Isabel-Clara Simó: la xiqueta d'Alcoi que va recórrer un país de lletres

LA RODA DEL TEMPS

per Salvador Vendrell

La Veu dels Llibres

Isabel-Clara Simó: la xiqueta d'Alcoi que va recórrer un país de lletres
Isabel-Clara Simó: la xiqueta d'Alcoi que va recórrer un país de lletres | Guillem Medina

M’assabente de la mort d’Isabel-Clara Simó pel Facebook. No feia ni cinc minuts que Vicent Brotons em recordava, a través del WhatsApp, que feia vint anys –era tretze de gener– de la mort d’Enric Valor. I, quan començava a plantejar-me d’homenatjar-lo d’una manera o altra, m’avisen que Isabel-Clara Simó ha decidit descansar i anar-se’n de vacances amb l’Ovidi Montllor al barranc del Cinc. “Isabel dona-li una besadeta a l’Ovidi”, escriu Paco Muñoz en el seu mur. I ho compartisc. Com també ho faig amb l’entrada de Núria Cadenes: “Que plorin les paraules”. I amb la de Vicent Borràs: “Una mica més orfes...”.

En la premsa convencional em trobe que el conseller Vicent Marzà ha anunciat que proposarà l’escriptora alcoiana per a l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana. Recorde que, amb data del 5 de setembre de 2019, l’escriptor Josep Ll. Lozano, en  nom d’un bon grapat d’escriptors, demanà al Molt Honorable Joaquim Francesc Puig la concessió d’aquesta Alta Distinció. Potser fora una mica tard per a aquell 9 d’Octubre. No ho sé. No van contestar a Lozano. Ara, ho demana Vicent Marzà i supose que arribarà a temps. Benvinguda siga la seua demanda i esperem que tinga més èxit que la que els escriptors férem quan Isabel encara vivia.

Barranc del Cinc | Alejandro Rodríguez Villalobos

I em venen al cap records de tota la seua trajectòria que m’han passat tan ràpid com un gat entre brases. Records, del principi, quan jo era molt jove, de veure-la a casa Joan Fuster. Ella volia –deia que necessitava– escriure per sentir-se viva. Volia viure d’escriure en català, cosa que va aconseguir jugant amb gairebé totes les cartes de la baralla: una seixantena de títols publicats en què conreà la poesia, el teatre, l’assaig i, sobretot, la novel·la. I va estar guardonada en moltíssimes ocasions amb diverses distincions entre les quals podem destacar el Premi Crítica Serra d’Or de narració, el Premi Andròmina, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d’assaig, el Premi d’Honor de les lletres catalanes, la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria...

Joan Fuster, una nit, manant-li la faena: “Si vols fer novel·la, n’has de fer una sobre la Revolució del Petroli”. Sobre l’aixecament revolucionari dels anarcosindicalistes que es va produir a Alcoi, el juliol de 1873, durant la Primera República.

No va ser, però, un camí fàcil. Encara imagine Joan Fuster, una nit, manant-li la faena: “Si vols fer novel·la, n’has de fer una sobre la Revolució del Petroli”. Sobre l’aixecament revolucionari dels anarcosindicalistes que es va produir a Alcoi, el juliol de 1873, durant la Primera República. Alcoi era una de les poques ciutats valencianes –i de tot l’estat espanyol– on la Revolució Industrial havia quallat, com a Barcelona. Una illa industrial en un mar agrari coneguda, en molts llocs, com la petita Barcelona. Una ciutat proletària que va explotar amb una revolució, que es va anomenar del Petroli perquè els obrers es manifestaven amb grans torxes untades amb aquest combustible. Durant una vaga general, els obrers passejaren per la ciutat el penis de l’alcalde republicà Agustí Albors i Blanes, conegut com “el Pelletes”, com a símbol del triomf de la insurrecció. La ciutat va ser governada del 9 al 13 de juliol per un Comité de Salut Pública... Isabel-Clara Simó va fer cas a Fuster i va fer una novel·la, Júlia (1983), que conta la història d’una xica de vint anys que va tindre un pare que va ser acusat i executat per la participació en aquell motí. Una novel·la de la qual s’han fet moltes edicions i que s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana contemporània.

Edicions Bromera

La primera vegada que vaig poder parlar amb ella sense la presència de Fuster va ser un dia de l’any 85 o 86 del segle passat que va vindre a Sueca per parlar de Júlia als alumnes dels dos instituts. Per fer-la vindre, ho vam haver de pactar amb el seu marit Xavier Dalfó, que li portava l’agenda. Dalfó havia fundat la revista Canigó, que va dirigir des de 1954 fins al 1971 en què va passar a mans d’Isabel-Clara Simó la qual la convertí en un setmanari fins que l’any 1983 es va haver de deixar de publicar per raons econòmiques. L’escriptora d’Alcoi va ser la primera que hi va publicar un article en català i, com no s’acabà el món, la revista va passar a escriure’s completament en la llengua del país i es convertí en un referent de l’esquerra i dels nacionalistes dels Països Catalans. Una revista que esperàvem i compràvem cada setmana. Encara recorde l’impacte que hi va provocar un article de Josep Lluís Blasco que, parlant dels Països Catalans, ens deia que no començàrem la casa pel terrat.

La darrera vegada que vaig coincidir amb ella va ser molt més tard. Va vindre a Sueca per fer una conferència a casa Joan Fuster, un poc abans de morir el seu marit. Encara va vindre amb ell i ens deia que ja estava molt major –tenia vuitanta-tres anys, quan va morir– i malament. Ara, ja se n’han anat els dos a fer vacances. Aquell dia sopàrem i, sobretot, xarràrem. Tornà a mostrar l’estima al nostre país. Cità, com sempre feia, Corrandes d’exili de Pere Quart: “Una esperança desfeta/ una recança infinita,/ i una pàtria tan petita/ que la somio completa”.