El futbol: més enllà de l'esport

per AulaCodi, Vicent Flor

Societat

Tothom sap que el futbol és un esport on 11 persones juguen amb una pilota i fan servir els peus –exceptuant un jugador, que juga amb les mans–. Es practica en un terreny de joc relativament gran i és un esport complex tàcticament, atés que els humans tenim més destresa a les mans que als peus. A més, també és un esport molt complicat tècnicament, pel fet de coordinar molts jugadors en un espai de grans dimensions. No obstant això, no parlarem de l’esport estrictament, no explicarem com rematar de cap o com aturar una pilota, en cas de ser el porter. Centrarem la següent reflexió al voltant del que representa el futbol per a la gent i de si aquest esport esdevé alguna cosa més que un simple joc o esport.

El futbol és l'esport més seguit per la humanitat. A més, aquesta afició deixa molt enrere la de la resta d'esports. La gent s'hi identifica amb ell i li suposa una mena d'encontre amb una altra gent, un ritual. Es podria dir que és una mena de "religió laica" per a molta gent que va els diumenges als estadis amb periodicitat. Serveix per a socialitzar, per a fer amics o per a experimentar sensacions. Desperta tota classe d'emocions perquè al futbol, tot i que els equips més poderosos habitualment guanyen en més proporció, sempre hi ha un punt d'atzar, de sort o, fins i tot, d'injustícia. Així, la identificació la trobem també en la derrota. Per tant, el futbol és polític, en un sentit general. I ací el terme "política" l'utilitzem en un sentit molt ampli, la política entesa com un mecanisme d'adscripció identitari.

De fet, el futbol naix en la contemporaneïtat, en un moment de secularització en què la gent deixa de creure en les religions institucionalitzades, com és el cas d'Europa. I seguir el futbol és una manera de trobar un espai, que tot i ser festiu, serveix alhora com espai d’identificació, fins a tal punt que la gent utilitza la primera persona del plural per a referir-se a l'equip. Però nosaltres no som jugadors, sinó observadors que formen part del ritual.

Hui dia, tot i que les propietats dels equips pertanyen a empresaris –com és el cas del València CF, que és propietat d’un empresari de Singapur– molts ciutadans, d’alguna manera, consideren que els clubs de futbols són seus i actuen com si així fora. De fet, la gent és capaç de condicionar la gestió i propietat d’un club mitjançant protestes i pressió, un fet que a una empresa normal no passa.

El futbol: un joc reglat i alguna cosa més

És fàcil veure la importància de la relació entre el futbol i el nacionalisme. Les seleccions nacionals de futbol han estat instruments del poder –de les dictadures i de les democràcies–. Habitualment ho han estat les masculines, no obstant això, les femenines estan agafant cada vegada més volada i, previsiblement, n'agafaran encara més. Un exemple diàfan d'aquesta eina és el paper que va jugar la dictadura argentina al campionat mundial, reflectit en el triomf de la selecció argentina –en el que, per cert, va haver-hi un gol de Kempes, un jugador del València CF– per tal d'unificar el país, amb intenció d'amagar critiques o, en definitiva, per a tractar de consolidar el missatge que "tots som una determinada cosa".

Així, com veiem aquesta relació la veiem a Europa i fora d'ella. La veiem al futbol, però també a altres esports com ara el rugbi, que ha estat capaç de propiciar una certa reconciliació interracial a Sud-àfrica. Alguna victòria del futbol va ajudar en certa manera a superar alguns dels conflictes entre hutus i tutsis després del genocidi ruandés.

Però, a banda de les mateixes seleccions nacionals de futbol, també els clubs moltes vegades representen valors que ens agraden, o no, i que estan dirigits en una direcció o en una altra. A més, aquests no necessàriament són estàtics. D'això n'és un exemple clar l'equip de segona divisió d'Alemanya Sankt Pauli. Aquest és a Europa un club antifeixista, antiracista i feminista, però no sempre ha estat així. Tal com han revelat els seus historiadors també ha tingut aficionats feixistes en un determinat moment. És a dir, no es tracta d'identitats fixes necessàriament.

Quan anem a veure el futbol, però, moltes vegades els aficionats considerem que aquest representa alguna cosa. El Real Madrid, per exemple, du precisament el nom de "Real" i ha representat als ulls de molta gent –de seguidors del Real Madrid, però també de gent que n'ha estat en contra– a l'estat espanyol. De manera que, en determinats moments com el franquisme en què la selecció espanyola de futbol pràcticament no tenia triomfs, exceptuant una Eurocopa, el Reial Madrid amb les seues Copes d'Europa representava Espanya. I això el règim franquista ho utilitzava per a dir, en definitiva, que Espanya era un estat important d'Europa.

En el cas valencià tenim clubs de futbol com el València CF, que ha representat en certa manera la identitat regional a ulls de molta gent. N'hi ha d'altres clubs, com el Llevant Unió Esportiva, el qual ha sigut símbol d’alguns barris i alguns pobles de l'Horta Nord. O l'Hèrcules i l'Elx, representant la identitat provincial. També el Vila- real es relaciona amb la identitat comarcal de la Plana.

De manera que tots aquests clubs de futbol, en definitiva, el que també fan és representar algunes coses per als seus ciutadans, un fet que propicia que aquests s’hi identifiquen. Llavors, de vegades qui guanya en un enfrontament amb altres és la ciutat, el barri o la regió i esdevé un mecanisme important d’adscripció identitària.