100 anys de Joan Perucho i 60 de 'Les històries naturals'

LA RODA DEL TEMPS

per Francesc Gisbert

La Veu dels Llibres

Joan Perucho
Joan Perucho

El 2020 se celebraran els centenaris de l’escriptor Joan Perucho, de l’historiador Josep Benet i del filòleg Antoni Maria i Margarit, a més de recordar els cinquanta anys del traspàs de Josep Carner. Un bon moment per a llegir o rellegir una de les obres més singulars i admirables de la literatura catalana, Les històries naturals, publicada per primera vegada l’any 1960 (i que enguany farà seixanta anys).

El primer llibre que vaig llegir de Joan Perucho van ser Les aventures del cavaller Kosmas. Ja aleshores, vaig aplicar un parell d’adjectius, a obra i autor, que vaig tornar a emprar en llegir Les històries naturals: original i valenta. Per què? Perquè som davant d’una novel·la esmunyedissa i difícil de classificar.

D’entrada, pensarem que és una novel·la d’aventures. No hi ha massa novel·la d’aventures en la nostra literatura. Els autors de prestigi el consideren un gènere menor, de poca volada. Però amb Perucho l’aventura arriba a una fita formidable. El llibre ens conta les aventures d’un heroi, Antoni de Montpalau, científic i il·lustrat del segle XIX, i dels seus acompanyants, el seu cosí Isidre Novau i el seu cotxer Amadeu. Montpalau, membre d’una tertúlia il·lustrada, accepta la missió d’alliberar el poble de Pratdip de l’amenaça d’un ésser monstruós i malèfic, el vampir Onofre de Dip.

Pratdip: en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima

Arribats a aquest punt, sospitem que som també davant d’una novel·la de terror. Un altre gènere menyspreat pels autors d’anomenada. Gènere de consum i per a lectors poc exigents, en diuen. El vampir de Perucho beu, inevitablement, de Stoker i de Polidori. És un vampir nostrat, però, un antic cavaller de la cort de Jaume I que, en un viatge per l’Europa de l’Est, per a concertar les noces del monarca amb Violant d’Hongria, és convertit en vampir. Les peripècies del “dip” parodien el gènere i provoquen les situacions de major hilaritat de la novel·la. Els episodis de terror i alguns monstres que no desvetllaré ens recorden un altre gran escriptor, a qui Perucho pica l’ullet de tant en tant: Lovecraft.

No hi ha massa novel·la d’aventures en la nostra literatura. Els autors de prestigi el consideren un gènere menor, de poca volada.

El “dip” viu a Pratdip, un llogaret real, de la comarca del Baix Camp, que Perucho ha fet entrar en els annals de la literatura universal. Per a trobar-lo, ens capbussem en un viatge trepidant, per la Catalunya del segle XIX, la Catalunya de les bandositats entre carlins i liberals, dels roders i dels carruatges. La història, ja camaleònica, esdevé novel·la de viatges. Montpalau acaça el vampir fins al nord del País Valencià. És ací on entra en joc un personatge que capgira de bell nou la definició de la trama. La recerca del “dip” ens porta fins a la Morella de Cabrera, el tigre del Maestrat, general de les forces carlines als regnes d’Aragó, València i Múrcia. Ens adonem, si no ho havíem fet abans, que estem llegint una novel·la d’ambientació històrica, una ficció amb un rerefons i alguns personatges reals. Alhora, l’enfrontament entre carlins (els defensors de l’absolutisme encarnat per Carles de Borbó) i liberals (partidaris d’Isabel II i d’un model d’estat més “progressista”) és una representació de les dues ànimes antagòniques que, vora un segle després, s’enfrontaran en la Guerra Civil. D’aquesta manera, la novel·la adquireix una clara actualitat en establir des del passat paral·lelismes amb el present. 

Morella: una d’aquelles ciutats de la llegenda del rei Artur i els cavallers de la taula rodona
La novel·la adquireix una clara actualitat en establir des del passat paral·lelismes amb el present.

No obstant això, cal un advertiment. Perucho fa pagar un peatge. Els primers nou capítols contenen força dissertacions sobre temes científics, citacions de dietaris i referències a suposats tractats estrangers que poden resultar tedioses. És un sentiment normal, no ens hem de sentir culpables. És un efecte buscat, fet a propòsit, per llevar-se de sobre els lectors impacients. Si sou dels que teniu costum de llegir les deu primeres pàgines d’un llibre, i si no vos agrada, el llanceu, no superareu la prova iniciàtica de Les històries naturals. Ara, si sou lectors valents, agosarats, dels que no els importa patir al començament fins a entrar al joc literari, aquest és el vostre llibre. No debades, el crític Harold Bloom va incloure l’obra en el seu polèmic cànon de la literatura occidental.

No voldria acabar sense felicitar Edicions 62. De cara a l'any Joan Perucho, Edicions 62 ha reeditat el llibre en tapa dura, dins la col·lecció El balancí. Un vestit nou i una edició acurada per a una obra que s’ho mereix. 

Edicions 62, 2019

Tots aquests elements, combinats de forma magistral, converteixen Les històries naturals en un joc, un artifici, una paròdia de la literatura. Heus ací el perquè dels dos adjectius amb què he definit el llibre al començament: original i valent.