Confinament 5

Confinament 5
Confinament 5

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

La tradició

L’oest d’Euràsia, el nostre western, on vivim, és una cruïlla apassionant bastida a partir de tres eixos, fonamentalment. Som antics, parlem un llatí adaptat de quasi dos mil anys. Som cristians, pràcticament d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà. I som bàrbars, ja no en el sentit dels grecs (forasters que parlen diferent), també. El nostre western, fet de catedrals i universitats, però, es diferencia una mica del nostre Orient eurasiàtic, arrelat a la tradició grega i ortodoxa, bàsicament. Tant fa que miren cap a Bizanci com cap a Roma, travessats de judaisme i cristianisme, sobretot; uns gegants, com ens recorda Bernard de Charthes el segle XII, sobre les espatlles dels quals ens hem acabat de fer, ens precedeixen.

El llegat de la fase mediterrània d’Europa (grega i romana) apareix tanmateix velat per les invasions i la cristianització. Pareixeria puntejat d’ombres: on hi havia tradició monumental, s’instal·là el conreu de la terra i els boscos; on l’home era la mesura de totes les coses (Sòcrates, Aristòtil, Plató), i la raó i la metodologia sustentaven el coneixement, Déu i la fe acabaren comandant; la llengua pura i precisa que s’usava per parlar i escriure, va transformar-se i multiplicar-se. Monuments, biblioteques, manuscrits, gairebé tots desapareguts. Tot i així, la resistència del grec i del llatí en la litúrgia, però també en els documents recuperats a través dels àrabs, les croades, i mitjançant els bizantins que fugien dels turcs, així com les recopilacions de gramàtica del retòric Donat (s. IV), els principis de l’ensenyament de Martianus Capella (s. V), que Boeci recollirà en els cicles trivium i quadrivium (s. VI), juntament amb les seves traduccions del grec, les Etimologies d’Isidor de Sevilla (s. VII), és palesa. També la durabilitat de les construccions religioses, que copien les antigues estructures civils, basíliques amb frescos i mosaics, i les ciutats que s’assenten sobre llurs ruïnes, fan evident la persistència del món antic entre nosaltres.

Les dues tradicions religioses que posen els fonaments hermenèutics, l’avantsala d’allò que cohesionarà la nostra forma de mirar el món, i que ja no ens abandonarà, la recerca minuciosa del sentit, atents al valor de les paraules i els conceptes que aquestes contenen, són el judaisme i, després, el cristianisme, que basen el coneixement en la interpretació, quasi peirciana, de la Torà i la Bíblia, textos intangibles que els comentadors (pares de l’església) no poden més que explicar i aprofundir. Una exegesi que durant els segles IV i V, la patrística, posa les bases del pensament cristià. La familiaritat amb què es viuen els personatges de l’Antic i Nou Testament, i el martirologi conseqüent, conformen una Literatura que és el Relat constituent de la nostra Història.

Les influències altres, els anomenats bàrbars, funcionen de manera molt distinta en l’entorn d’Orient i d’Occident. Aquí assistirem a una mena de paganització a través dels cicles artúric, Nibelungs i sagues escandinaves. Un món que brolla de l’interior de la terra, animal, fantàstic i estilitzat a l’ensems, cristianitzat a Irlanda (Celtes), després a Anglaterra, arribarà per dissenyar objectes de la litúrgia i il·luminarà els manuscrits medievals, posant en valor un món mineral d’orfebreria subtil que decorarà analògicament el quotidià seguint models de la natura, àdhuc abstractes, artísticament. Les tècniques de cultura, la metal·lúrgia, les pràctiques eqüestres, armes, combat, s’expandiran. Són francs artesans que impulsen la riquesa i l’eclosió de materials preciosos. I jueus, clar.

A Orient, Bizanci, les coses varen anar més lentes. Hereus de Roma, la seva ortodòxia (oikouménè bizantina), en què la Santíssima Trinitat esdevé model de perfecció d’unitat, s’accelera amb la conquesta de Constantinoble (1204) pels Occidentals (Llatins i Croats), per fer-se, amb l’arribada dels turcs (1453), Slavia orthodoxia (hésichaste), on una mena de retorn a l’hel·lenisme patrístic allibera l’energia de l’Esperit Sant, l’església de l’Imperi, i es reprèn un providencial diàleg amb l’Islam. Entre 1204 i 1453 es consuma, així, la vertadera ruptura de l’Imperi Romà. Ortodòxia i Hel·lenisme a Orient. Catedrals i Universitats a Occident. Puresa i retrobament amb els textos de l’antiguitat (classicisme arcaïtzant, àtic) en un lloc, i llatí, en l’altre. Filosofia i Història i Teologia convivint a Orient, en una perfecta simbiosi de cultura pagana i cristiana on l’església protegeix l’hel·lenisme al mateix temps que permet el contacte de l’home i Déu, i en canvi, a Occident, un església que controla la cultura a través de la Formació (Catedrals i Universitats). A una banda i l’altra, però, un fet indefugible: les llengües nacionals, una forma de popularització del saber, són ja una realitat.

A Occident, cap a l’any 1000, i abans, amb la renaixença carolíngia, una forta empenta de síntesi cultural recorre Europa. Les Catedrals, com els Castells, són un símbol, no solament de la construcció de l’art en pedra que reprén la tradició antiga, sinó sobretot el lloc on es consolida el pensament cristià. A l’ombra de les esglésies, episcopals o monàstiques, les escoles reprenen el camí. En el gòtic, francés primer, s. XII, europeu després, s. XIII, convergeixen totes les arts per a la glòria de Déu i l’ensenyament del poble cristià. Tot un món gràfic d’escultures i vitralls fa reviure la història dels Testaments, i els manuscrits enlluernen amb interpretacions dels textos antics. Serà als monestirs on fonamentalment es reinicia l’ensenyament cancel·lat amb la caiguda de l’Imperi. Beda el Venerable, s. VII, fou el màxim representant d’aquesta represa. Carlemany ho tingué clar, qualsevol renaixença, de l’església o de l’estat, passa per la creació d’escoles episcopals, parroquials o a palau. Devora els grans centres monàstics del s. X brillen les escoles episcopals de Colònia, Utrecht, Reims. El segle XI, amb la reforma gregoriana, aquestes es reforcen. El segle XII el control encara l’hi exerceix el canceller del bisbe corresponent, però el s. XIII el triomf de la Universitat i l’escolàstica (lectura i comentari de textos autoritzats) accentuen la separació. Una mena de confederació d’escoles i una corporació de mestres i alumnes, protegits pel papa i els poders laics, inaugura l’ensenyament de les arts liberals i literàries (dret i notariat - sobretot a Itàlia-, medicina, teologia). El fet de compartir una llengua comuna en aquests àmbits (llatí) permet que professors i alumnes es moguen entre París, Bolonya, Oxford, on tant pots trobar-te de docent l’italià Tomàs d’Aquino, com l’alemany Albert el Gran. Els segles XIV i XV, a Praga, Cracòvia, Uppsala, la difusió (el domini de l’escrit, la importància de la cultura i la creació de l’estat modern) creix i s’inicia la denúncia del caràcter llibresc de l’escolàstica i la impossibilitat de posar la raó al servei de la fe. I òbviament, el llatí deixa de ser l’única llengua de cultura. Les llengües nacionals, la literatura oral èpica o cortesana, el teatre, constitueixen el bressol dels estats incipients. La crisi de la ruptura, Catedrals / Universitats promourà una ‘aturada’ del coneixement que s’enlairarà, definitivament, el segle XVI, durant la segona renaixença.

Les bases d’Europa, els fonaments, que encara avui basculen entre París i Berlín, es varen col·locar entre finals del VIII i començaments del IX, quan es va poder reformular sota l’ègida dels francs (Carlemany) una opció d’unitat imperial que abastava des de França, el sud immediat dels Pirineus bascs i catalans, fins les planúries hongareses, de nissaga àvara, tota la Germania i l’Europa central, de nord a sud, des dels Països Baixos fins Itàlia, des de la Lombardia fins Nàpols, exclosos els estats pontificis. Aqueixa darrera reconstrucció d’un imperi impossible que la renaixença carolíngia insinua és el pròleg de la definitiva del segle XVI. L’ortodòxia oriental, reinstauradora de l’hel·lenisme i el diàleg amb l’Islam (sobretot a partir del XIII, i decisivament des del segle XV) és l’altre motor de l’ensenyament que separarà la raó de la fe finalment. El món llatí, catòlic i protestant, i el grec, ortodox, ho aconseguiran entre els segles VIII i XVI, exactament el temps de desfase en què queda el sud del sud dels Pirineus fins a la caiguda de Granada i més enllà. En aquesta part d’Europa, amb els estat pontificis còmplices, la Inquisició evitarà qualsevol mena de reforma. Per això España és l’única monarquia Europea que funciona com la de Marroc o la d’Aràbia Saudí. Per això España encara activa la Inquisició en el segle XIX. Per això España és l’únic país d’Europa capaç de transitar tot el segle XX, pràcticament, de la mà d’unes dictadures i unes monarquies afins. Per això d’España se’n volen anar bascos i catalans, que un temps, encara comtes feudals, foren part del projecte europeu. Les dues cases, austriacista i borbònica, que l’han governada des del XVI no han permés constituir-se el poble “español” sobiranament, només que en una ocasió, segle XX, eleccions de 1931, en què va guanyar la República, la segona. Per això España és l’unic país d’Europa que ha practicat la restauració de la monarquia durant els segles XIX i XX, cosa que a la resta d’Europa es va deixar de fer des del segle XVIII, bàsicament. Tota la reforma iniciada a Europa el segle XVI va ser castrada a España per la Inquisició, cosa de la qual les terres de l’Imperi hispànic en tenen un llarg record. I encara dura.

Segle XXI, España és l’unic país d’Europa on la Monarquia no és mirall d’unió sinó eina de perpetuació de privilegis de part. No seria ja ben hora de formar part d’Europa, de bon de veres? No és ja el moment de saber en quina forma de govern es vol constituir el poble, i després quina mena de relació vol mantenir entre les parts històriques que el conformen? No seria ben hora d’entrar en la democràcia?

 

Epitafi

Arrossegat pel pes mort dels pamflets i la manifasseria politicofilosòfica amb què s’ha nodrit, rellisca de dalt a baix pel mapa en aqueixa estreta zona (aqueixa franja, aqueixa exsangüe vorera –una illa perduda, suspesa per dalt de l’extrem cap occidental d’Àsia-, aqueix darrer espai lliure encara, preservat encara, pressionat entre la barbàrie i l’oceà) sense adonar-se’n que segons com va davallant cap al sud efectua un recorregut invers en el temps, remunta amb tota rapidesa el curs de diversos segles per llançar-se a un univers, on no tenen cap sentit les nocions, cap de les paraules que el constitueixen, de la mateixa manera que no té sentit comparar una desfilada de gent vestida més o menys decentment, alimentats més o menys decentment, caminant en ordre darrere d’unes pancartes, vorejada de postulants de braçal i aconduïda per una policia sense armes, i una horda de desvalguts, morts de fam, als quals se’ls dispara tan bon punt guaiten per la primera cantonada, i als quals se’ls persegueix fins llurs cases per haver demanat tan sols allò que se li llança a un gos, i reduïts precisament al nivell de gossos, de serfs, distrets amb festes d’esclaus, passant fam per poder amuntegar-se als cossos, on uns homes salvatges lluiten amb animals salvatges, anant en processons rere uns ídols de vels negres, sagnants, enjoiats, amb el cor travessat per punyals,com símbols conservats intactes no ja d’aquell passat que havien repudiat altres, al mateix temps que els tallaven el cap als seus reis, sinó d’alguna cosa més antiga encara que els reis, com si als darrers confins d’un continent pengés una mena de fruit sec i encongit, oblidat per la història i rebutjat, negat, per la geografia, com un envàs, una casta de cloaca on, per l’efecte del seu pes, s’hagués esmunyit, se n’hagués anat a amuntegar, a acumular, allò que, en el transcórrer dels segles, havien anat expulsant penosament i poc a poc els altres països, travessat allà com en el fons d’una borsa, com en un atzucac, immòbil, pestilent i ple de mosques.

 

Les Géorgiques, Les Éditions de Minuit, 1981. Claude Simon.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací