Ube Efe: «Veiem normal comprar 5 o 10 samarretes a l'any, però això és una bogeria i produeix condicions laborals horribles»

per NLV, Ulisses Ortiz

Ube Efe Treballador gràfic i membre del taller de serigrafia Cendra

Societat

Ube Efe, acabant una samarreta per al grup musical Maluks
Ube Efe, acabant una samarreta per al grup musical Maluks | Ulisses Ortiz

El sector tèxtil valencià va veure com el 2006 tancaven 120 empreses, el que suposava al voltant de 1.500 persones en l'atur. Aquesta crisi la va viure de ben a prop Carles V. (l'Alcúdia de Crespins, 1978), més conegut per la seua marca Ube Efe.

Carles va créixer en el taller d'una cooperativa familiar de tall i confecció anomenada VERMI i potser eixa experiència el va unir, anys més tard, a la seua afició per fer il·lustracions. A poc a poc, els seus dissenys van anar apareixent en samarretes amb missatges reivindicatius i també vinculats a grups musicals, sovint amb discursos polítics d'esquerres.

És el cas d'El Diluvi, Berri Txarrak, Xavi Sarrià, Maluks o Reacció. També ha col·laborat en infinitat de col·lectius i projectes com les Falles Populars i Combatives, l'Ateneu de Xàtiva, el CSOA l'Horta, Pitzu Bilbo, l'Ateneu Llibertari del Cabanyal, Verd de Terra o la Jove Muixeranga de València. Des del primer moment, va ser conscient de la contradicció que suposa vendre samarretes amb missatges d'esquerres i que aquestes foren confeccionades en condicions laborals d'explotació, quasi sempre en països asiàtics.

És per això que ha dut a l'extrem la seua preocupació per conéixer d'on venen eixes samarretes on apareixen els seus dissenys i, fins i tot, visita les empreses amb les quals col·labora per a comprovar que es respecten els drets de les treballadores, quasi sempre dones.

És possible vendre samarretes produïdes amb condicions laborals dignes tenint en compte la competència de les grans multinacionals del tèxtil?

Sí que és possible. El tema està en els preus de producció i venda. Sempre són més alts que en eixes grans multinacionals que no respecten drets laborals ni el planeta, que treballen en condicions laborals d'esclavatge i deslocalitzen la producció a països on no hi ha drets laborals i, a més, tenen beneficis fiscals. Cal valorar la roba produïda ací i en condicions laborals dignes –encara que en el capitalisme salvatge gairebé no existisquen–, per temes de petjada ecològica, relocalització econòmica i també per apropiar-nos dels mitjans de producció i distribució a partir de cooperatives de treball, grups de consum o botigues que estiguen dins de l'economia social i solidària, per crear una xarxa pròpia de suport mutu.

Sembla que hi ha un augment en l’interés dels consumidors per comprar roba amb certificats que asseguren eixes condicions laborals dignes.

Sí, i per això estem d'enhorabona. Les persones cada vegada som més conscients i demanem més informació sobre el que comprem. Això obliga també a grans marques com Inditex a fer línies sostenibles, que realment no ho són del tot. Jo també aposte per certificats Fair Wear i GOTS però també significa produir fora, i em genera dubtes pel control i les condicions de treball reals.

Una de les teues decisions més importants en la política de treball és mostrar la traçabilitat del producte. A què et refereixes quan parles de traçabilitat?

La traçabilitat es refereix a l'acumulació d'informació sobre cada pas dels processos de producció, d'emmagatzematge i de distribució per a poder mostrar-ho amb total transparència als consumidors, poder tindre un control sobre les condicions laborals i poder localitzar ràpidament l'origen dels problemes que puguen aparéixer i mirar de millorar en el futur. Per a mi és molt important, és la història de cada producte. Amb la traçabilitat i transparència, cree confiança i suport mutu amb totes les fases del procés i amb el consumidor final i alhora demostre que no tinc res a amagar i que estic fent les coses el millor possible dins d'aquest sistema capitalista. O pel contrari, si no es fan bé les coses també es veu a la traçabilitat, com per exemple si es tracta de treball il·legal encara que siga local, deslocalització sense cap certificat... Normalment, en aquestos casos no es mostra la traçabilitat, ocultant-ne tota la informació.

Em quede amb una frase d'una aparadora d'Elx: "Hi ha marques que posen Made in Spain però estan fetes fora. Sols el magatzem està ací o, com a molt, fan l'últim pas de la sabata". Aquestos productes posen Made in Spain però no tenen ni traçabilitat ni transparència.

Ube Efe, a la dreta, visitant l'empresa 'Apuntadas' (Elx), on treballen dones amb risc d'exclusió social. | Ulisses Ortiz

Com has conegut les empreses i cooperatives amb les quals treballes?

Per amigues i per internet. Han sigut casualitats i recerques de molt de temps. No és fàcil aconseguir treballar bé en el món del tèxtil. Igual que ara, que estem fent recerca dels teixits reciclats. Són trucades de telèfon, correus, visites...

Quan vas decidir que el teu treball creatiu havia d'anar lligat a aquesta preocupació per la traçabilitat del producte i pel comerç just?

La preocupació sempre l'he tinguda. Jo mateix he treballat en la cadena tèxtil tallant els patrons i vinc d'una família que tenia una cooperativa de tall i confecció anomenada VERMI, on em vaig criar entre teles i botons. Allà cap al 2009 ja vaig fer unes dessuadores de producció local. De nou, fa uns 3 anys aproximadament, vaig tornar a fer samarretes i vaig apostar per la producció local (sense traçabilitat) amb un verkami amb nous dissenys i després també amb importació amb certificats Fair Wear, GOTS, etc.

Però hi ha un abans i un després quan vaig investigar pel meu compte per la traçabilitat. En eixe moment va nàixer el projecte Teikei i la marca Cendra del nostre estudi gràfic. No podia ser d'altra forma que fent-ho nosaltres. I ens vam buscar la vida per poder tindre samarretes 100% cotó de qualitat amb traçabilitat 100% o la màxima possible. També el fet de conéixer de ben a prop els grups de consum, persones i col·lectius que fan caixes de verdura, llegir sobre l'agricultura sostinguda per la comunitat.

Seria un hipòcrita fer samarretes amb missatge social de tot tipus com faig i treballs amb col·lectius antifeixistes, feministes, okupes o de sobirania alimentària i fer-les amb explotació laboral, contaminant amb plàstic i tintes no eco... Eixa contradicció ja és massa gran per a mi.

A banda, que jo no vull que ningú del meu voltant o que m'estime treballe així; no vull que ningú ho faça així. És un tema de classe, de consciència de classe i tindre present que no hi ha un segon planeta així, que és molt millor produir amb tintes de serigrafia eco, no embolicar cada samarreta amb una bossa de plàstic, no enviar cada paquet amb altra bossa de plàstic, no tintar les samarretes, utilitzar tints naturals... És a dir, deixar la mínima petjada al planeta.

Quin ha sigut el teu procés de cercar eixes condicions de treball i fins on has pogut arribar?

Ha costat molts bacs, preguntes... El sector del tèxtil tradicional és prou recelós. L'altra part, que porta a l'etiqueta "ètic i sostenible", moltes vegades és sols etiqueta i màrqueting més que praxis.

I he pogut arribar a tot. He pogut produir unes samarretes de cotó de la cooperativa Las Marismas de Lebrija, teixit a Manresa per Cotó Roig, tallat i teixit a Elx a Apuntadas –empresa social que treballa amb dones en risc d'exclusió social– i serigrafiat amb tintes eco al nostre taller Cendra a Xàtiva.

En Cendra, de moment, hem arribat al moment que la producció siga a les comarques centrals entre Canals, Muro i Xàtiva. Menys el cotó del teixit que comprem que és de l'Índia, però volem que siga també andalús. Però no és tan fàcil. A poc a poc.

Interior de l'empresa social Apuntadas d'Elx. | Ulisses Ortiz

Quina és la part del procés productiu tèxtil més complicada de trobar amb condicions de treball dignes?

Buf! Crec que la del cotó, la confecció i el plegat. I normalment són faenes en què la majoria són dones. Això vol dir feina feminitzada i doblement precària i invisible. El capitalisme i el patriarcat sempre van junts i en aquest sector és molt bèstia. O bé estan fetes fora, en països on els drets laborals són nuls i d'esclavatge, o fetes ací però en condicions il·legals d'explotació sense cap dret.

A la Costera mateixa, quan una de les crisi en què Ferrys i altres grans empreses van tancar o deslocalitzar la producció a la Xina o Bangladesh, van començar a proliferar tallers il·legals en cases, baixos, cotxeres, etc... i encara n'hi ha a tot el País Valencià. Va ser l'única manera de poder sobreviure i competir amb els preus de fora. No som conscients que com més barat comprem menys drets tenim. És un peix que es mossega la cua.

De nou em quede amb una frase d'una aparadora d'Elx que ha treballat i treballa en condicions il·legals: "Jo acabe sabates per grans marques de roba que costen 500€, em paguen 0,70€ per cada sabata i després compre sabates fetes a la Xina en condicions pitjors que les meues perquè no puc pagar les que jo faig".

Creus que està pròxim el final d'aquesta societat consumista?

No. Es veu cada Nadal, cada Black Friday, cada Green Friday, a cada porta de cada botiga d'Inditex... Al nostre voltant i amb la nostra gent d'afinitat sí que es veuen canvis de consum, però quan ixes fora t'adones que no, que el capitalisme també ho està absorbint amb el Green Friday, etc... per deixar les nostres consciències tranquil·les. No som conscients –o no ho volem vore– del que s'amaga darrere del que comprem a cada moment. Si ens parem a pensar seriosament i a investigar per on ha passat i com ha estat feta cada cosa que tenim a casa…

Ube Efe fa també el treball de serigrafia al taller col·lectiu 'Cendra' (Xàtiva) | Ulisses Ortiz

Has fet dissenys per a grups i cantants valencians. Es pot compaginar la idea de marxandatge i la de comerç just? Entenc que una bona part de grups musicals ho fan servir com una font més de finançament i busquen el major marge de benefici possible.

Clar que es pot compaginar. Ja hi ha grups que ho fan encara que no tinguen la traçabilitat i crec que el marxandatge és una font de finançament, però no l'única, per això mateix potser no cal posar el marge que posa algú que sols té eixa font de finançament.

Pel tema dels grups als quals jo els he fet samarretes, crec que es podrien fer samarretes 100% locals i amb traçabilitat i transparència 100%. Per què? Perquè per a mi molta gent que compra les samarretes, igual que qui me les compra a mi i com jo mateix, sincerament, no som persones precàries; anem de viatge, sopem fora de casa, bevem, ens droguem, tenim mòbils, tenim cotxes o motos, estem subscrites a Netflix i a qualsevol companyia telefònica, fem màsters, tenim ordinadors, tenim treballs mitjanament estables i, si no, ingressos familiars, com potser jo mateixa i el nostre voltant, no vivim baix d'un pont. Jo per exemple soc un privilegiat, soc home, cis i hetero, no tinc família, no pague un lloguer, més o menys tinc una entrada de diners a l'any que em fa estar mitjanament tranquil i si no és així, tinc al meu voltant una xarxa que em dona suport. No entenc quan algú del meu voltant amb aquestes condicions es queixe pel preu d'una de les meues noves samarretes perquè la veu cara.

No parle de demanar perdó ni de sentir-nos culpables per res de tot això però sí de saber el que tenim, el que podem fer i que si volem cobrar bé pel nostre treball i tindre bones condicions també ho hem de voler per a qui fa els nostres productes i el que comprem. Cal un poc de pedagogia.

Una de les últimes comandes de samarretes ha estat per al grup musical 'Maluks' | Ulisses Ortiz

També cal dir que no cal tindre les samarretes de tots els grups ni totes les meues samarretes. Estem massa acostumades al fast fashion i  a comprar molt barat al Zara, Pull and Bear i Primark, i ja veiem normal comprar 5 o 10 samarretes a l'any. Això és una bogeria i produeix condicions laborals molt precàries. Es pot fer perquè són barates, perquè les condicions laborals són una merda. És un peix que es mossega la cua. Potser si fem samarretes en condicions dignes, amb sous dignes, etc., i les venem a un preu just, aquelles que cusen les samarretes, per exemple, podran comprar-les. Està clar que si les fem a Bangladesh encara que siguen de mil certificats no les podran comprar, ja no per distància, sinó per preu. Això és un dels dubtes que em genera produir fora, com he dit abans. S'ha de comprar menys i millor. No ens hem de regir pel preu del mercat sinó per les condicions laborals i les necessitats.

Ara mateix, en quins projectes estàs treballant i en quines condicions estan?

Ara mateix, com a Ube Efe, estic en el projecte TEIKEI de samarretes 100% locals, amb traçabilitat i transparents. A nivell col·lectiu, a Cendra estem amb les samarretes de producció local amb traçabilitat 100% però amb teixit comprat i teixit ací també, però amb cotó de l'Índia –sols aquest pas està fora de la Costera– i a poc a poc anem intentar fer la transició.

Per altra banda estem fent recerca de teixits i fils reciclats (comarques centrals), de tints naturals (Catalunya), tallers de confecció cooperatius... I a banda del tèxtil, estic en alguns projectes d'il·lustració per a aquest 2020.