Els depòsits bancaris

Els depòsits bancaris
Els depòsits bancaris

A Experior, la nostra illa-laboratori, saben que lluny del seu litoral, els bancs que cobren interessos pels préstecs també en paguen pels depòsits que els seus clients els confien, i pensen que potser els dos fets estan relacionats. Què els semblaran aquests dos arguments? (a) per a poder fer préstecs els bancs reals capten depòsits de clients, (b) el negoci dels bancs reals és cobrar més interés pels crèdits del que en paguen pels depòsits.

L’argument (a) els és incomprensible: el caràcter completament confiança del diner de l’illa, que anul·la l’argument del cost d’oportunitat de la banca per carregar interessos als préstecs, també evidencia que no necessita captar depòsits dels estalviadors per a poder prestar. Per què hauria de necessitar-los si crea diner del no-res en el moment de fer el préstec? Respecte de l’argument (b) a l’illa-laboratori tampoc hi val, ja que la seua banca no fa negoci i solament és un servei públic sostingut amb impostos per pagar treball assalariat, infraestructura i manteniment. Tanmateix, els bancs privats cerquen beneficis (treball assalariat, instal·lacions i equipament, són factors de producció del projecte empresarial) i la diferència entre els interessos que paguen i que cobren (en diuen marge d’intermediació) és un mitjà d’aconseguir-ne. Tanmateix, com que creen diner estrictament fiduciari, tampoc necessiten captar depòsits per fer préstecs. Estrany? Seguirem la pista històrica.

Els depòsits tingueren un paper fonamental en el desenvolupament del negoci bancari. Fa segles alguns orfebres, aprofitaren la seguretat dels seus soterranis per guardar or, argent i monedes, de clients, que pagaven una petita quantitat pel servei de custòdia i rebien un document que acreditava llur depòsit. De tant en tant un client visitava l’orfebre quan necessitava monedes per a fer un pagament. Sovint qui cobrava les portava de nou a l’orfebre per a depositar-les en el seu compte. Facilitant les coses, els orfebres començaren a emetre notes en paper, canviables pels metalls que tenien en els soterranis, documents que començaren a circular com a mitjà de pagament sense que el metall es mogués, i que són antecedents dels primers bitllets bancaris que inventà Johan Palmstruch a Suècia el 1661.

A mesura que s’incrementava l’ús de les notes bancàries, aquells orfebres-banquers descobriren que, ja que les retirades de metall dels clients eren parcials, i sovint escasses, podien beneficiar-se prestant amb interés el diner dels depòsits, i no solament el seu propi diner. És clar que si l’orfebre es beneficiava prestant amb interés metall dels depositants, aquests estaven en disposició d’exigir un interés pels depòsits, menor que els dels préstecs, d’acord amb el marge d’intermediació. Aquest és, en essència, l’origen del paper intermediari del banc entre inversors i sol·licitants de crèdits. Hui en dia, quan el diner és completament fiduciari i es crea del no-res, els diners dels préstecs bancaris no surten dels depòsits, però molta gent continua pesant que sí.

Els orfebres-banquers descobriren (i se n’apropiaren d’ella) la facultat de creació de diner-bancari, expandint l’oferta monetària constituïda fins aleshores pel diner-moneda encunyat en metall pels estats i els monarques. Un diner-bancari creat en el moment de prestar-lo, quelcom que podien fer perquè els préstecs s’entregaven en notes de paper i el metall i les monedes romanien a la caixa forta. Les mateixes monedes metàl·liques depositades podien ser reclamades pels depositants originals i pels nous prestataris, i les notes bancàries que circulaven sumaven més valor que el metall depositat. Com ja sabem, el risc consistia a què molts tenidors de notes bancàries volguessen canviar-les pel metall en un període curt de temps, i superaren el que custodiaven als soterranis.

En quant podien excedir els préstecs als depòsits perquè el risc fos admissible? L’experiència, inclosos episodis compromesos i problemàtics, els aniria dient. D’una forma intuïtiva introduïren el concepte requeriment de reserva, que la ciència econòmica moderna ha desenvolupat(1), i que en els sistemes bancaris moderns és fixat pels bancs centrals com un dels mecanismes amb què pretenen influir en l’oferta monetària, la quantitat de diner disponible en una economia.

Tornem al laboratori, a Experior. La investigació avança a poc a poc, i encara no hem estudiat si els illencs necessiten mecanismes per regular la quantitat de diner que puga crear la seua banca. En cas afirmatiu cap dels mètodes hauria de tindre relació amb depòsits remunerats que feren la funció de requeriment de reserva. El motiu original per remunerar els depòsits amb interessos era que els bancs podien disposar d’ells per prestar-los a un interés més gran. Tanmateix a Experior, i també al món real, el diner és creat del no-res en formalitzar els crèdits bancaris, i els depòsits remunerats per a fer préstecs són innecessaris.

Solament per simplificar les condicions experimentals evití introduir en Experior el diner en efectiu, tots els bancors creats i encara no destruïts romanen depositats en comptes no remunerats, que els illencs usen per a transaccions, comunicant-se amb la banca per mitjans electrònics. El diner nou, quan cal, es crea del no-res en els préstecs (i es destrueix quan es cancel·len), i no surt dels estalvis dels illencs. Els estalviadors poden dir-li a la banca que use els seus estalvis per a prestar-los amb interés, demanant ser recompensats amb interessos, però sent innecessari, no hi ha cap motiu perquè la banca d’Experior haja d’acceptar. En el món real, també amb diner fiduciari, el comportament dels sistemes bancaris és diferent, la qual cosa ens obliga a continuar furgant.

 

(1) Un requeriment de reserva del 10% significaria que un banquer estaria limitat a fer préstecs fins al 90% dels depòsits dels clients (diguem-ne D). Quan preste el 90% de D hi ha moltes possibilitats que eixa quantitat torne a ser depositada en el sistema bancari. Ara el banc depositari (el mateix o un altre) pot prestar el 90% del 90% de D. Un procés que pot continuar fins a multiplicar el diner per 10, la inversa del requeriment de reserva expressat en tant per u. Si el requeriment de reserva fos de l’1%, el multiplicador seria 100.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací