Futur de fang

per Andrea Kruithof

Societat

Futur de fang
Futur de fang | Nicolas Huk

El mes de juliol em vaig apuntar a ceràmica. Feia temps que em seduïa la idea, me n’havien parlat bé, de la màgia de fer coses amb les teues pròpies mans (alguna moguda ancestral, antropològica). M’havia semblat, a més, un espai protegit per a dones en la trentena i en crisi on probablement podria prosperar. Així que, aprofitant que la pandèmia ens ha tocat a tots, d’un costat o altre, i que s’iniciava un període postvíric, una espècie de realitat augmentada de la que no sabem encara quan en sortirem o si s’acabarà mai, m’hi vaig inscriure. Des d’aleshores he fet i em declare apassionada dels plats i gots i gerros, i de les coses boniques en general, que es fan amb cura, amor i paciència.

Pot ser és generacional això d’emocionar-se per les coses xicotetes, més en este escenari d’absència de futurs desitjables. És cert, m’agrada molt jugar a les casetes i pense sovint com quedarien tots els meus artefactes i trastos en la casa que mai no tindré, on anirien les plantes o els llibres, quins mobles podria comprar en mercadets de segona mà per restaurar-los, com seria la terrassa i si tindria o no jardí o amb quina freqüència convidaria amics a passar la vesprada o la nit. Cada matí, mentre em faig el cafenet, revise les ofertes de lloguer de València -tinc dos avisos, el més aspiracional i el més realista-, o segons com tinga el dia de vegades amplie a tota l’àrea metropolitana o explore zones rurals a les que pirar-me i oblidar-me definitivament de la vida urbana. Coses de l’edat.

“Nou pis a la teua cerca” m’avisa Idealista, i sent una satisfacció orgàsmica quan comprove que per fi els preus del lloguer comencen a baixar. Punts extra si les propietats encara mostren fotos amb les tovalloles doblades damunt del llit. Alguns anuncis t’avisen que sols es tracta un retorn condicionat, i que allà per abril o maig ja calculen que podran tornar a treure rendiment dels seus immobles i tu, ja prescindible, pararàs fora i tornaràs al cubicle o al carrer que et correspon.

Ara sembla que la crisi d’habitatge que ens és tan connatural ens donarà una xicoteta treva, que no tenim ni idea fins quan es perllongarà. Em pregunte pel dia després del covid, quan el mercat torne al seu estat natural. A la televisió el contingut patrocinat del dia parla d’una realitat que no és la meua, que no m’interpel·la: uns turistes que no venen i el suposat perill que t’okupen la casa mentre baixes a comprar el pa. No parlen de nosaltres, ni a present ni a futur, ja que a la nostra generació fa anys que ningú ja no ens promet res; ni espai, ni estabilitat ni per suposat un lloc durable on quedar-se i fer niu.

La meua vida no necessita d’alarmes, murs i grans segurs per protegir-se d’amenaces externes; de fet, cap en unes quantes caixes que he d’anar contínuament traslladant, conscient que probablement mai no tindran un refugi permanent. Segurament el meu redescobriment ancestral de la ceràmica tinga a veure amb assumir esta condició de nòmada, de vida itinerant; i que per tant les poques coses que ens poden acompanyar en el camí hauran de tindre algun significat més que les del catàleg d’Ikea. Qui no es consola és perquè no vol: els salons i cuines del postbenestar potser no estaran al nostre nom, però tindran un aspecte, com a mínim, un poc més nostre, més original.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací