Cautela inicial

per Salvador Ortells Miralles

Cultura

L’aparició d’un diari digital en català al País Valencià sempre és una magnífica notícia, no cal dir-ho. Una notícia que celebre, tot siga dit, amb un optimisme moderat, prudent. Tant de bo pogués prescindir d’aquesta cautela inicial, però les dificultats que suposa un repte d’aquestes dimensions no em permeten dissuadir-me’n. Bastarà amb fer una mirada retrospectiva a les adversitats que ha hagut de véncer en aquests darrers anys el Grup La Veu. Primer,amb l’edició de La Veu del País Valencià; després, amb el Diari la Veu; i tot just ara, amb Nosaltres, La Veu.

Sovint, he escoltat a preteses autoritats en la difusa ciència de l’emprenedoria la famosa cita de Samuel Beckett:Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better”. Això és, “Ho vas intentar. Vas fracassar. Tant se val. Intenta-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor”. A banda d’estar incompleta, a aquesta cita –extreta de la críptica obra Worstward Ho– se li ha volgut imposar un sentit vitalista que, en realitat, s’adiu molt poc amb el pessimisme ombrívol, gairebé nihilista, de l’escriptor dublinès. Ja sol passar això amb obres críptiques, que, en no poques ocasions, són interpretades de manera diametralment oposada a com havien estat concebudes pels seus autors. Hi ha, és clar, el dret del lector a dir-ne la seua. I, així mateix, el dret a la rèplica, o a la crítica. Al diàleg, en definitiva. Això és, en el fons, la literatura, un vastíssim diàleg de veus que es perden en el temps.

Siga com siga, la trajectòria del Grup La Veu ha estat qualsevol cosa excepte un “fracàs”, si més no en el context original que delimiten les paraules de Beckett. Així, un episodi negatiu, com ara el tancament del Diari La Veu,pot servir per obrir una nova via de connexió amb la societat, reformulada amb diferències visibles. I aquest episodi no hauria de ser utilitzat com a pretext per posar en relleu, una vegada més, com farien observadors interessats i malintencionats, el “fracàs col·lectiu” a què sembla estar abocada perpètuament la societat valenciana, una societat que té molta més vitalitat de la que alguns voldrien. Hi ha mil fets que ho demostren, i la nova aposta del Grup La Veu vindrà a confirmar-ho benprobablement. Si més no, així ho desitgem molts.

S’obrin noves perspectives de futur per a Nosaltres, La Veu. Perspectives il·lusionants, éscert, però que no haurien de distraure’ns de certes preguntes que segueixen sense respostes clares i unívoques, i, per dissort, sense solucions satisfactòries. Per què no hi ha més premsa en català? Per què no hi ha més mitjans de comunicació de masses, i d’una més àmplia difusió, en llengua catalana? Per què s’esdevé així al País Valencià, i també, amb matisos, a la resta del nostre domini lingüístic? Per què hi ha una desconnexió manifesta entre els diferents territoris de parla catalana, en matèria cultural i periodística? El professor Josep Gifreu, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, ja se n’ocupà des d’inicis de la dècada dels vuitanta, quan formulà el concepte “espai català de comunicació”, i ben poc o res podria aportar-hi jo, en aquest sentit. Només la constatació de la meua perplexitat davant de la pervivència dels mals endèmics que impossibiliten la construcció, real i efectiva, d’un espai de comunicació pròpiament nostre. La idea de la cultura com a cultura d’una societat particular, afirmava el filòsof Ferrater i Mora, no exclou, en absolut, la noció de la possible universalitat. Ni tan sols la idea d’una possible universalització de la cultura particular. De fet, la universalitat tan sols es pot assolir a partir de la cultura particular.Això és el que ens proposaven, i segueixen proposant-nos,des del Grup La Veu, amb virtuts inapel·lables i amb aspectes millorables, per descomptat. Però, sobretot, amb una obstinada determinació, ben digna i lloable.