Frederick Soddy. Riquesa virtual

Frederick Soddy al seu laboratori a la Universitat de Glasgow
Frederick Soddy al seu laboratori a la Universitat de Glasgow

La peça de hui guarda força relació amb la que vaig titular “L’interés monetari insostenible”. Allí mostrava com el diner que es crea solament és el principal dels crèdits, i com, per a subministrar els diners perquè els deutors tinguen possibilitat de recollir-ne per pagar interessos, han de crear-se nous i nous crèdits (que tampoc creen els diners pels interessos) en un procés sense fi d’augment del deute que, paral·lelament, pressiona sobre el creixement constant de la producció i el consum. Els límits del creixement, la naturalesa del diner fiduciari de llur època, i la diferència entre diner i riquesa, foren, ja fa quasi un segle, objecte de les reflexions de Frederick Soddy, un radioquímic anglés que rebé el Nobel de química de 1921 pels seus descobriments en la química de les substàncies radioactives.

La guerra mundial havia acabat recentment, i en el discurs del banquet del Nobel, el desembre de 1922, Soddy declarà que els homes de ciència no poden ignorar com el seu treball és usat per a desenvolupar aplicacions que duen el desastre. L’ús d’agents químics en els conflictes havia fet el seu debut en aquella guerra, i Soddy, horroritzat, també especulà (dues dècades abans que foren llençades les primeres bombes atòmiques) sobre la classe de món que ens trobaríem si l’home aprengués a alliberar l’energia atòmica.

Soddy compaginà llur dedicació a la radioquímica amb la investigació de les bases de l’economia i l’elaboració d’una nova perspectiva absent en els economistes acadèmics, i en la que els seus coneixements científics estaven convidats. En 1921 Soddy ja havia dictat dues conferències per les associacions d’estudiants de dues facultats de la Universitat de Londres (Birkbeck College i London School of Economics) amb el títol “Economia cartesiana: la rellevància de la ciència en l’administració de l’estat” (publicades en un llibret). Al començament de la primera conferència Soddy declara quin seria el seu programa: “Entre l’enorme progrés realitzat en el domini de l’home sobre la natura i l’escassa contribució a la perfecció de la vida humana hi ha un contrast que solament pot explicar-se per alguna investigació com la que em propose assajar”. Un programa que el duria a publicar Riquesa, riquesa virtual i deute (1926), El diner contra l’home (1931) i El paper del diner (1934), llibres traduïts escassament o nul·la, i (pel que sembla) no mai al castellà.

Considerat un outsider extravagant, l’economia acadèmica, ortodoxa, el negligí, i John M. Keynes, un dels economistes més influents del segle XX, sens dubte coneixedor de l’obra del seu compatriota Soddy, no el cita en cap moment a la seua Teoria general de 1936, ni tan sols en les darreres consideracions on sí que revisa i comenta altres perspectives, entre elles les opinions d’un altre economista no acadèmic com Silvio Gesell del que algun dia potser en parlarem. Soddy anticipà en molts anys el naixement de l’economia ecològica a la dècada dels 70, quan el matemàtic i economista romanés Nicholas Georgescu-Roegen publica “La llei de l'entropia i el procés econòmic” (1971), coincidint amb els principis que defengué Soddy. Negligit també per l’economia ortodoxa, Georgescu, explicava el menyspreu i la manca de resposta als arguments de Soddy, o d’ell mateix, en què la nova perspectiva atacava el mateix nucli de les teories econòmiques establertes, quelcom que l’economia oficial difícilment pot tolerar.

I així podem entendre també el menysteniment de Keynes envers Soddy, el qual, ja a la segona conferència de 1921, citada a dalt, havia qüestionat conceptes bàsics expressats per Keynes en la seua obra de 1920 “Les conseqüències econòmiques de la pau”. Al capítol 2 Keynes descriu el capital com un pastís que havia crescut molt durant els cinquanta anys anteriors a la guerra, i que hagués pogut incrementar-se suficientment perquè vingués el dia en què els patiments de les classes treballadores i necessitades arribarien a la seua fi. Però prematurament vingué la guerra, diu Keynes, “la consumidora de totes eixes esperances”.

Soddy critica aquests i altres passatges apuntant que Keynes confon la riquesa amb el deute, i destacant que considera, equivocadament, que la riquesa es pot acumular. A “Economia cartesiana” Soddy discrepa dient: “la riquesa és un flux i no es pot estalviar. Gastada és com s’acumula, siga en el consum o en la despesa de capital projectada per a produir riquesa futura”. I més avant, al capítol VII de Riquesa, riquesa virtual i deute (1926) defineix riquesa virtual d’aquesta manera “... en una comunitat, necessàriament, el total dels diners (...) representa el valor total de riquesa que la comunitat prefereix que li deguen (...) en lloc de posseir-la. Aquesta quantitat negativa de riquesa l’he expressada com Riquesa Virtual de la comunitat, perquè la comunitat està obligada pel seu sistema monetari (...) a comportar-se com si posseís molta més riquesa que la que realment posseeix”(1).

Segons la confusió que Soddy apuntava fa prop de cent anys, la societat actua com si disposés de la suma de la riquesa real i la virtual, un fenomen més transcendent hui en dia, en temps de diner completament confiança, amb un deute mundial (recordem que el diner és el deute) del 322% del PIB anual del planeta (que podem prendre com la riquesa real generada pels sectors productius), i on el casino financer mou desenes de vegades més diners que el PIB citat, dades que vaig recollir en dos articles que he enllaçat.

Seguirem investigant les línies mestres del pensament Soddy, bé directament o bé a través de posteriors desenvolupaments, entre el que vull destacar (pel que ens toca) el treball pioner del catedràtic d’Economia i Història Econòmica de la UAB, Joan Martínez Alier. El llegat de Soddy també impregna, sens dubte, els principis que tracta de divulgar la Càtedra d’Economia del Bé Comú de la UV, dirigida per Joan Ramón Sanchis, de qui NOSALTRES LA VEU publicà fa uns dies un vídeo analitzant la fusió Caixabank-Bankia.

 

(1) El subratllat és meu.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací