De novel·les sense ficció: 'L'adversari', d'Emmanuel Carrère

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Jordi Albis

La Veu dels Llibres

Emmanuel Carrère
Emmanuel Carrère | Raphael labbé

L’adversari, d’Emmanuel Carrère, és una novel·la de fets reals (o novel·la sense ficció o novel·la de no ficció) que explica la història (real) de Jean-Claude Romand que el 9 de gener de 1993 va matar la seva dona, els seus fills i els seus pares.

Benvolgut lector, si creus que t’he fet un espòiler i t’he esguerrat la lectura de L’adversari, potser, aquest no és el teu llibre (o potser aquesta no és la teva ressenya). L’adversari no és un thriller policíac. El centre d’interès de la novel·la no són els assassinats, sinó la mentida.

Tornam a començar:

L’adversari és una novel·la de fets reals (o novel·la sense ficció o novel·la de no ficció). Quan es parla d’aquest gènere sembla d’obligat compliment citar A sang freda deTruman Capote, com a obra que inaugura la novel·la de fets reals (o novel·la sense ficció o novel·la de no ficció). Però L’adversari no és A sang freda, com tampoc no és, per exemple, Soldados de Salamina de Javier Cercas, una altra novel·la de fets reals (o novel·la sense ficció o novel·la de no ficció) . De la mateixa manera que, per exemple, Crim i càstig no és Guerra i pau, encara que siguin dues novel·les russes del segle XIX, dues novel·les de ficció: dues novel·les que creen un mapa d’un món gairebé a escala real.

Anagrama (2020)

“El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo era amb els meus en una reunió pedagògica a l’escola de Gabriel, el nostre fill gran”. Així comença L’adversari . El “jo” que dissabte 9 de gener de 1993 era a una reunió pedagògica a l’escola del seu fill gran és Emmanuel Carrère: autor, narrador i personatge (molt secundari) de la novel·la. Dimarts al vespre i dimecres al matí Emmanuel Carrère –autor, narrador i personatge (molt secundari) de la novel·la– va llegir el primer article de Libération sobre el cas Romand i va decidir que n'escriuria una novel·la.

“El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo era amb els meus en una reunió pedagògica a l’escola de Gabriel, el nostre fill gran”.

Carrère escriu L’adversari per saber “què li passava pel cap durant tots aquells dies que se suposava que s’estava al despatx”. Se suposava que Romand estava a un despatx de l’edifici de l’OMS a Ginebra perquè a la ficció en què Romand va transformar la seva vida durant 15 anys tothom es pensava que era un prestigiós metge que treballava a l’OMS. Carrère considera que aquesta pregunta –què li passava pel cap?– només pot contestar-li-la Romand i decideix enviar-li la carta meś difícil que he hagut d'escriure mai per explicar-li que voldria escriure un llibre sobre el seu cas.

Mentre Carrère espera la resposta a la seva carta, decideix que si Romand no li contesta, canviarà els noms, els llocs, les circumstàncies i crearà una novel·la de ficció. La demanda és desestimada i Carrère comença a escriure una novel·la “inspirada” en el cas Romand. No se’n surt.

Dos anys després Jean-Claude Romand contesta la carta de Carrère i la resposta genera les úniques pàgines de L’adversari en què Carrère fa metaliteratura, una de les característiques (o no?) de la novel·la de fets reals (o novel·la sense ficció o novel·la de no ficció): la narració i reflexió sobre el procés d’escriptura de la novel·la.

Carrère escriu L’adversari per saber “què li passava pel cap durant tots aquells dies que se suposava que s’estava al despatx”. Se suposava que Romand estava a un despatx de l’edifici de l’OMS a Ginebra.

Les fonts d’informació que Carrère utilitza per escriure la novel·la són la correspondència amb Romand, l’assistència, com a periodista, al judici i el sumari del judici. A partir d’aquestes tres fonts i d’alguns testimonis amb qui parla, Carrère escriu una novel·la sobre la mentida: els 15 anys de doble vida que aboquen Romand a assassinar la seva dona, els seus fills i els seus pares. Segons el fiscal del cas, el mòbil dels crims eren els diners. A mesura que els diners s’acabaven, la gran mentida trontollava.

Carrère escriu la història refent el relat a partir de nous contextos: un mateix fet apareix contat diverses vegades a diferents moments del temps del relat. Aquesta repetició proporciona al lector nous contextos que li transformen (o no) la percepció dels fets. Carrère construeix el relat amb frases curtes i molt poca adjectivació. Tot i que Carrère és el narrador personatge (molt secundari) dels fets, empra una veu narrativa discreta, prudent i mesurada, per contar la història de manera asserenada, flegmàtica.

Carrère acaba L'adversari l'any 1999, però la vida de Romand no s'acaba a l'última pàgina de la novel·la, sinó que continua perquè no és un personatge de ficció, sinó un personatge real (o sense ficció o de no ficció) que es va inventar una vida fictícia.

Els lectors curiosos que voleu saber on se suposa que és ara Jean-Claude Romand podeu visitar l’hemeroteca.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací