Benimaclet, exemple de lluita contra l'odi

per Marc Campos

Societat

Foto: Anna Peixet (@ana.peixet)
Foto: Anna Peixet (@ana.peixet)

Benimaclet és, una vegada més, exemple de lluita, exemple d’antifeixisme. Barri coherent amb els seus ideals, que advoca per la prudència recolzada en la consciència social i col·lectiva que rebutja l'odi d'una manera admirable, declarant-se obertament intolerant davant les intoleràncies, sense caure en les provocacions dels sectors més rancis de la reacció ni en les paradoxes dels filòsofs, perquè l’espurna que els il·lumina és la màxima poètica que evoca els versos de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i es plasma en l'himne de Berri Txarrak que diu que “sols el poble salva al poble”. I així ho demostren, i així és.

Benimaclet, que va ser un municipi independent fins que l'any 1878, fruit d'un profund endeutament, la Diputació de València el va obligar a annexionar-se a la ciutat en forma de pedania, per a finalment en 1970 convertir-se en barri; sempre ha deixat demostrat que sí, que el poder està en la unió, i més quan es baralla contra tirànics colossos. Un exemple de lluita veïnal, que avança però sembla no acabar, és la que es du a terme en contra del Programa d’Actuació Integrada (PAI) a càrrec de la constructora Metrovacesa. Les cinc envestides urbanístiques per part de l'infame PAI de Benimaclet, que des de 1988 ha provocat l'abandó i degradació de terres fèrtils, han tingut sempre enfront les veïnes i veïns que, fent del bancal i del cavalló barricada, han dut a terme projectes d'iniciativa, més que ciutadana humana, en torn la creació d'horts ecològics, assemblees, i espais comunitaris autogestionats. Aquesta lluita contínua, com podem observar en la seua dimensió més estètica als balcons dels quals pengen cartells que proclamen “MAI PAI”, en contraposició dels balcons de les altres Espanyes, aquestes que van embogir a Goya i van gelar la sang de Machado, on penja el nacionalisme buit, o el que és pitjor, ple d'odi.

L’estel d'aquest grup d'irreductibles valencianes, organitzades en associacions, col·lectius, assemblees i locals de barri; dibuixa lliures horitzons aliens a les acrobàcies nacionals i una miqueta daltòniques de la Patrulla Àguila, i així ho van demostrar el passat 12 d'octubre, “Dia de la Hispanitat” segons els que van escriure la història i segons els que avui la utilitzen per a legitimar el poder establert en tots els aspectes de la vida social. I és que, al contrari de les institucions i organitzacions oficialistes de l'Estat Espanyol, aquest dia en Benimaclet es va celebrar, no la Festa Nacional d'Espanya, que fins a 1981 va ser Dia de la Raça, sinó una jornada de caràcter popular i anticolonialista en pro de reivindicar la diversitat, amb activitats organitzades des de baix “per la llibertat i la vida”, allunyada d'etnocentrismes i nacionalismes excloents, on van ser protagonistes les últimes baules de les paries de la terra d'avui. Les dones: indígenes, treballadores del sexe, migrants i refugiades; l'Horta de València que maten o deixen morir, o les persones racialitzades; van ser el centre de moltes de les activitats organitzades per col·lectius com (N)OMADAS València, Mujeres con Voz València, Uhuru, CSOA L'Horta, Acció Antifeixista València i un bon nombre d'assemblees feministes dels diferents barris de la capital, entre altres; en el marc dels moviments estatals #RegularizaciónYa i #12deOctubreNadaQueCelebrar. I per descomptat, les nenes i nens del barri, la xicalla, que van deixar plasmat en un mural tot clar per endavant.

Mural elaborat per la xicalla a la Plaça de Benimaclet / Foto: Marc Campos

Perquè el dia 12 d'octubre en Benimaclet també es va voler donar explícitament una resposta a l'odi, i més concretament a l'agressió que va suposar per a totes les veïnes i veïns l'autorització d'una marxa de torxes, convocatòria obertament feixista que, paradoxalment, al contrari que l'antifeixista convocada d'una manera assembleària per la gent del barri, sí que tenia autorització per part de la Delegació del Govern. A més, cal assenyalar que el dia anterior s'havia realitzat la penja de cartells per part dels veïns i veïnes en rebuig per la presència de persones de semblant ideologia, molts dels quals van ser arrencats pels cossos de policia davant la negativa de fer-ho per part del Cos de Bombers.

Aquesta marxa de torxes, convocada pels ultradretans d’España 2000, que va comptar amb la presència de grupuscles desfasats de feixistes i neonazis que al so del Cara el sol i de la Cavalcada de les Valquíries de Wagner, himne indispensable de la playlist d'Hitler, i de tambors tribals; semblava pretendre retornar-nos als temps més funestos de l'Edat mitjana, encara que segons els seus organitzadors era sol per a demanar la dimissió del “Govern Social-comunista”. Van fer notar la seua presència skinheads homologats, energúmens de semblant menyspreable solament equiparable al de feres brutals com Millan Astray, i fatxes de paisà sense més; encapçalats pel líder d'España 2000, José Luis Roberto àlies “El Cojo”, també president de l'empresa Levantina de seguretat, la qual, redundantment va escortar (perquè eren ells escortant-se a ells) als aproximadament 50 individus que conformaven aquella macabra comparsa carnavalesca. Però, com a bons odiants i odiosos covards, això no els era suficient, per la qual cosa també van ser escortats per un amable (amb ells, clar) dispositiu policial integrat per almenys 8 furgons de Policia Nacional. Entre el foc de les torxes al més pur estil Ku Klux Klan, les banderes falangistes, aguilenques preconstitucionals i fins i tot nazis (comportament que es considera infracció greu en la llei valenciana de Memòria Democràtica); i els seus uniformats protectors, els feixistes encaputxats i desbocats van campar per tot el barri des de les set de la tarda, en un recorregut que va tenir com a punt de partida a l'una que de finalització la Plaça de Benimaclet, i l'única fi visible va ser la provocació i l'insult.

Feixistes escoltats per la Policia Nacional / Foto: Rose Crenes (@rosecrenes)

Mentrestant, el barri es trobava assetjat (només deixaven entrar als que aparentment acudien a la concentració feixista) amb el moviment veïnal amuntegat i acorralat per un blau cordó policial enfront de la tàpia de les pistes de futbol del costat oposat del Carrer del Dr. Vicente Zaragozá. La Policia Nacional, armada amb els perillosos fusells de bales de goma, va realitzar, a més d'innombrables registres i identificacions (moltes de les quals es van materialitzar en forma de multes per desacatament i desobediència), fins a tres detencions en el marc de la concentració antifeixista per presumptes delictes d'odi i atemptat contra l'autoritat. Aquests fets encara estan pendents de ser esclarits. En aquest context, la marxa de feixistes encara va tindre el valor, o més bé la covardia, d'anar corejant a viva veu pels carrers la frase: “¿Donde están los antifascistas?”.

I allí estaven, la gran majoria, com els hem relatat, retinguts més enllà de les vies del metre. Però, els feixistes no comptaven que, en aquest barri, combatiu i solidari, d'insubmís teixit veïnal, l’antifeixisme està fins i tot en les teulades. Les casseroles van sonar des dels balcons al seu pas, cosa que van interpretar els feixistes ridículament com una forma de suport a la seua causa, la d'enderrocar el Govern Estatal, i al seu torn es van desplegar pancartes amb missatges feministes, anticapitalistes i antiracistes. Entre aquestes cal assenyalar la que va lluir en la façana de l'edifici que alberga el Centre Social-Bar Terra en el Carrer del Baró de San Petrillo, pancarta monumental despenjada per un grup de 9 antifeixistes que, amb el Bella Ciao de Talco de fons, i assetjats des del cel per l'helicòpter de la Policia Nacional, van transmetre el següent missatge a les ordes de l'odi: “Benimaclet lliure d’odi, 12-O, res a celebrar. Acció Antifeixista València”.

Pancarta al Carrer del Baró de San Petrillo / Foto: Marc Campos

En la part inferior de la pancarta al costat de la frase “Acció Antifeixista València” vam poder distingir el distintiu del moviment històric i internacional conegut com a Acció Antifeixista (avui censurat per molts dirigents neofeixistes com el 45è president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump), que va néixer fa gairebé un segle, l'any 1923, de la mà del Partit Comunista d'Alemanya (KPD), amb l'objectiu de lluitar contra l'emergent feixisme, i amb el record en la memòria del connat revolucionari post-Gran Guerra al Berlín de 1919. Recordem que, després d'aquest intent d'assalt del cel, moltes militants antifeixistes van ser empresonades, torturades i posteriorment assassinades, entre elles Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Els artífexs d'aquestes morts van ser els denominats Freikorps (Cossos Lliures en català), grups paramilitars controlats i finançats pel Govern de la República de Weimar. Recordem també llavors aquests successos, tal vegada aquest és un bon exercici de memòria, i més sent Espanya un país on la història sembla repetir-se constantment en forma de paròdia. Posem doncs el valor en la memòria, més enllà del paper, recordant també figures com ara Guillem Agulló, però prenguem a més l'exemple del barri de Benimaclet, i més, quan les institucions es mostren passives i fins i tot favorables a aquestes accions de descarat, i per molts ja desemmascarat, odi.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací