Pep Cortés en cos i ànima

Article de Manel Rodríguez - Castelló

per Manel Rodríguez-Castelló

Cultura, Pas Públic

Foto de Paco Grau - La Dependent
Foto de Paco Grau - La Dependent

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.

Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.

Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.

Manel Rodríguez-Castelló