Teoria i pràctica de la bola de neu

per Manel Rodríguez-Castelló

Societat

Jon E. Eguiluz, Flickr
Jon E. Eguiluz, Flickr

Hi ha dos fenòmens de molt trista actualitat a l’Espanya dels nostres dies als quals podríem aplicar el conegut exemple de la bola de neu. Si deixes caure pendent avall una petita bola de neu la bola anirà creixent mentre caiga. El que va començar sent ínfim o anecdòtic, per la força de la gravetat acaba convertint-se en un fenomen descontrolat, en categoria devastadora. És perillós jugar amb foc i és perillós així mateix empènyer una bola de neu costera avall. Foc que s’escampa, com en l’infern d’Austràlia, que sembla sorgit d’un malson premonitori de Cormac McCarthy, o massa de neu que roda en forma de bola, em semblen la deriva autoritària del poder judicial i l’auge del feixisme. Íntimament relacionats, esperaven el moment en què, empesos per la irresponsabilitat de representants institucionals i la força de la caverna, pogueren emergir des del fons de les andrones, quan calgués defensar a tota ultrança déu, pàtria i rei, el tres en u aplicat a les frontisses rovellades del franquisme que va permetre obrir les portes a una democràcia falsejada sobre les cendres de la memòria i la perpetuació dels privilegis nacionals i de classe.

El flamant vicepresident Pablo Iglesias ja ha tastat, només obrir la boca, la fel amarga que es gasten els de la toga, acostumats a manar i xuplar protagonisme. Quant als seus cosins germans, bàrbars de divers pelatge com els assaltants impunes del Blanquerna o els que aquest diumenge insultaven xiquets i pares, cantants d’albades, castellers i públic en general i agredien algun dolçainer en la festa de les Magues de València, són amanyagats amb fruïció pels togats i tractats amb guant de seda per la policia des que tenim memòria. Però la neu no es compacta espontàniament en forma esfèrica. Algú s’ha d’ocupar d’amuntegar-la, donar-li forma i deixar-la rodolar com qui no vol la cosa. La revolta democràtica per la independència de Catalunya fou l’excusa perfecta per a la doble maniobra, substituir amb la maça de la llei i la repressió el debat polític i donar solta i carta blanca al feixisme, avui omnipresent en les institucions i enquadrat majoritàriament en les falanges de Vox.

En la foto més famosa de l’impuls al feixisme pels carrers de Barcelona hi destaca la figura rodanxona de Miquel Iceta, un polític que no mira pèl a l’hora d’assegurar-se la poltrona i que representa molt bé l’ànima reversible del PSOE. Pedro Sánchez ha parlat de desjudicialitzar la política. Ja era hora. A tal fi ha nomenat com a Fiscal de l’Estat una exministra de confiança, amb la qual cosa potser s’apaivague una mica el furor repressor de l’aparell judicial. Però el vici d’origen, l’ús partidista de la casta de la magistratura per a la defensa del conglomerat d’interessos que s’arreceren al BOE, continuarà girant en el seu cercle. Potser és que un govern, aquest govern, no hi pot fer molt més, ja que els principals ressorts de l’Estat, a la sala de màquines, estan en les mateixes mans de sempre, que poc o molt has de tenir controlades i si pot ser agraïdes i tot.

I no pot perquè el sistema està blindat i canviar-lo requeriria àmplies majories decidides a transitar el camí cap a la democràcia de qualitat dels estàndards europeus, possibilitat ara com ara molt allunyada de l’horitzó polític. No podrà, en fi, a base de pedaços i recosits, sense voluntat de transformació radical, tanta és la força d’una bola de neu ja convertida en allau. El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’Estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals. I brama i bramarà fent costat als seus papàs i mamàs, i tots plegats amb ungles i dents es resistiran a amollar el substanciós mos que els engreixa a tots plegats. Només si des de baix creix i augmenta molt la calor capaç de fondre la bola i les lleis i institucions d’Europa posen fre al destrellat jurídic espanyol, podrem trobar un camí d’eixida i trencar els lligams amb l’actual estat de podridura. El panorama s’obri amb tot d’incerteses i unes quantes finestres a una esperança que sense massa il·lusions ha de confiar sobretot en les forces dels pobles.