Qüestió de classes

per Sebastià Carratalà

Cultura

Qüestió de classes
Qüestió de classes

Ja fa uns quants estius que posar el para-sol vora mar a primera hora del matí per tal de reservar lloc pot eixir ben car en un bon grapat de municipis en què està prohibit. La pràctica d’alçar-se prompte i anar-hi de seguida a marcar territori amb aquest estri, que hi resta solitari fins que el propietari decideix que ha arribat l’hora de gaudir una estona a l’arena, es considera negativa per a la imatge turística de qualitat que els ajuntaments volen donar. Les seues platges competeixen amb les d’altres pobles i ciutats en la cursa per atraure més visitants, malgrat que, en general, ofereixen un producte similar. No tindria sentit que fora molt diferent, atès que el seu públic potencial, el majoritari, demana justament el mateix perquè el poder adquisitiu que té limita força les opcions. Només una minoria rica pot permetre’s altres coses en indrets exclusius, allunyats de la resta.

A la costa, doncs, bona part dels estiuejants cerquen un tipus d’esbargiment que sols varia en funció de la franja d’edat a la qual pertanyen. Un esbargiment, en qualsevol cas, pautat en extrem, encara que ens semble el contrari. Sense obligacions laborals, amb tantes hores lliures per davant, pensem que ens oblidarem de les rutines, de totes les rutines, i hi durem a terme activitats interessants, extraordinàries, divertides i autèntiques, ja que hem triat la millor destinació. Igual que uns quants milions de persones. Tanmateix, l’antropòleg Marc Augé, que ha analitzat el nostre comportament en diversos espais d’oci, afirma que, a la platja, hi fem un ús del temps molt convencional, un dels més convencionals que es poden donar (El viaje imposible. El turismo y sus imágenes, 1997). Estesos sota el sol, torrats per davant i per darrere, i sentint el soroll de les onades, els minuts s’allarguen més de l’habitual, però, llevat d’aquesta sensació, que evoca la infantesa, en essència, tot roman inalterable. Per què hauríem de modificar res fonamental si simplement estem consumint un producte com qualsevol altre dels que comprem? Productes que ens generen expectatives de plenitud i felicitat, però que, en realitat, no ens deixen mai satisfets. Són d’un sol ús i sempre fan que en delerem altres suposadament nous o millors.

Per això, les persones de l’Europa central o del nord continuen amb els seus horaris, costums i manies, i les de més prop, també. Només es tracta d’un període més o menys llarg en què provem de desconnectar de la vida quotidiana. Un requisit perquè aquesta es faça més suportable. Si més no, així ens ho venen i així ho acceptem. Aquesta il·lusió que les vacances a la platja crea en capes àmplies de la societat pren el model, encara que siga de manera inconscient, de l’estada marítima de les classes altes, que es va iniciar entorn del 1750 al Regne Unit i, amb posterioritat, es va estendre a l’altre costat del canal de la Mànega. El discurs mèdic sobre els beneficis del bany marí i del repòs vora mar es va imposar de mica en mica entre els membres de l’aristocràcia, que van començar a passar temporades llargues als balnearis dedicats a aplicar aquesta mena de teràpies. Uns establiments en què tot estava codificat, apunta Alain Corbin (El territorio del vacio. Occidente y la invención de la playa (1750-1840), 1988). Potser d’ací prové el que ocorre ara amb el turisme de masses.

Thomas Ramsey, 'Estiuejants a la platja d'Scarborough', 1770. Oli sobre llenç

En aquella època, la noblesa no abandonava els hàbits i les convencions quan era al litoral, ans al contrari, mantenia el luxe i el pudor exigits fins i tot dins de l’aigua. Per tal que els banys es dugueren a terme en les condicions necessàries eren imprescindibles les bathing machines, unes cabines amb rodes proveïdes de totes les comoditats en què els banyistes es canviaven de roba (homes i dones es posaven una camisola llarga i uns pantalons amples de llana), i els criats, que els assistien tothora i els protegien amb tendals del sol i de la vista dels altres. A la dècada del 1730, Scarborough, a Yorkshire, a l’est Anglaterra, es va convertir en la primera estació marítima on es duien a terme aquestes pràctiques, tal com es pot veure en una pintura del 1770 atribuïda a Thomas Ramsey. A la platja, hi observem l’ambient que hi havia, els estaments que s’hi aplegaven, els servents (vestits de blau fosc) i les cabines amb els noms dels propietaris. I, a la part superior, al capdamunt del penya-segat de St Nicholas, The Red House, una antiga casa d’hostes de la ciutat, que encara hi existeix.

Thomas Rowlandson, 'Bathing machines', il·lustració pertanyent a 'An excursion to Brighthelmstone made in the year 1789', de H. Wigstead, 1890

També a la mateixa època, a Brighton, al comtat d’East Sussex, al sud de l’illa, van començar a construir hotels d’aquest tipus que prompte rebrien visitants procedents de França. Que el Príncep de Gal·les fora un dels assidus va augmentar el seu prestigi de manera considerable. En una il·lustració de Thomas Rowlandson (Londres, 1756 -1827) publicada el 1890 al llibre An excursion to Brighthelmstone made in the year 1789, de Henry Wigstead, hi contemplem una platja de la localitat amb unes quantes bathing machines tirades per cavalls endinsant-se al rompent de les onades mentre unes altres esperen els usuaris que hi baixen per una escala de fusta. Sembla que el mal oratge no els importa. Els metges aconsellaven l’aigua freda.

Tampoc no els importa, per raons força diferents, als pescadors que, en primer pla, aliens als ociosos -ociosos de veres, no els calia treballar- i a les seues activitats estrafolàries, es preparen per a la dura tasca diària. Qüestió de classes.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací