Els vins del Tirant

per Vicultura, Vicent Josep Escartí

Cultura

Els vins del Tirant
Els vins del Tirant | Anna Moner i Sebastià Carratalà

El vi durant l'edat mitjana era una beguda freqüent a les nostres terres, més que cap altra, després de l'aigua. Sembla que tothom en bevia, encara que, òbviament, no era de la mateixa qualitat el que bevien els nobles i els rics que el que bevia el poble, com és fàcil de suposar. A més a més, la presència del vi, en segons quins contextos socials, era un indicador clar d'opulència i de poder, com ho havia estat al món clàssic i com ho seria, també, després. Les festes, sense abundància de vi, no eren festes.

Per altra banda, la fantasia medieval, quan es tractava de mostrar riquesa i poder, sabem que és fàcil que caiga en l'exageració per tal d'impactar els qui la contemplen o, si es tracta de literatura, per aconseguir generar en el lector aquelles imatges que provenen de la ment de l'autor i que, tot i que de vegades fan l'efecte de ser poc versemblants, sovint ho eren més del que pensem. Com és el cas d'un episodi del Tirant on precisament el vi té un paper ben destacat.

Joanot Martorell, com és ben sabut, havia visitat la cort de Londres abans d'escriure la seua obra més coneguda i va descriure, entre altres coses, les festes de les noces del rei anglés amb la filla del rei de França, inspirat per les d'Enric VI d'Anglaterra i Margarida d'Anjou.

Martorell, en un determinat moment, explica amb detall el que ella anomena "una roca", és a dir, una escenografia efímera de caire arquitectònic on "en lo aleujament del reystava una dona tota d’argent quasi ab lo ventre un pochruat e les mamelles que un poch li penjaven, e ab les mans les stavasprement e per los muguronsexia un gran raig d’aygua molt clara qui venia del riu per canons d’argent, e l’aygua que cahia de les mamelles dava en un bell safareig de cristaill. En l’altra estància hon la reina stava havia una donzella tota d’or smaltada e tenia les mans baixes endret de la natura, e de allí exiavinblanch molt fi e especial, e aquell vi dava en un safareig de vidre crestaillí. En l’altre apartament stava un bisbe ab sa mitra al cap, qui era tot d’argent, e tenia les mans pleguades mirant devers lo cel, e per la mitra li exia un raig de oli qui dava en un safareig fet de jaspis. En l’altre apartament stava un leó tot d’or, ab una molt rica corona d’or al cap ab moltes pedres fines, e per la boca llançava mel qui era molt blanca e clara, e dava en un safareig qui era fet de calcedònies. E enmig de aquestes quatre estàncies stava un nan molt diforme a natura e tenia la una mà al cap e l’altra al ventre, e exia-li per lo melich un raig de vi vermel molt fi e special, e dava en un safareig que era fet de porfi. Lo dit nan era lo mig d’or e mig d’açer, e mostrava’s cert de mig manto. E stava enmig del pati de les quatre estàncies e no podia entrar negú dins la roca que no·l ves. E cascú podia pendrelibertament de tot lo que y havia. E un poch més amunt del nan stava un home tot d’argent. Mostrava’s ésser vell ab la barba molt blancha, era molt geperut, ab un bastó en la mà, e en la gran gepa que tenia stava carregat de pa, molt bell e blanch, que tothom ne podia pendre. E totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria sien fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment".1

Il·lustració d'Anna Moner i Sebastià Carratalà

La imatge d'aquells espais no pot resultar més eloqüent: es tractava de mostrar la riquesa de la festa, amb abundància de les matèries més indispensables per a l'alimentació: pa, oli, mel i vi. El vi, a més, representat doblement: "blanch molt fi e especial", el que llança per la seua "natura" la donzella esmaltada d'or, i "vermel molt fi e special" també, el que llança el nan.

És cert que, en llegir aquell passatge de Martorell, ens veiem temptats a considerar-lo fruit de la imaginació de l'autor valencià... Fins que llegim un fragment del capellà Melcior Miralles, dietarista del rei Magnànim, el qual assistí a les festes que el monarca va oferir en la visita a Nàpols de l'emperador Frederic III, el 1452. En una festa al camp, es muntaren tendes per als personatges més destacats de l'encontre. I Miralles ens diu: "E aquí foren fetes coses de murta ligada, que hera cosa de gran maravella. E aquí foren parades taules gran matí, hon havia moltes maneres de viandes e tot lo dia estech així contínuament metent viandes, en manera que les taules may en tot lo dia se minvaren les vituales, per molt que la gent menjàs; e foren fetes dues fonts de vi: huna de blanch e altra de vermel, hon anaven nadant per les dites fonts copes, taces, anaps e gots, tots d'argent, e heren fetes les dites fonts en tal manera que no·s minvaren per molt que tothom begués, que lo vi hi venia daval terra ab cert artifici, que no·s podien pus minvar ni créixer (...) E tot lo dia duraren aquelles tan grans magnificències"2

Sabem que Martorell viatjà a Nàpols el 1454 i, per tant, no hauria vist personalment les festes ara esmentades. O potser hi va estar i no ens consta. En qualsevol cas, aquelles fonts amb vi no devien ser estranyes en altres celebracions, com és fàcil de suposar, i el nostre escriptor ho va tenir en compte en voler dotar de riquesa les seues descripcions: el vi era un element indispensable i havia de córrer lliurement, sense que hi manqués mai.

 

Article publicat en el número 1 de Vicultura. Estiu’19

Vols llegir més articles com aquest? Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.

subscripcions@vicultura.com

1 “En l’allotjament del rei estava una dona tota d’argent quasi amb el ventre un poc arrugat i les mamelles que un poc li penjaven, i amb les mans les estava esprement i pels mugrons eixia un gran raig d’aigua molt clara que venia del riu per canons d’argent, i l’aigua que rajava de les mamelles donava en un bell safareig de cristall. En l’altra estança on la reina estava hi havia una donzella tota d’or esmaltada i tenia les mans baixes endret de la natura, i d’allí eixia vi blanc molt fi i especial, i aquell vi donava en un safareig de vidre cristal·lí. En l’altre apartament estava un bisbe amb la mitra al cap, que era tota d’argent, i tenia les mans plegades mirant devers el cel, i per la mitra li eixia un raig d’oli que donava en un safareig fet de jaspis. En l’altre apartament estava un lleó tot d’or, amb una molt rica corona d’or al cap amb moltes pedres fines, i per la boca llançava mel que era molt blanca i clara, i donava en un safareig que era fet de calcedònies. I enmig d’aquestes quatre estances estava un nan molt deforme a natura i tenia l’una mà al cap i l’altra al ventre, i eixia-li pel melic un raig de vi vermell molt fi i especial, i donava en un safareig que era fet depòrfir. El dit nan era mig d’or i mig d’acer, i es mostrava cobert de mig manto. I estava enmig del pati de les quatre estances i no podia entrar ningú dins la roca que no el veiés. I cadascú podia prendre llibertinament de tot el que hi havia. I un poc més amunt del nan estava un home tot d’argent. Es mostrava ésser vell amb la barba blanca, era molt geperut, amb un bastó en la mà, i en la gran gepa que tenia estava carregat de pa, que tothom en podria prendre. I totes aquestes coses, senyor, no pense vostra senyoria siguen fetes per encantament ni per art de nigromància, sinó artificialment”.

2"I aquí foren fetes coses de murta lligada, que era cosa de gran meravella. I aquí foren parades taules gran matí, on havia moltes maneres de viandes i tot el dia estigué així, contínuament metent viandes, en manera que les taules mai en tot el dia se minvaren les vitualles, per molt que la gent mengés; i foren fetes dues fonts de vi: una de blanc i l’altra de vermell, on anaven nadant per les dites fonts copes, taces, anaps i gots, tots d’argent, i eren fetes les dites fonts en tal manera que no es minvaren per molt que tothom begués, que el vi hi venia davall terra amb cert artifici, que no es podien pus minvar ni créixer (...). I tot el dia duraren aquelles tan grans magnificiències”.