L’ acadèmia arozena

L’ acadèmia arozena
L’ acadèmia arozena

Un recent llibre ens recorda la vida i mèrits de quinze dones valencianes, entre elles està Olímpia Arozena Torres, que fou l’esposa del germà del meu pare l’oncle Antonio. La publicació en qüestió arreplega l’activitat de la tia Olímpia com la primera professora universitària, o siga dona, a la Universitat de València al principi dels anys trenta, així com membre del Institut d’Estudis Valencià, fundant pel Conseller Francesc Bosch Morata en plena Guerra Civil. Hi ha un període de la vida de Olímpia que crec que caldria ampliar, puix es bastant significatiu del que va estar allò que alguna gent ha batejat com ”exili interior”, que vol dir el conjunt de persones víctimes de la repressió i que d’una o altra forma van resistir en els temps més difícils de la dictadura.

Doncs bé, després de la depuració i els expedients Olímpia Arozena no va poder fer una carrera normal a la Universitat, restant en una plaça menor amb una retribució escassa a la càtedra d’arqueologia, com que tenia que guanyar-se la vida, juntament amb les seus dues germanes, Pilar i Aurora, fundaren una acadèmia de repàs que en un primer moment ocupà la vivenda de la tia Olímpia a la Gran Via Marqués del Turia, totes les tres eren dones molts peculiars i independents, malgrat tindre parella, treballaven educant amb pedagogies modernes i avançades. Olímpia llatí i humanitats, Aurora matemàtiques i ciències, i Pilar història.

Malgrat que jo vivia a Xàtiva passava algunes temporades a València i aleshores la meua tia em donava classes de repàs de llatí i grec. L’ambient de l’acadèmia era més que singular, per exemple, de matí es veia al meu oncle amb pijama, recorde alguna escena d’una d’elles amamantant a una criatura. Certament, per aquesta acadèmia van passar tant fills de republicans, com era el cas de Vicent Alfaro, fill d’un ex alcalde, com de franquistes, com fou el cas de José Mateu Cànoves, que seria més tard President del Tribunal d’Ordre Públic, segons ell mateix em va confessar després de jutjar-me. El meu amic i company al Consell Valencià de Cultura, Josep Maria Morera, gran director teatral, en certa ocasió en comentà el seu pas per l’Acadèmia Arozena, i em remarcava com als anys cinquanta aquesta entitat educativa situada fora del sistema educatiu va estar un símbol de resistència, al igual que l’Acadèmia Castellano, puix a altres  ciutat i pobles hi havia situacions semblants.

Ja en la dècada dels seixanta Olímpia va poder presentar-se a unes oposicions de secundària, jubilant-se com catedràtica de llatí. Aquesta experiència de tres germanes, vingudes de Canàries i valencianes a la fí, forma part d’eixa memòria d’aquells anys tristos i durs que patirem, i que resistírem en diverses formes.