'D’amor res', d’Antoni M. Bonet

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep Lozano

La Veu dels Llibres

Antoni M. Bonet
Antoni M. Bonet

D’amor res és un llibre de relats d’Antoni M. Bonet que va aconseguir el III Premi Carmelina Sánchez-Cutillas (2019) convocat per l’Ajuntament d’Altea i Aila Edicions, patrocinat per la Fundació Caixa Altea i que s’ha publicat amb una digna i apreciable edició.

Al llibre, Bonet empra el recurs de recrear una determinada seqüència, real o imaginada, de la vida d’un personatge històric o d’un escriptor famós com a temàtica, recurs que compta amb bon nombre d’antecedents modèlics. Com ara el conte “Herodies”, de Gustave Flaubert, sobre la mare de Salomé i la decapitació de sant Joan Baptista, o “Tres roses grogues”, en què Raymond Carver ens narra els darrers dies d’Anton Txèkhov en un sanatori antituberculós. Recurs de recreació, ben trobat o retrobat per l’autor, que li dona bons resultats en les vint-i-una narracions que conformen D’amor res.

Un recull de 21 contes amb textos que se situen, temporalment, amb una obertura de compàs que va des del 964 (any de la mort papa del Joan XII) fins als nostres dies.

Antoni M. Bonet és un poeta i narrador nascut a Carlet que treballa en el món de l’edició. Ha publicat dos poemaris –L’incrèdul despentinat (Germania 2013) i Nuesa (Neopàtria, 2016)– i dues obres de narrativa curta en què empra el mot “amor” en els títols: Amor cuit (United pc, 2013) i Amor cru (Germania, 2015), com també ara, en D’amor res, que n’és la tercera. Sobre la qual crec també, com diu Manel Alonso en el pròleg del llibre, que és la millor obra que ha fet, una obra homologable, solvent, de qualitat.

Com ja he dit adés, està formada per un recull de 21 contes amb textos que se situen, temporalment, amb una obertura de compàs que va des del 964 (any de la mort del papa Joan XII) fins als nostres dies. Concretament fins al temps imprecís, i ben proper a nosaltres, on es desenvolupa el relat del poeta sobre Hilari Pellicer i Margarida, professora d’institut, que s’esdevé més o menys en la dècada actual o l’anterior. És a dir, que els relats s’ubiquen en un període total d’uns 1000 anys i escaig, tot i que no segueixen un fil o ordre cronològic en la seua aparició en el llibre, sinó que són com pinzellades d’un excel·lent mural narratiu.

Edicions Aila

Relats entre els quals percebem, almenys, cinc temàtiques que solen abundar en les obres literàries i en tantes obres creatives. Tres de les més importants són el sexe i l'amor –constants en l’obra de Bonet– i la mort, i dues en grau o presència menors: la bellesa i la vellesa.

La lectura d’aquests relats va fent desfilar davant nostre un fris d’accions versemblants, de personatges, que tenen una raonable lògica amb el que són i una coherència psicològica amb el que diuen i fan. Personatges suggestius, interessants i, en alguns casos, admirats, pertanyents als mons de la història, de la literatura i del cine, que han tingut una vida real, amb cara, ulls i boca, i d’altres de ficticis, anònims, fets de la pasta del món, com deia Josep Pla. Amb els quals el Bonet narrador basteix els seus processos de seducció envers la persona lectora, que crec que és l’objecte més peremptori de qui escriu, i que no rau solament en el fet que el relat tinga una temàtica singular, amb un final enginyós, sinó també, en aquest cas, en l’estil que desplega, a vegades irònic, amb algun toc d’humor, però fluid, precís, que s’aparta del dramatisme i on, de tant en tant, aflora el llenguatge popular i nostrat.

Personatges suggestius, interessants i, en alguns casos, admirats, pertanyents als mons de la història, de la literatura i del cine, que han tingut una vida real, amb cara, ulls i boca, i d’altres de ficticis, anònims, fets de la pasta del món, com deia Josep Pla.

En aquest policrom ventall de contes que ens ofereix D’amor res, hi trobem diversos actors, fets i registres, entre els quals podem citar: un apunt sobre el final de Byron; les reflexions d’una supervivent del camp d’extermini Auschwitz Birkenau, que també dona títol al llibre; l’homenatge a Roald Dhal, amb el relat sobre Xavier Casany, un comercial assetjat per la solitud; el petit incident del gran Caruso, abans d’estrenar Aida a Nova York; el cas d’Algernon Ch. Swinburne, amic d’Oscar Wilde, que se sotmet a una sessió de masoquisme; l’encontre de Margarida, professora d’institut, i el viudo Hilari Pellicer, que escriu per encàrrec; la malifeta que li fan dos amics a César Borja la seua nit de noces; la insòlita aprensió de John Ruskin, historiador d’art anglès, sobre un dels trets anatòmics de les dones; la condescendent comprensió de Deborah envers Benjamin Franklin, el seu espòs; el desenllaç romàntic del poeta Heinrich von Kleist i Adolfine E. Vogel; la lletra que Ausiàs March escriu a Joanot Martorell o, finalment, les pressions d’una productora cinematogràfica a dos actors que conviuen en la mateixa casa: Cary Grant i George R. Scoot.

Personatges que l’autor ubica en situacions diverses, per tal de literaturitzar-los, de mitificar-los a partir d’alguna de les peripècies de les seues vides, cosa que ens fa comprendre’ls, establir-hi vincles d’empatia, emocionar-nos, estimar-los; factors o condicions que calen perquè s’hi produïsca la seducció desitjable del text sobre la persona lectora.