Les coses clares

per Manel Rodríguez-Castelló

Societat

Les coses clares
Les coses clares | Ulisses Ortiz

Amb els hermeneutes de la política passa com amb els hermeneutes en general, que sovint forcen tant les seues interpretacions que un ja no sap on és la frontera entre realitat i ficció, entre literalitat i pura invenció. N’hi ha prou que algun actor principal del teatre polític esternude, perquè l’analista de torn s’apresse a formular conclusions que de vegades tenen tant de valor com les que aventuren endevins, quiromàntics o àugurs. Si non è vero è ben trovato és la manera de tirar pel dret més freqüent dels qui mai no es resignen a acceptar la pròpia ignorància, exercici indispensable per acabar entenent alguna cosa del drama vertiginós, verinós i esmunyedís que es representa en el teatre de la política. Ens hem acostumat tant a llegir entre línies i en penombra que de vegades les evidències més palmàries semblen enigmes insondables, o despatxem les qüestions més embrollades en un parpelleig. Bona part de tota aquesta confusió deriva del fet que la majoria dels polítics no expliquen prou bé les seues actuacions, els seus canvis d’estratègia, els seus tombs inesperats, els seus dubtes. No volen o no poden fer-ho. Fa l’efecte que amb la gent, els seus votants i per tant la seua raó última de ser, hi mantinguen una estranya relació d’amor i odi, d’adulació i menyspreu que els impedeix comunicar-s’hi obertament, sense mitges paraules, sense llatins innecessaris. Però potser tot això és inevitable quan l’exercici del poder és considerat matèria reservada a experts, una activitat plena de gestos cap enfora i de maniobres portes endins. La complexitat de la revolució democràtica de Catalunya, que amb alts i baixos sembla ara encallada en la desorientació i la impotència, és una mostra evident del que estem dient. I en aquest sentit és especialment eloqüent el comportament d’ERC i els seus dirigents, començant per Oriol Junqueras, passant per Joan Tardà i Roger Torrent i acabant per Gabriel Rufian. Les seues actuacions de dos anys ençà, més concretament des de la inconseqüent declaració d’independència, l’entrada a presó o marxa a l’exili dels principals representants governamentals, l’aplicació del 155 i la investidura fracassada de Puigdemont, vencedor a les eleccions de desembre de 2017, són la confusa expressió d’un teatre d’ombres, on cada vegada és més evident la distància entre el que es diu i el que es fa, el que es veu damunt l’escenari i el que suposem que té lloc entre bambalines. No es tracta d’assenyalar amb el dit, com alguns fan, bons i dolents ni de desconfiar sistemàticament d’un dels actors imprescindibles del moviment independentista, sinó de mostrar les contradiccions del discurs i la pràctica política que el partit protagonitza, decandit, trist, erràtic, sense convenciment ni energia, quasi diríem que abandonat en braços de la fe incombustible del líder empresonat injustament. Potser és cert que s’ha d’eixamplar la base, que s’ha de governar mal que bé i administrar els peixos que caiguen al cove, que s’ha d’evitar la confrontació perquè l’adversari és massa poderós; potser és veritat que cal ajornar sine die el projecte d’independència i renunciar a un referèndum d’autodeterminació homologat democràticament. Potser fins i tot cal renunciar a l’amnistia o a alguna altra forma immediata de llibertat per als presos. I per descomptat que cal repetir com un mantra l’obvietat del diàleg encara que els interlocutors continuen processant-nos, menyspreant-nos, humiliant-nos. Potser algun dia es produirà el miracle i els qui ara ens combaten amb ungles i dents cauran en el compte de la bondat de l’entesa i els mecanismes democràtics, en els beneficis d’una justícia imparcial i tot això. Però per què no es diu clarament, per què no se n’argumenten pros i contres, per què es desconfia tant del poble que s’aspira a dirigir i governar? Heus ací el problema principal, la distància entre els objectius estratègics que es diuen defensar i el camí que es vol transitar per arribar-hi. Perquè quan per por, càlcul o simple malaptesa allò que es resol als despatxos, es decideix als passadissos, s’acorda en conclaves i entre bambalines o és transmès a través del metacrilat o els barrots no s’explica en els hemicicles, davant les càmeres i a micro obert i als carrers i les places, no tenim més remei que considerar una manca de fermesa democràtica i una deslleialtat incomprensible (no a la persona del president Torra, posem per cas, ni al partit o la institució que representa, sinó fet i fet al poble sobirà) acceptar per exemple la inhabilitació il·legal d’un representant democràtic. Entre altres infortunis. El diàleg de veritat, al capdavall, comença pels qui et són més propers i el primer que cal evitar són les lluites fratricides. ¿Serviran les anunciades eleccions per desbrossar el camí de la necessària entesa, de les explicacions que se’ns deuen, de les interpretacions a plena llum del dia? Serviran per anar deixant les coses clares?