El viatge del diner a la intangibilitat

Carles V a la casa dels Fugger (quadre de Karl Becker, 1866). El banquer dels Habsburg crema deutes de l’emperador.
Carles V a la casa dels Fugger (quadre de Karl Becker, 1866). El banquer dels Habsburg crema deutes de l’emperador.

Diner-mercaderia s’aplica a la utilització d’un bé físic, amb un valor propi, com a mitjà de canvi; certes propietats dels metalls nobles facilitaren que aquests (especialment l’or) s’imposessen entre altres opcions. Diner-fiduciari (del llatí fides = fe, confiança) és el diner bancari (mancat de valor propi) emés en paper o en forma d’apunt comptable, amb la promesa de canviar-lo pel corresponent diner-mercaderia (or) a demanda del tenidor. Diner-fiat (del llatí fiat= siga fet, forma del verb fio= fer-se, passiu de facere= fer) significa diner que ho és per decret, establert per un govern, per imposició legal. Provant, però, altres denominacions que destaquen el viatge del diner fins a l’actual immaterialitat he trobat diner-tangible, semi-tangible, intangible.

El primer és el mercaderia, accentuant llur contraposició amb la incorporeïtat del darrer. Malgrat les objeccions d’Aristòtil, la materialitat pot explicar que li fos aplicat un interés al seu préstec, el preu del seu lloguer, una remuneració que ja es feia servir en l’arrendament d’altres béns com terres per a conrear, o en els interessos dels préstecs de gra i llavors, pagats amb més gra i llavors. El diner-semi-tangible és el fiduciari, creat en forma de préstecs en paper i multiplicant la disponibilitat monetària que el metall podia subministrar. El diner creat no era or però contenia la promesa de ser-ho mentre no massa tenidors de documents volguessen bescanviar-lo, superant les reserves. La idea “diner” començà així a emancipar-se dels béns físics, però els interessos continuaren aplicant-se a la semi-tangibilitat.

El diner-intangible, és el que el BCE qualifica de “fiduciari en sentit estricte”, un nom (o el sinònim “completament confiança”) que no descriu totes ses propietats. També sol anomenar-se diner-fiat, que solament predica per la qualitat “ser d’ús forçós”, una propietat habitual en el diner fiduciari quan els estats se’n fan càrrec, però que no diu res de sa naturalesa. L’afegitó “en sentit estricte” vol evocar la desvinculació de l’or, però sostreu que el complet deslligament canvia els atributs. Mentre el diner-semi-tangible es crea de la reserva d’or (malgrat ser menor que el declarat pel total de diner bancari emés), l’intangible es crea del no-res, esdevenint instrument incorpori, diner en estat pur. És la idea per la qual fou concebut (diria Aristòtil) arrencada dels béns que començaren a usar-se per a posar-la en pràctica, l’ànima del diner-mercaderia, deslliurada.

La inicial pràctica d’intercanviar mitjançant la permuta de béns materials, junt amb el desconeixement dels mitjans tècnics que segles després s’usarien per a imprimir diner fiduciari expliquen que en llur gestació i primera època la idea “diner” necessités un medi tangible on instal·lar-se, una mercaderia-continent, i les preferides foren els metalls nobles. La limitació de la quantitat disponible d’aquests, que sols pot créixer per extracció minera, feu que, quan el diner fiduciari en paper aparegué a occident(1), l’oferta monetària gaudí de l’oportunitat d’expandir-se començant el procés d’alliberament de les restriccions que tenia sota un continent limitat. Fou una època en què començà la moderna relació entre banquers i poder polític(2), els monarques d’aquell temps; els primers, coneixedors dels secrets de la multiplicació del diner, i els segons, àvids de disposar de més finançament per guerres i projectes expansionistes.

El continu increment de la demanda de diner generada pel creixement de l’economia (empesa per successives revolucions industrials) i, no menys important, exigida per les enormes despeses dels complexos militars moderns, arribà a posar en dificultats la convertibilitat en or, i en una època en què estava establerta a través del dòlar(3), la decisió de Nixon d’anul·lar-la, arrossegà el dòlar i les altres monedes a una intangibilitat que independitzà la seua creació de qualsevol límit físic.

Intangible, podríem dir imaginari, el nou diner acompleix les tres funcions contingudes en la idea de diner. Tanmateix, llur naixement no té cap cost, sent tan simple i net com polsar un parell de tecles, lluny dels enormes moviments de terres que calen per a aconseguir uns grams d’or lliure. L’or, important integrant del diner a l’era de la tangibilitat, i principal reserva del diner-semi-tangible, té una vida consagrada a l’acumulació i l’emmagatzemament, mentre que ser destruït és el destí natural del diner-intangible quan completa el cicle préstec-cancel·lació, una eliminació tan pulcra com llur naixement.

El diner intangible té qualitats diferents al tangible, però els poders polítics i bancaris que, pel que sembla, continuen conxorxats, obliguen la societat a usar-lo com si fos diner-mercaderia, posant-li un preu i establint un mercat monetari. A Experior, la nostra illa-laboratori, on hem defugit l’evolució històrica i directament hem posat els illencs a usar diner-intangible creat per una banca pública en fulls de càlcul, no ha aparegut el preu del diner, l’interés, com una característica interna, com una necessitat basada en sa naturalesa, ni pels préstecs de la banca ni pels saldos positius dels estalviadors. Els motius de l’existència de l’interés en la pràctica bancària real han de ser d’origen extern.

El motiu extrínsec convencional està relacionat amb els mecanismes de regulació de l’oferta monetària i els objectius dels bancs centrals d’estabilització dels preus, tal com diu el títol del document del BCE que he ja citat diverses vegades amb relació al capítol 2. I així, al capítol 4 declara que les variacions dels tipus d’interés del mercat monetari induïts pel BCE posa en marxa eixos mecanismes perquè influeix en les decisions d’estalvi i despesa de les famílies i empreses. Així doncs, haurem d’estudiar aquestes idees i dur-les també a l’illa laboratori. Abans, però, necessitem conèixer l’estructura del sistema bancari real comparat amb la simplicitat de la banca pública d’Experior.

 

(1) El diner fiduciari i fiat, el paper-moneda, fou inventat a la Xina molt abans que comencés a usar-se a occident. A l’epígraf 97 de la secció 4 del Llibre de les Meravelles, Marco Polo relatà als seus contemporanis, el procés de fabricació, certs detalls de les emissions i el control sobre el seu ús forçós.

(2) Entre altres la de la família Fugger i els Habsburg, veure imatge de la capçalera.

(3) Els acords de Bretton Woods i la decisió de l’administració Nixon ja han estat comentats en anteriors entregues (20-05, 27-05, i 23-06)

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací