Monarquia, poder i adhesions

Acceptar que monarquia i poble són simbiòtiques, com volen fer creure nombrosos autoanomenats “liberals conservadors”, és un destarifo considerable, ja que monarquia i poder conservador, després el liberal, i després el liberal-conservador, s’han fornit mútuament a través dels temps, per servir-se’n dels seus propòsits de permanència a costa del poble, al qui han sotmès a sa voluntat per les bones o les braves, fins al punt del dret de pernada, vers la ignorància i els pocs recursos de súbdits i plebs, subministrant-los alhora altes racions de por i protecció, una conjuminació diabòlica perfecta de manipulació i abús, afegida hi la dels també senyors, membres de la Santa Mare Església, encarregada, diuen, pel Nostre Senyor de vendre parcel·lat el cel des de capelletes, confessionaris, butlles i sermons.

Per bé que algunes coses hagen evolucionat, com la superació de l’analfabetisme, encara no el funcional; ni la sobirania nacional completa, ni tampoc la sobirania popular desitjada, com així mateix tampoc, la igualtat necessària per assolir fraternitat. La monarquia i les seues prerrogatives, en particular aquesta, empassada sí o sí, servint la constitució i la por del soroll de sabres, està on ha estat. Aquella monarquia ancestral i els seus mantenidors mutualitzats, segueixen ancorats als seus privilegis, com ara la seua inviolabilitat, la Capitania General dels Exèrcits, el poder judicial, i la justícia, la qual no ho hauríem d’oblidar, s’aplica en nom del rei, i tot plegat servit a la incòlume constitució. Tant és així que el president del CGPJ, senyor Lesmes, es permet contrapuntar-se’n, renunciant a la seua obligada neutralitat política, amb el govern legítimament elegit per la ciutadania, enlairant una conversa privada amb el Rei, de la seua inassistència, però desitjada li va dir el Rei, a l’entrega a Barcelona dels diplomes acreditatius als nous jutges i jutgesses.

El Rei Felip VI, sap sobradament que, també en aquest aspecte, ha d’esser exquisidament neutral, encara més perquè segons el govern, havia estat enraonat i consensuat amb ell, la inconveniència de la seua assistència. Lesmes al meu entendre, hauria d’haver actuat no de part, sinó amb rigorosa neutralitat també, degut al seu càrrec, i endemés perquè una bona dels membres d’eixe CGPJ, el seu mandat, esta condicionat per caducat i conformat per un conservadorisme lacerant. Ara bé, coses importants per a ells estan passant com se sap, quan, judicatura, les organitzacions Hazte Oir, la Fundación Francisco Franco, Vox, el PP i Ciudadanos, i la Conferència Episcopal per boca del cardenal Omella, el mateix Felipe el de la jaqueta de pana, qui t’ha vist i qui et veu Felipe, quan diu que el comportament del Rei és “impecable, prudente i neutral”. Adherint-se’n a la monarquia. Quan Felipe ho diu, el seus credit és ben escàs, anant del bracet amb qui va, donant-li validesa a aquella frase del felló Borbó Ferran VII “Vayamos todos juntos detras de la Constitución”

Han passat més de quaranta anys, i la constitució, no solament per aquest exemple sinó per un bon grapat més, necessita d’una revisió en profunditat, no només del paper i privilegis de la monarquia, sinó perquè els seus efectes mentals segueixen al si dels governats, tot per manca de transparència, d’imparcialitat i de democràcia. I així estem, amb un bon nombre de ciutadans, condicionats d’ànim i d’escurats de butxaques, quan s’evidencien desigualtats profundes, hi veient com es privatitzen servicis públics essencials, sanitat, educació i servicis socials per exemple, agreujades per lleis retalladores de llibertats com la “mordaza” i totes aquelles que hagen de caldre, i la gentada nomenada, com en els temps de Ferran VII “El Deseado”.

Imparcialitat presumptament absent, per sentències judicials més que discutibles, segons juristes imparcials, d’ací i dels arreus, perquè Rato i companyia, inclòs l’ex-honorable en Jose Luis Olivas i un grapat més, ja que se’n ixen de rossites per un forat minso de 23.000 milions d’euros en Bankia, que ens pertocarà pagar a nosaltres; com les comparances sempre són odioses, al mateix temps, en aquests dies, inhabiliten un president autonòmic per desobeir de retirar una pancarta, en temps d’eleccions, davant la rialla dels socis europeus i governants de tot arreu, deixant quant no atònits, indignats bona part de ciutadania d’aquest simulacre d’estat, i, o, de democràcia.

Rosa Luxemburgo, el “Rodamot” ens la recorda, amb la senzillesa de les conscienciades sabudes, esperonant deixà dit: “Qui no es mou no sent les cadenes”, tot perquè al felló Ferran VII, li retreien quan va aplegar ací, dsprés de la guerra del francès, una grandiosa benvinguda al crit de “nos gustan las cadenes” retirant els animals del cotxe de cavalls quan es passejava triomfal.