«Contra la immersió lingüística»

“Contra la immersió” sembla ser que és l’eslògan que recorre el nostre territori idiomàtic, unes vegades dit explícitament i altres amb subterfugis, paranys legals i matisos expressius bastant contradictoris i insostenibles

per  Vicent Brotons

Llengua

«Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià (PPEV): programa plurilingüe que té com a llengua base per a l’ensenyament el valencià. Pot aplicar metodologies i mesures organitzatives d’immersió lingüística en funció del context sociolingüístic i dels resultats de les avaluacions.»
(art. 3.3. Decret 127, 2012.  Alberto Fabra i M José Català)

El 9 de setembre de 2014 participàvem a la Fundació Ortega-Marañón, de Madrid, en el I Seminari Multidisciplinar del Plurilingüisme a España. La filòsofa Victòria Camps, de la Universitat Autònoma de Barcelona, criticava amb una certa duresa la immersió lingüística, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL). Jo li vaig respondre, amablement i amb un seguit d’arguments favorables al PIL i vaig acabar citant el pedagog català, cap del Servei d’Ensenyament del Català durant molts anys, Joaquim Arenas, que al inicis de la dècada dels 90 en una conversació em va dir “Vicent, si la immersió no existís caldria inventar-la per resoldre el problema de la competència idiomàtica en la nostra llengua en els nostres territoris i, fins i tot, la mateixa cohesió social que ha d’oferir un sistema educatiu concebut com a servei públic”.

La immersió, però, no calia inventar-la, era tan antiga, clàssica i eficient com la història de la nostra civilització. Ja els patricis romans implementaven la immersió al grec en el procés educatiu dels seus fills i filles. La immersió moderna ve del Canadà, de la segona meitat dels anys 60. Els escolars quebequesos angloparlants seguien un PIL al francès, la llengua minoritzada i pròpia d’algunes províncies canadenques,  i quan acabaven el estudis obligatoris assolien una bona competència tant en anglés com en francès, molt superior a la dels altres escolars que estudiaven només anglés i feien unes quantes hores de l’assignatura de francès.

El model canadenc va ser importat a l’Estat espanyol. El procés començà a Catalunya, en els inicis dels 80 i va arribar al País Valencià, les Illes Balears i el País Basc imediatament. La seua aplicació, generalitzada a Catalunya, i més minoritària a la resta dels territoris, sempre lligada a la innovació educativa, va fer possible el bilingüisme de milers i milers d’escolars. El fet es constatà empíricament en els inicis del 90. El PIL, com a opció metodològica i organitzativa, es va demostrar infal·lible. Així ho confirmaven, i ho confirmen, tots els estudis i investigacions. Ho feia palès també el dia a dia de les escoles. En són testimonis en el seu propi procés educatiu centenars de milers de jóvens i adults que hui tenen entre 20 i 45 anys. Només les veus més tronades i prejudiciosament ideològiques s’atrevien i s’atreveixen a atacar-lo.

Ara, a les acaballes de la segona dècada del segle XXI, blasmar contra la immersió s’ha convertit en un lloc comú entre polítics, periodistes i juristes —tres col·lectius que no saben res ni de pedagogia, ni de psicolingüística, ni de sociolingüística ni de didàctica ni de metodologia educativa— i davant aquesta agressió generalitzada a les bondats educatives del PIL, als científics no ens queda altra que defensar aquest programa, defensar la cohesió social a què contribueix i defensar-nos.

“Contra la immersió” sembla ser que és l’eslògan que recorre el nostre territori idiomàtic. Unes vegades dit explícitament i altres amb subterfugis, paranys legals i matisos expressius bastant contradictoris i insostenibles.

Pel que fa al País Valencià, l’atac al PIL ha estat el més subtil, cosa habitual en els governs “progres”. Sota el paraigua d’una accidentada Llei de Plurilingüisme (2018), tan moderna en la seua “literatura” com tramposa i ineficient en el seus efectes, la major part de les escoles d’infantil i primària que aplicaven el PIL l’han abandonat per un únic Programa Educatiu Plurilingüe i Intercultural (PEPLI), que, en la pràctica, significa reduir el nombre d’hores d’exposició a un valencià escolar de qualitat entre un 25% i un 50%. I açò és devastadorament greu en les primeres edats d’escolarització (entre tres i vuit anys) i en els contextos socioculturals i lingüístics on més del 50% de la població escolar no té el valencià com a llengua familiar, és a dir, pràcticament en totes les ciutats i pobles país amb més de 30.000 habitants o, dit d’altra manera, en el 75% de les unitats d’escolarització pública, concertada i privada.

L’aplicació generalitzada d’aquest model de PEPLI significa, “de facto” —i en els millors dels casos—, la implementació d’un “pseudo-PIL” de dubtosa eficàcia i abocat al fracàs pel que fa la competència idiomàtica en valencià de l’alumnat, amb conseqüències educatives nefastes:

1a. Baixa competència per a seguir eficientment àrees i assignatures en valencià, tant en els últims cursos de primària com al llarg de la secundària

2a. Domini limitat de l’idioma que, en la pràctica, farà poc habitual l’ús normal de la llengua en contextos i situacions socials diversos (lectura, consum de TV, oci, internet, relacions interpersonals, etc)  

3a. Incompliment de la vigent Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) que en el seu article 19 exigeix que l’alumnat en acabar els estudis obligatori ha “d’estar capacitat per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.”

Comptat i debatut, sense immersió, i més concretament, sense immersió total primerenca, que s’enceta en l’etapa d’infantil, com més prompte millor, i hi hauria de finalitzar ben avançada l’ESO, el sistema educatiu valencià no podrà garantir allò que tan pomposament diu l’article 4 de la Llei de Plurilingüisme valenciana, és a dir, “el domini oral i escrit de les dues llengües oficials, el domini funcional d’una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb llengües i cultures no curriculars però pròpies d’una part de l’alumnat.” De cap manera  podrà obtenir resultats igualitaris en el domini oral i escrit de les dues llengües oficials i, per tant, aquesta llei és senzillament fal·laç, per bé que lluesca una “literatura plurilingüista de significatiu impacte estètic”.

No en tinc cap dubte, la Llei de Plurilingüisme presenta un seriós dèficit que no té cap altra solució que la seua reforma, tot reconeixent el caràcter imprescindible, general i generalitzat de la immersió lingüística com a resposta alternativa al fracàs que ja s’anuncia. Evidentment, l’exitós PIL, amb 30 anys de vigència, pot actualitzar-se metodològicament amb plantejament de Tractament Integrat de Llengües (TIL) i Tractament Integrat de Llengua i Contiguts (TILC), però en cap cas pot perdre el seu sentit total en els primers anys d’escolarització (infantil i primària) ni  renunciar a impregnar de manera generalitzada la vida de les aules, centres i el mateix sistema educatiu.

Ara per ara, totes les investigacions realitzades són tossudes en el mateix sentit: la immersió al nostre domini lingüístic és una garantia de doble competència idiomàtica en català i castellà, no altera el desenvolupament curricular en les altres àrees del coneixement, ans al contrari, sovint les millora, i no va en detriment dels usos lingüístics personals, íntims i afectius dels alumnes en l’àmbit de les relacions familiars i interpersonals.

Seria decebedor, i políticament tan irresponsable com greu, que quan en aquest país es fera una àmplia investigació sobre les competències lingüístiques de la població escolar —duem inexplicablement un retard de trenta anys sense realitzar-la!— les apreciacions d’aquest article es confirmaren, és a dir, que el PEPLI és un fiasco educatiu, lingüístic i sociolingüístic de dimensions considerables per a la majoria de l’alumnat valencià. Un fiasco propiciat per una Generalitat suposadament responsable pel que fa a la promoció social de l’idioma. Trist, molt, Trist. I insostenible com a model de gestió educativa i lingüística.