Divagant sobre la riquesa

Divagant sobre la riquesa
Divagant sobre la riquesa

Frederick Soddy, protagonista de l’anterior article reconeix que els fundadors de la teoria econòmica moderna tractaren d’investigar i definir la naturalesa de la riquesa. Soddy, però, retreu llurs confusions (una d’elles, la barreja entre riquesa i deute citada a la peça precedent) i apunta, rememorant Aristòtil, que amb l’expansió del món de les finances i el desplegament del negoci bancari durant el segle XIX acabaren ocupant-se més de la crematística(1), l’art de guanyar diners, que de l’economia, les normes per administrar la societat.

La riquesa és el concepte que constitueix l’objecte d’estudi dels economistes, i segons com siga definida guiarà els desenvolupaments teòrics. Fou objecte de debat durant els segles XVIII i XIX, i definicions que caracteritzen la riquesa com el conjunt de béns que possibiliten el gaudi de la vida, eren considerades adients per tots els economistes, com hui en dia ho són per qualsevol de nosaltres. Tanmateix, en el camí d’obrir-se un lloc entre les ciències, definicions com l’anterior no són suficientment operatives a causa de llurs connotacions subjectives, emotives, imprecises. I en buscaren d’altres més objectivables. A la pregunta, on rau l’essència de la riquesa?, les respostes eren vacil·lants, algunes proclamaven que la terra era l’única font de riquesa, algunes que era la feina, i d’altres, com Adam Smith en la introducció de “La Riquesa de les Nacions” (1776), que era “el producte anual de la terra i la feina de la societat”.

Una altra resposta diferent apel·lava a la intercanviabilitat, i en relació amb aquesta propietat, el terme riquesa, perdé importància enfront del de valor, una qualitat dels objectes en el que les persones pensen quan tenen a la ment les possibilitats de fer transaccions. A partir de la distinció entre valor d’ús i valor de canvi (que ja fou introduïda per Aristòtil) alguns economistes desenvoluparen una teoria del valor i de l’intercanvi basada en la matematització del concepte d’utilitat.

L’economia acadèmica acabà per abraçar una concepció objectiva impregnada d’una flaire crematística, “riquesa és tot allò que té poder adquisitiu” que implícitament diu “tot allò que es pot comprar o vendre”. I així, als cometaris preliminars de “Principis d’Economia Política” (1848), la monumental obra de John S. Mill, l’influent economista londinenc declara que tant s’hi val com de bàsic per a la vida siga un bé, que si no es pot obtindre res per ell en intercanvi no és riquesa en el sentit usat en Economia Política, el que el du a afirmar que el diner, l’intermediari de l’intercanvi, també és riquesa, quelcom que Soddy considerarà una gran errada anys després, com vaig explicar a Frederick Soddy. Riquesa virtual.

El mercat és qui dictà la definició de riquesa, mentre l’economia oficial, com actualment, ja estava en sintonia amb la conxorxa entre els poders econòmic-financer i polític que governa el destí del món fins als nostres dies. Una idea de riquesa que afavoreix una empremta crematística que penetra la teoria i la pràctica de l’economia canònica. I així, l’art de guanyar diners amera des d’aleshores el decurs de la història. Per il·lustra-ho amb algunes fites: l’època del capitalisme desregulat, titllat sovint de salvatge, i del que Soddy fou testimoni, les econòmicament puixants tres dècades posteriors a la segona guerra mundial, amb conquestes socials consentides mentre el retorn del capital (les rendes) foren grans, atacades a partir dels anys setanta quan el retorn comença a disminuir, o la recent crisi de 2008 covada per tècniques financeres d’absorbir diners, és a dir, per pràctiques crematístiques.

Fullejant els llibres de Soddy u s’adona que coneixia ben bé el treball dels pares de les teories econòmiques a qui critica, però els seus referents diferenciadors els trobà al seu propi àmbit científic, especialment en la profunda significació que tingué el descobriment de les lleis de la termodinàmica durant el segle XIX, i també en altres outsiders heterodoxos de l’economia com John Ruskin, l’escriptor i humanista anglés que tant influí en el pensament econòmic de Mahatma Gandhi.

Ruskin transità des d’escriure de l’art mateix, de les circumstàncies de producció de l’art, fins a interessar-se per les condicions de producció en general, exercint d’activista social amb la publicació d’una sèrie d’assajos, durant 1860, que causaren gran revol i onades de protestes dels lectors de la revista que els publicà. Ruskin recollí els quatre assajos en un llibret que titulà Unto this last (A aquest darrer), que Gandhi llegí en 1904, confessant la profunda empremta que li deixà, i traduint-lo, en 1908, a la seua llengua materna amb el títol Sarvodaya que significa “El benestar de tots”, títol amb què també es pot buscar el llibre de Ruskin en posteriors traduccions.

L’estrany títol “A aquest darrer”, s’entén en obrir el llibre i trobar-se amb una cita de la paràbola dels treballadors de la vinya: I will give unto this last even as unto thee (Donaré a aquest darrer el mateix que a tu). La paràbola està a l’evangeli de Sant Mateu i conta que un propietari lloga jornalers de bon matí, pactant una quantitat pel jornal; posteriorment, al llarg del dia lloga més jornalers que, fent menys hores de feina, reben del propietari la mateixa retribució. A la queixa d’un treballador a jornada completa per cobrar igual que el darrer incorporat, el propietari li recorda que li ha pagat el que pactaren, i afegeix la cita de dalt. Les connotacions del títol mostren, doncs, els principis que mouen un Ruskin que, esglaiat pels abusos de l’època del capitalisme salvatge, protesta contra la deshumanització de l’industrialisme i de les teories econòmiques que li donen suport. Uns principis que convergeixen amb l’ideal socialista “a cadascú segons ses necessitats”, oblidat per molts partits que actualment continuen auto-proclamant-se socialistes.

Tornarem a Soddy tractant d’entendre llur concepte de riquesa. Abans, però, voldria llegir el llibre, de Ruskin, com també ho feu Soddy. Espere trobar quelcom que contar-los.

(1) Simplificant, podríem dir que, segons Aristòtil, l’economia tracta de la utilització dels bens i la crematística de la seua adquisició, la qual cosa fa emergir un tipus de crematística dolenta interessada en el valor de canvi dels bens i en la possessió i acumulació de diner, l’element bàsic de l’intercanvi.