El valencià, com un abric?

per Manel Costa

Llengua

Avant, 1999. Antoni Miró
Avant, 1999. Antoni Miró

Fa poc, em deia un amic: ara es parla millor el valencià, però es parla menys. Jo pensava el contrari; tanmateix em va fer pensar en aquell temps, quan jo era menut, comparant-lo amb el temps d’ara, el que estem vivint. Actualment el valencià a esclatat a les escoles, a les institucions, als mitjans de comunicació (ja tenim, altra volta, engegada la televisió i ràdio pública valenciana), inclòs ha tornat a envair (amb prudència i acuradament) a les classes mitjanes. A les grans ciutats del País Valencià, parlar la nostra llengua ja no significa ser de poble (el Tio Canya, espere estiga més tranquil allà per on pare). Tothom cerca traure un títol que li acredite que coneix i domina el valencià per poder accedir a qualsevol ocupació a l’administració pública.

Tot això ens fa sentir-nos eufòrics i plens d’orgull després de tants anys de lluita, de persecució, d’entrebancs, de boires i bajanades de pa i raïm sobre el català que parlem. Tanmateix, furgant una mica en eixe escenari, em sorgeix la pregunta si tot plegat no serà, si més no, una il·lusió, un mal somni, quelcom artificial, superficial i irreal? El valencià ens taca com si fóra oli, ens penetra la pell o és com un abric que t’ho poses o t’ho lleves segons et convé i segons les circumstàncies?

Parlar valencià per necessitat, per obligació, al meu parer, no és la millor manera de recuperar i impulsar la nostra llengua. Fa falta ensenyar a estimar-la des de xicotet, o tal volta de major —mai és tard per enamorar-se—, però el cas és sentir-la com part del nostre ésser, no com quelcom que t’aporte un benefici extraordinari als teus interessos professionals o, àdhuc, socials. Així és molt difícil que el valencià arrele amb força i amb consciència a la nostra societat. No m’agrada que el valencià siga com una assignatura més; el valencià no són matemàtiques, el valencià té que sentir-se, viure’l, no aprendre’s solament com una disciplina aliena a la nostra història i al nostre sentiment. Al meu parer, hui en dia, el valencià pot acabar en el mateix rebost que l’anglès o qualsevol altra llengua estranya però necessària per aconseguir o millorar el teu estatus professional. És a dir, fora dels lligams ordinaris i habituals de comunicació.

D’altra banda, i al meu entendre, la llengua no ha de dependre únicament de les autoritats educatives, també ha d’estar impulsada per totes les administracions públiques i les forces socials i cíviques, en allò que els pertoca, fent-la servir amb la mateixa naturalitat que, fins fa poc, s’utilitzava el castellà, àdhuc amb més afany si cap, perquè encara és la llengua més feble, i és la que està en més perill de desaparèixer. I per descomptat la família, que és el bressol de la llengua, la font d’on el xiquet tasta la seua primera aigua sonora, dolça però ferma, i que mai oblidarà.

I enganxant, això últim, en allò que dic al principi; malauradament, i segons estudis que s’han fet, indiquen que als anys quaranta del segle passat, al País Valencià el 70% de la població emprava el valencià per comunicar-se habitualment, per contra tan sols el 30% feia ús del castellà. Actualment, i segons eixe mateix estudi, la situació s’ha capgirat, hui és el 30% de la població la que es fa servir del valencià en les seues relacions, mentre que el 70% ho fa en castellà. On, doncs, haurem de dipositar el nostre recolzament? És clar que el coneixement culte o acadèmic és útil, molt útil, però allò veritablement important és l’ús, és a dir, evitem que el valencià no esdevinga en una llengua tan sols culta i mig morta.

Quan jo era menut, per exemple, a les reunions de l’escala, on el veïns discutien i prenien decisions sobre els problemes comuns de la finca, feien servir el valencià d’una manera molt, molt natural, no hi havia intenció de fer-ho, de remarcar una personalitat, en absolut. Hui, quan vaig a la reunió de la meua finca, parle en valencià amb tota intencionalitat... i evidentment quasi ningú em segueix, encara que, per ara, també és veritat que cap m’ha “aconsellat” canviar al castellà. El que diu la reunió de veïns diu el mercat, la tenda, el banc, el centre de salut, l’administració pública..., encara que en aquests darrers espais sí he tingut alguna resposta impertinent. Aquests petits incidents fan, a més a més, que m’empipe i cada vegada que vaig a qualsevol lloc i he de parlar, ja vaig pensant que ho he de fer en valencià (naturalitat absent i intencionalitat present) i a més que pot caure la possibilitat de tenir una discussió, amb el mal cos que aquestes coses et deixa.

Un exemple molt proper, una persona coneguda que s’ha tret el grau superior de valencià per poder, com dic abans, accedir a un lloc en l’administració pública, o un altre, fill d’un conegut, que està estudiant en l’institut, des de que anava a pàrvuls en línea en valencià; amb cap dels dos puc parlar en la nostra llengua, ells sempre em contesten en castellà, sabent com sé, que el dominen, però, malauradament, no l’empren i, per tant, ¿no l’estimen? Tal volta ens estem equivocant en la manera d’induir que la nostra societat perceba el valencià com quelcom propi, no com alguna cosa aliena a la nostra vida, com quelcom imposat i per tant perillosament proper a ser rebutjat, com tot el que s’obliga.

Abans, és veritat, quan jo era menut, quasi tots parlaven el valencià de forma molt dolenta, i quasi ningú (per no dir ningú) sabia escriure’l, però, com dic, el valencià era el mitjà de comunicació de quasi tota la societat; eixa societat sentia la llengua com quelcom propi, el seus ús era natural i espontani, excloent a l’alta burgesia que, per descomptat, devia distingir-se del poble. Ara és al revés, la gent parla millor, inclòs l’escriu, però ni la sent ni l’empra per comunicar-se habitualment com demostren els estudis esmentats.

Un últim exemple, gairebé una anècdota, però que reflexa quina és la situació.

Per què l’administració del nostre País no impulsa, a través de campanyes als mitjans de comunicació públics, i d’una manera digna, elegant i no opressiva, que els valencians i valencianes opten pels noms en valencià per als seus fills i filles? Pot ser un pas més cap a la normalitat. És curiós, li vaig preguntar a un conegut (que amb mi parla en valencià), per què no li havia posat al seu fill el nom en valencià. Contestació: Perquè a casa parlem en castellà i semblaria incongruent. Ja... per això li has posat Gorka, perquè parleu l’eusquera; o Jonhatan, perquè parleu l’anglès.

Ai mare com estan les coses!

Jo abans era nacionalista, ara sóc independentista “en defensa pròpia o en legítima defensa”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací