de Diània, i expliquen que es tracta d'un paisatge i d'un mode de treballar la terra clarament lligats al territori i a les tradicions, amb un clar component social i, de vegades, festiu que enriqueix la cultura local. Per exemple, els mercats tradicionals, o les festes de la verema, de l'escaldà de la pansa o del batre.

Els productors busquen que aquest espai siga reconegut com a únic al món, i que això contribuïsca a enriquir l'economia local lluitant contra l'abandonament rural. Així, troben que, si el territori diànic esdevinguera SIPAM, es podria revifar l'economia d'aquests pobles des del respecte a uns trets identitaris i territorials, amb uns sistemes agrícoles ancestrals especialment singulars; uns sistemes basats en pràctiques sostenibles de gestió de recursos naturals adaptades a les particularitats del territori.

Ara bé, les construccions de pedra en sec no només identifiquen la nostra societat; a més, esdevenen "un important recurs turístic". Per això, una altra de les conclusions del seminari celebrat a Xaló és que cal que els municipis donen a conéixer aquesta arquitectura i que l'integren dins de la seua oferta cultural i turística. "La pedra seca és patrimoni i tradició i aporta valor afegit al nostre paisatge des de la sostenibilitat", exposaven des de l'organització, i afegien que aquestes construccions "sumen així un plus amb altres trets destacables del territori com ara les varietats autòctones de productes tan nostres com l'oli i el raïm, o el cultiu en minifundi".

@irislafita

El patrimoni que no es veu però se sent

Les construccions de pedra seca no són idèntiques a tot el territori, sinó que s'adeqüen a les variables geogràfiques, humanes i ambientals. Amb tot, hi ha una sèrie de coneixements, tècniques i pràctiques que, en el seu conjunt, conformen la tècnica constructiva de la pedra seca. Aquesta transmissió dels coneixements s'ha produït tradicionalment de manera oral i en un context d'aprenentatge informal. És ací on entra un altre component immaterial molt valuós, el lèxic relatiu a eines, elements constructius i tècniques específiques, entre d'altres, que presenta variacions fonètiques i semàntiques en els diferents llocs del territori en què es manifesta aquest bé. Alera, barrina, caletxa ,llaona i moll són alguns mots que engrandeixen aquest glossari.

 

La publicació d'aquesta reportatge ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací