Una singularitat de quasi mig segle: 'Ramona Rosbif', d'Isa Tròlec

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Joan Belló Crespo

La Veu dels Llibres

Isa Tròlec
Isa Tròlec | Francesc Císcar

“Ah, look at all the lonely people. Ah, look at all the lonely people…” La cançó algú la deu seguir cantant, sentint. Els autors: els Beatles, aquells peluts de Liverpool que reunien en cada concert tota una tropa de joves desficaciades. Adolescents que cridaven i es desmaiaven patèticament en cada tonada. Tant els feia que la peça fora l’Eleanor Rigby, cançó que s’escoltava igualment a les barres dels bars on s’agrupaven, al voltant de cerveses i alcohols barats i poc potables, treballadors cansats i bruts, parroquians fidels que devien sentir amb la mosca rere l’orella aquell cant a la solitud cabrona, mig somorts o totalment resignats. Gent sola, gent sense un colze on ajocar-se quan la vida colpeja i fa mal, gent més pobra que una rata, gent soterrada amb el seu nom sense un míser acompanyant. Així de cru. Així d’habitual. Ho cantaven els Beatles, i ho contava a la seua manera, amb un estil peculiar proper al realisme mític, en unes pàgines apressades on es mesclaven els brous populars, i per on desfilaven seqüències fílmiques cosides amb diàlegs atrotinats, Isa Tròlec, pseudònim del psiquiatre valencià Joan Baptista Mengual i Lull, mort el 1992. Només 46 anys.

La primera edició, però, era dels agitats 76. Anys en què la incipient i provocativa novel·la valenciana era de tot menys novel·la. Almenys no com marquen els cànons clàssics i vuitcentistes.

Mire la fràgil solapa del llibre. No és la reedició recent de 3i4. Alacant. 10 Abril 1987. Una firma taquigràfica. El volum: vuitena edició de Ramona Rosbif, que mon pare guardava en un racó de la prestatgeria al despatx. La primera edició, però, era dels agitats 76. Anys en què la incipient i provocativa novel·la valenciana era de tot menys novel·la. Almenys no com marquen els cànons clàssics i vuitcentistes. Isa Tròlec, incorporant-se als corrents arriscats d’autors aleshores també joves i desencotillats com ara Amadeu Fabregat, dels lírics però no idealistes Mira o la veterana Sánchez-Cutillas, agrupava a la seua novel·la una relació de sainets, de frases fetes i de motius antropològics metrallats per un rosari de converses casolanes, directes i senzilles. Diàlegs amb regust d’oli fregit. D’espart. Durs i foscos a estones, sorneguers sempre. Irònics en altres moments. Una barreja esbojarrada.

Edicions 3i4 (2018)

De Ramona Rosbif se n’ha parlat molt. Que si fou un esperpent divertit, quan no un disbarat. I dit a la llaga: alguns crítics, no sé si amb mala fe, qüestionaren l’experimental obra de l’autor de Sanet i els Negrals tractant-lo de divertiment fallit, incomplet i frustrat. A mi, no obstant, m’ha paregut tota una altra cosa. Amb tot, el mateix Isa Tròlec –en una entrevista de Fabregat, 1978– s’unia a la corda d’aquelles àcides i punyents diatribes, eliminant del llibre qualsevol lectura transcendent:

“Mira, el que sí que puc dir és que, en bona part, m’he revenjat també de mi mateix. Hi ha un atac implícit a l’intel·lectualisme; al meu i al de tothom… Per això he fet una novel·la immediata, on passen coses de la mateixa manera inexplicable i absurda que s’esdevenen a la vida quotidiana. Ni mecanismes psicològics, ni embolics mentals, ni raonaments de causa-efecte, ni res de res”.

Que si fou un esperpent divertit, quan no un disbarat. I dit a la llaga: alguns crítics, no sé si amb mala fe, qüestionaren l’experimental obra de l’autor de Sanet i els Negrals tractant-lo de divertiment fallit, incomplet i frustrat.

I realment fa això. S’acosta de manera directa, sense embuts ni descripcions –una absència simptomàtica– a la realitat d’un poble de la Marina de postguerra. Un món menut i apartat, antítesi d’Arcàdies i de beatus ille distorsionats, un poble sense aigua corrent. Allà, els personatges –marcadament femenins–, apareixen i desapareixen com en una escena de teatre, parlen i es confessen sobre el sexe i l’amor, discuteixen al voltant del món, resen, miren la vida passar i s’aferren als morts. I un narrador omniscient, que té moments de l’Estellés més quotidià, va replegant com un esquirol els pinyols, tota aquesta sagnia ridícula, hipòcrita, amb tuf a repressió –depressió– franquista, mentre retrata frescament i àgil el dia a dia d’aquella gent:

“I Marieta Penjoll com si fóra un rabosot que apareix quan la nit cau, se’n va anar al corral de cabres. I els camins polsegosos i la llum mig morta del crepuscle matinal i els ulls ensorrats i el cor que volia estimar i no podia i les cames botinflades i la boca més amarga que el rènit i els llavis secs. I el paisatge platejat”.

Com un telegrama. Ràpid, però mai insuficient. I seqüències entretallades, amb poca descripció, talment una acotació teatral:

“El taüt tancat. Quatre homes. Quatre muscles adolorits. Les amigues de la Remeiets. Escapularis. Marieta i el lleter, de bracet, camí de l’església. Dos ciris encesos. Un cadafal negre. El Pare Pere de negre –no s’estilava el morat–. Una estola al coll com dues trenes daurades…”

Clar i ras.

En conjunt, malgrat les bromes i els acudits picants, que abunden, la història és una crònica de persones soles, incomunicades, interiorment ferides i que arrosseguen un desajustament enorme entre allò que senten i allò que finalment fan. Isa Tròlec ens recorda la cançó dels Beatles: “Eleanor a la finestra amb una cara que no és normal, té un sentiment dins del cor que no vol dir a nigú i tampoc vol que li’l noten…”

I més avant crida a l’aire: “Tota la gent solitària, d’on ve? D’on és?”. Molt més que un divertiment, per tant. I que cadascú trobe el que hi vulga trobar.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací