'La vida dels llibres', de Gustau Muñoz

ENTRE-VEUS

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

'La vida dels llibres', de Gustau Muñoz
'La vida dels llibres', de Gustau Muñoz | Dival

El 2019 ha sigut un any fecund per a Gustau Muñoz amb tres publicacions que podríem encabir en el gènere de l’assaig, de la meditació laica i de la literatura del jo, per bé que el «jo» del Gustau Muñoz sol ser discret i evasiu: Corrent de fons, El vertigen dels dies i La vida dels llibres. Tots tres tenen en comú les notes de lectura i la reflexió sobre un present no gaire falaguer, amenaçat pel populisme i el retorn, si és que mai se n’havia anat del tot, de l’extrema dreta. En el tercer títol Muñoz hi ha reunit les crítiques o simplement les observacions tant sobre els problemes de l’edició com sobre llibres que l’interessen, i que havien sorgit en diversos mitjans, en particular a eldiario.es.

Es tracta d’una apel·lació directa a les editorials, sobretot les que tenen en les seues mans les més grans quotes de mercat. Caldria ser més selectius, perquè una certa inflació d’obres ens perjudica. Menys és més. Tot alhora caldria fer un «producte» de més qualitat.

Sens dubte el radar de Gustau Muñoz funciona a ple rendiment, però a voltes el repertori de noms i títols a vista d’ocell poden arribar a atordir. El conjunt, però, resulta impressionant i revela, per si no ho sabíem prou, que Muñoz és un home la vida del qual no podríem explicar i entendre sense la presència benefactora del llibre. Tingué la fortuna de criar-se en una família que no sols disposava d’una biblioteca nodrida, insòlita entre la burgesia sota la foscor del franquisme, sinó que fins i tot muntà una de les llibreries de més anomenada de València. Per descomptat, la seua pròpia biblioteca tomba de cul, repartida per manca ja d’espai entre les cases de València i Xodos. Ha sigut una de les ànimes de les Publicacions de la Universitat de València i, per extensió, de les revistes L’Espill i Pasajes, ha fet de traductor, ha estat al darrere de múltiples iniciatives editorials i, en fi, ha escrit. Una inèrcia familiar ha quallat en un home amb fam de llibres.

'La vida dels llibres' de Gustau Muñoz, Afers (2019)

La vida del llibre és complexa i, en el país que va de Morella a Oriola, aflictiva. El nombre de lectors aclapara pels seu tremend raquitisme, un punt de partida que se suma a una administració autonòmica amb una agenda de prioritats on el llibre figura en un lloc marginal. Però Muñoz reclama l’atenció a una altra qüestió no menys transcendental, com és la millora de l’oferta. Es tracta d’una apel·lació directa a les editorials, sobretot les que tenen en les seues mans les més grans quotes de mercat. Caldria ser més selectius, perquè una certa inflació d’obres ens perjudica. Menys és més. Tot alhora caldria fer un «producte» de més qualitat. Muñoz té més raó que un sant. La lletra massa menuda per a un estalvi mesquí de paper no convida precisament a la lectura, i les portades perpetrades pels dissenyadors, l’ham on pica el comprador, són escassament persuasives. Muñoz veu indicis de renovació i futur en les petites editorials que han sorgit en els últims anys, obligades a destriar el gra de la palla i a mimar la producció.

La vida del llibre és complexa i, en el país que va de Morella a Oriola, aflictiva. El nombre de lectors aclapara pels seu tremend raquitisme, un punt de partida que se suma a una administració autonòmica amb una agenda de prioritats on el llibre figura en un lloc marginal.

Cadascú està fet d’una pasta, i en la de Muñoz els ingredients bàsics són els de la història econòmica, la política, la filosofia i l’assaig. Els devots de Marx, Benjamin o Traverso, per dir tres noms, hi trobaran suggestives complicitats. No cal dir que també n’hi trobarem tots nosaltres, els addictes de la qüestió valenciana, en la seua triple dimensió cultural, cívica i social. Els parroquians de la ficció i la poesia, en canvi, hi detectaran un menor ardor. Seria absolutament fals, i injust, afirmar que la novel·la i el vers deserten de la sensibilitat de Muñoz, cisellada per un estil de pensament rocós, poc procliu a les expansions líriques o emotives. La té i ho demostra quan aspergeix meditacions del seu salpasser literari, però és veritat que prefereix reservar els seus escrits als temes on se sent més fort i segur. I està en el seu dret, només faltaria.

Gustau Muñoz tracta amb exquisida cortesia autors, llibres i editors, sense a penes excepcions. Els reprotxes, quan n’hi ha, són molt matisats. En particular per als autors no pot ser més reconfortant. El seu plàcet, el d’un un crític al capdavall reconegut si més no en la república de les lletres valencianes, aporta un valor afegit a l’obra. Orientar, comptat i debatut el que proposa La vida dels llibres, també hauria d’incloure una mínima jerarquia de valors. Significativament, Muñoz es mulla quan Stuart Jeffries estaborneix amb el verí del desdeny els membres de l’Escola de Frankfurt i fins el mateix Walter Benjamin, tan estimats de Muñoz. La bel·ligerància amb el llibre de Jeffries té un punt de claredat que s’agraeix.

En qualsevol cas, ens convé algú dotat d’una bona brúixola com el Gustau Muñoz per a no acabar sepultat en l’allau de novetats. La vida dels llibres compleix aquesta funció amb escreix. La cultura és això digerir, esmenar, créixer. Muñoz, gràcies a la tasca continuada i indefallent de lectures copioses, ens ha facilitat la digestió i l’esmena, i amb ell creixem en el camp vastíssim i inesgotable de la cultura. Som tant el que llegim com el que, malauradament, no podrem llegir pels imperatius de la biologia.

 

Gustau Muñoz, La vida dels llibres, Afers (2019), 236 pàgines.