'Set lliçons breus de física', de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

La Veu dels Llibres

Set lliçons breus de física, de Carlo Rovelli
Set lliçons breus de física, de Carlo Rovelli | Fronteiras do Pensamento - Flickr

Carlo Rovelli (Verona, 1956) és un físic teòric especialitzat en Gravetat Quàntica de Llaços. Ha treballat en diverses universitats europees i la seua carrera com a investigador ha estat àmpliament reconeguda i premiada. Fora de l’àmbit acadèmic, és ben conegut per la seua tasca com a divulgador de la física a través de col·laboracions en diaris i de llibres de gran èxit. El més popular ha estat Set lliçons breus de física, traduït a més de quaranta llengües i amb més d'un milió d’exemplars venuts.

El mateix Einstein, quan va veure els resultats que es derivaven de la seua teoria, renegà de la Mecànica Quàntica. El major geni de la ciència del segle XX es negava a admetre que les partícules elementals de la matèria només existeixen si les mirem. Fins que l’evidència el va fer claudicar.

Anaximandre va endevinar que la Terra era redona abans que cap vaixell hi fera la volta. Copèrnic va comprendre que la Terra girava abans que ningú l’haguera observada des de l’espai exterior. Einstein deduí que el bessó que viu a la vora del mar envelleix més a poc a poc que el que viu a dalt de la muntanya abans que hi haguera rellotges que en pogueren mesurar la diferència. Moltes de les coses que ens pareixen òbvies són prejudicis de la nostra (in)capacitat per a aprofundir-hi. El que som capaços d’observar, i confonem amb la realitat, és només la superfície difusa d’un món les entranyes del qual ens resulten inaccessibles. Els físics creen llenguatges específics per a descriure les propietats de la naturalesa, i s’hi arriben a familiaritzar, però això no vol dir que l’entenguen. Entendre significa comparar i reconéixer, relacionar amb la nostra experiència quotidiana, i això no sempre és possible. Vivim en una bombolla hospitalària de l’Univers, a fora l’oratge és inhòspit i els efectes desconcertants. El mateix Einstein, quan va veure els resultats que es derivaven de la seua teoria, renegà de la Mecànica Quàntica. El major geni de la ciència del segle XX es negava a admetre que les partícules elementals de la matèria només existeixen si les mirem. Fins que l’evidència el va fer claudicar.

Anagrama Editorial

Al voltant de cada galàxia hi ha una quantitat de matèria invisible major que tota la que es pot observar amb els nostres ulls o amb els aparells sofisticats que hem pogut construir fins ara. Sabem que hi és perquè desvia la llum i atrau les estreles, però no hem aconseguit veure-la. Es diu matèria obscura, i tret del seu descomunal efecte gravitatori, ningú no en sap res més. Els forats negres eleven la nostra perplexitat a la màxima potència. La llum hi cau presonera sense possibilitat d’eixir-ne, el temps s’hi atura i l’espai es retorç sobre si mateix.

Segons la teoria dels llaços, és possible que la matèria no existisca, fins i tot que no existisquen l’espai i el temps, si més no tal com nosaltres els percebem. Quan observem la superfície d’un llac veiem un contínuum que evoluciona com un tot, però si ens hi acostem hi trobarem les molècules, els àtoms, els protons i els electrons assajant un ball espectral i etern. Des del nostre limitat punt de vista, el temps flueix sense fissures en un sol sentit i l’espai s’estén sense llacunes en totes les direccions, però si algun dia ens hi acostàvem prou a prop podríem trobar-nos-hi grans de temps perennes interaccionant amb àtoms d’espai ubics.

Segons la teoria dels llaços, és possible que la matèria no existisca, fins i tot que no existisquen l’espai i el temps, si més no tal com nosaltres els percebem.

La naturalesa es comporta d’aquesta manera misteriosa i imprevisible, si més no, per a la nostra capacitat limitada de comprensió. Per a desvetlar la realitat més amagada dels fenòmens naturals, els humans emprem tres diferents vies: revelació, ciència i art. Cada camí satisfà de manera limitada la nostra curiositat i això fa que no siguen excloents sinó més aïna complementaris.

Forat negre. Foto: Wikimedia Commons

En les sis primeres lliçons d’aquest llibre, Rovelli ens introdueix amb senzillesa en els grans descobriments de la física del segle XX, tan desconcertants i alhora tan determinants de l’actual manera de veure el món i de viure-hi. La teoria més bonica del món, la Teoria General de la Relativitat segons Rovelli, és comparable al Rèquiem de Mozart, la capella Sixtina, l’Odissea, o el rei Lear, “copsar-ne l’esplendor pot requerir un aprenentatge, però el premi és la més pura bellesa”. La física moderna ens proporciona “una successió fantasmagòrica de prediccions que semblen els deliris d’un sonat”, però aquestes lleis estranyes regeixen la totalitat dels fenòmens naturals, des del vol d’una ploma fins a l’explosió d’una supernova.

Però, i nosaltres? “També estem fets de quàntums i partícules? (...) Llavors, què són els nostres valors, les nostres emocions, el nostre mateix saber?” La resposta la trobareu en la setena lliçó. D’una manera magistralment entenedora, Rovelli ens explica el seu punt de vista sobre el concepte d’humanitat, sobre l’existència o no de la llibertat i, en definitiva, sobre el sentit de l’existència humana.