La parella

per Manel Costa , Les esferes punxegudes

Societat

La parella
La parella

“Encara no he trobat res estàtic i inamovible. Tot, absolutament tot, evoluciona, es transforma, canvia, baldament a distints ritmes. La velocitat no és la mateixa en tot i en tots, i això comporta inadaptacions, les quals produeixen, obligatòriament, morts i naixements.

Fins ara, el temps relativament actual de la parella, és a dir, la unió home i dona, home i home, dona i dona, s’ha basat en diverses premisses, totes elles, naturalment, determinants quant a l’adreça a seguir. El cas és que, junt amb la inconsciència individual (i col·lectiva) dels subjectes (mascles i femelles, en totes les combinacions possibles) i la inèrcia resultant de la seua poca personalitat, les parelles s’unien en la recerca de la perpetuïtat de l’espècie, de la satisfacció sexual assegurada o, recentment i, encara més indignant, per diversos motius estranys als mateixos individus.

A poc a poc, les consciències anaren obrint-se a les primeres realitats (del moment), i els individus anaren variant les seues postures davant la vida. Els nous camins (hui verges, demà asfaltats) eren summament atraients a les noves i amples riuades d’inconformisme que s’albirava a l’horitzó. S’adonaren que els ciments en els quals s’assentaven les parelles estaven periclitats, eren vells (havent sigut joves) i amenaçaven amb afonar-se amb tota la societat dins.

Superades considerablement les directrius anteriors, el sexe (mascle i femella) fou un factor accessori i no determinant; s’havia passat a un estrat superior en què el que importava era la interrelació entre individus, éssers, sense importar el seu sexe. Les noves parelles comprengueren que les seues connexions havien d’estar conformades per forts principis de sinceritat, comprensió i amistat. Que el sexe, la família, la hipocresia, etcètera eren productes de temps remots, que tal vegada varen ser autèntics i indispensables com a vímets per a construir l’edifici que mai estaria acabat i que sempre estarà en construcció; s’adonaren, per tant, que en l’actualitat (incomplit el seu fi) estaven desfasats i eren culpables de molts fracassos en diverses facetes d’una vida sempre arrossegada per l’avenir i que sempre ens va ensenyant el cul que està davant els nostres ulls.

L’amistat i l’enteniment de l’intel·lecte eren motius principals, i més que suficients, per a la unió (sense oblidar, encara, complementàriament, alguns dels antics nexes que sobrevivien com a estímuls aïllats i poc menys que ocasionals).

Resultava grotesc, per a aquelles noves parelles (que no havien de constar, forçosament, de dos individus), la vida i les actituds dels seus ascendents. Les veien falses i egoistes.

Creien que era gairebé més net, gairebé més sincer i honest, gairebé més elevat, basar les seues relacions en l’esperit. Tot era perdonable llevat de l’engany espiritual.

Aquelles persones creien que havien arribat a la fi de la rost, al cim de la civilització, que des de la cúspide presenciarien la magnífica vall de l’ESTABILITAT ETERNA, emperò el que trobaren fou un nou pendent, un nou camí costerut. Tan prompte les noves generacions van florir, anaren vessant pel món nous pensaments frescs i inèdits, nous posicionaments, més alts i gairebé més espirituals i vitals que els precedents. Resultava terriblement sorprenent escoltar les noves experiències, les noves alternatives. Aquelles metes, antany espirituals, hui eren meres brutícies materialistes. Nous corrents de l’esperit s’havien desbordat, fins al punt que cap podria imaginar-se fins on havia arribat el refinament de l’esperit. El que abans s’anomenava etapa crua de l’espiritualitat, ara estava profusament superada. L’esperit elevat a la màxima potència. Però darrere d’aquests temps i camins en vingueren altres i altres, més i més avançats, més i més perfectes. Però i, potser, per sort o per desgràcia, no definitius”.

I dit això, es va masturbar amb la mà esquerra, tot i que era destre.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací