El ritual

per Anna Moner, Vicultura

Cultura

Sempre que conclou una novel·la, segueix el mateix ritual: es mesura una generosa copa de vi blanc d’Alella, seu a la butaca, tanca els ulls i intenta recordar les darreres línies que ha escrit.  “Ara sí; l’havia acabat. Sí –va pensar, deixant el pinzell amb gest fatigat–, he aconseguit tenir la meua visió”, diu entre dents. Sent el sabor de la frase a la boca i deixa que l’altre gust, més suau i aromàtic, de l’elixir que compra a Londres, procedent directament del Maresme, es barrege amb la melodia que l’ha acompanyada durant el llarg procés d’escriptura. Les notes compassades i persistents de la Quinta Simfonia de Beethoven, un dels seus compositors favorits, l’amaren d’una estranya sensació de benestar i li recorden el ritme cadenciós de les ones trencant-se a la badia de Saint Ives. És allà, a Talland House, a la casa d’estiu de Cornwell, una construcció senzilla des de la qual es veia l’arena blanca de la platja de Porthminster, tot just a l’ungla del dit gros d’Anglaterra, com li agradava dir al seu pare, on resta atrapada la seua infantesa. Engul un poc més de vi; un espurneig fugisser al vidre de la copa li evoca la llum daurada del majestuós far de Godevry i, per un instant, creu veure la seua ràfega lluminosa que llisca sobre els llits, la vaixella, la roba i els murs de Talland House.

Adora percebre l’aroma de la pansa blanca mesclada amb la del chardonnay al vel del paladar. La música que brolla del gramòfon de la sala s’enfuig per la finestra i es mescla amb els lladrucs dels gossos i la remor constant del batre d’ales dels insectes. Monk’s House s’ha convertit en un paradís apartat de la voràgine que viu a Londres; un indret que li ompli l’esperit d’una calma rara que la condueix amb naturalitat de l’escriptura a la lectura i de la lectura a les caminades interminables per les rodalies del Mont Caburn. El ramell de prímules que hi ha al búcar de damunt del relleix de la llar li duu a la memòria els colors i les flaires del passeig d’ahir pel camí de la Mangosta: el cel llustrós, la colobra de collar que va passar a pocs centímetres de les puntes de les seues botes, les ales ataronjades de la Colias Edusa, una de les nombroses papallones que revolaven sobre l’herba alta, la gespa trepitjada… S’encén una cigarreta i, durant uns minuts, es limita a admirar les quatre flors de l’assutzena que s’han obert aquella nit. Pensa de nou en Al far, la novel·la que acaba de finalitzar, i somriu quan s’adona que la va concebre allà mateix, a Monk’s House, mirant el verd tendre de les fulles de la pomera del jardí, mentre fumava asseguda a la gespa. Les idees li bullien al cervell, pressentia que podien créixer ràpidament; només calia que les nodrira amb generoses dosis de lectura i de bon vi. Només havia d’ignorar la melangia, evitar caure en el sentimentalisme buit, treballar disciplinadament i obrir la ment de bat a bat.

Al far és un llibre molt curt, conté un retrat complet de papà, de mamà, de Saint Ives, de la infantesa, de les vacances d’estiu a Cornwell, de la inoblidable excursió a Godevry d’aquell dissabte de desembre del 1892, quan tenia deu anys... Un recull de tots els elements que sempre intente introduir-hi: la vida, l’abandó, la mort, el vol del temps, la supervivència de la bellesa del passat mitjançant l’art...”, murmura Virginia Woolf, i s’empassa un poc més de vi. Malgrat que ha lluitat per tal de no caure en l’excés d’emocions i afectes, sap que en el text s’aprecien la tensió, els canvis d’humor, la fragilitat i els moments incòmodes. “Escriure, escriure i escriure; és la sensació més feliç del món!”, diu amb satisfacció i expel·leix el fum del tabac pel nas. Sap que l’escriptura li ha permès atrapar l’enyorada llum del far per sempre i que, quan ella ja no hi siga, els raigs continuaran travessant les persianes grogues de la cambra de Talland House, on encara ressona la melosa cançó de bres que la mare cantussejava, mentre les ones es desfan en minúscules espurnes de bromera argentada sobre la platja de Saint Ives.

Li abelleix travessar els camps. Deixa la copa damunt la taula i s’espolsa la cendra del vestit blau que va comprar dos dies enrere al mercat de Lewes per deu xílings i onze penics. S’alça decidida en direcció al rebedor, on l’esperen les botes de sola de goma Wellington i l’inseparable bastó; abans de sortir, s’atura uns segons al llindar de la porta i sent el seu home que feineja al jardí. “Demà Leonard viatja a Londres”, cavil·la. “Li recordaré que passe per la botiga de Mecklenburg Square. La correcció d’Al far em resultarà més plaent acompanyada del bocam perfumat del meu estimat vi d’Alella.”

Article publicat en el número 1 de Vicultura. Estiu’19

Vols llegir més articles com aquest? Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.

subscripcions@vicultura.com