Sovint, prou, massa, gens

ENTRE-VEUS

per Víctor Labrado

La Veu dels Llibres

Sovint, prou, massa, gens
Sovint, prou, massa, gens | Nina Stähli i Walter Willimann

Acabe de llegir un llibre que... Alerta: vull dir un llibre ben escrit d’un autor nostre molt actual i considerable –no cal dir noms–, en el qual llibre no he trobat mai escrita la paraula sovint. L’autor fa servir sempre per expressar aquesta idea, al llarg de tot el text, sense cap excepció, o bé freqüentment o bé l’expressió equivalent amb freqüència. Ho he comprovat. No hi apareix en tot el llibre un sovint ni per medecina. I no és un cas aïllat. Si feu la prova, com ara en el llibre que tingueu ara mateix entre mans, és molt probable que tampoc no hi trobeu cap sovint. Aquesta decadència en l’ús literari del sovint es pot observar també en algunes altres paraules. N’assenyale algunes: prou (en benefici de suficient o suficientment), massa (en favor d’excessivament o amb excés), gens (substituït per en absolut).

Com s’explica el fenomen? Què guanyem o què perdem preferint freqüentment a sovint, suficientment a prou, excessivament a massa o en absolut a gens?

Prenen com a models a imitar, com a clàssics efectius, els notaris, els secretaris d’ajuntament, els registradors de la propietat i altres productors de prosa funcionarial, més que no Cervantes o García Márquez, per posar-ne dos exemples.

No em detindré a fer-hi el balanç de les pèrdues, que potser jo no sabria valorar justament. Pel cantó dels guanys jo diria que, si més no, objectivament, hi guanyem síl·labes. Pel que fa a l’explicació d’aquest comportament literari, observable en els nostres autors, només sabria apuntar que en castellà o espanyol s’hi dona el mateix fenomen. És el nostre un cas de pura i simple imitació? Diria que sí. A partir d’ací podríem deixar-ho estar, i decidir que fer com fan no és pecat, que si li passa a una llengua tan saludable, robusta i lluenta com és el castellà, no pot ser roín i, per tant, no cal patir. Però si la nostra curiositat arriba a la desmesura de preguntar-nos per què en castellà els passa això, jo només sabria apuntar una teoria. Una teoria que no sabria demostrar: Molts del seus autors, dels actuals i dels de fa un grapat d’anys, a l’hora de posar-se a redactar, prenen com a models a imitar, com a clàssics efectius, els notaris, els secretaris d’ajuntament, els registradors de la propietat i altres productors de prosa funcionarial, més que no Cervantes o García Márquez, per posar-ne dos exemples.