Migració i pobresa sobre el cos de la dona

per Alba Mompó Bellver

Societat

Migració i pobresa sobre el cos de la dona
Migració i pobresa sobre el cos de la dona

Denuncie alt i clar les desigualtats que sofrim les dones en tots els àmbits dintre de la nostra quotidianitat, no pas victimitzant-nos, si no mostrant una realitat palpable que cal revertir amb la lluita diària. Perquè sempre som les més perjudicades dels processos econòmics i socials, ja siga en migracions com en relacions laborals.

Històricament els homes han sigut els propietaris dels mitjans de producció i se'ls ha atorgat el poder econòmic i el control del mercat. Per una altra banda, a les dones se’ls han atribuït les tasques de reproducció i cures, evidentment no remunerades, la qual cosa ha generat una relació de dependència que les situava a la banda de baix de l'escala social, independentment de la classe social a la qual pertanyien i el país de procedència.

Avui parlaré de les invisibilitzades, de com les dones migrants pertanyents a països perifèrics encara ho són més que les dones residents o ciutadanes de països de centre. Si bé aquestes últimes tenen un poder adquisitiu suficient per a viure, o una posició dintre de l'escala social superior, que expliquen com han afectat els processos d'emancipació de forma diferent a ambdues. Un altre detall a tenir en compte dintre del fenomen de la migració transnacional és el rol que se li atribueix a l'home després de l’eixida de la figura materna, quan aquesta es desplaça cap a països de centre. L’home, en desenvolupar tasques falsament "naturalitzades per a les dones", rep el suport de la comunitat i d'alguna forma mitificat com a heroi. Mentre que a les dones no se’ls dona ni una part d'aquest reconeixement i, moltes vegades, han d'integrar la figura del pare i mare en la mateixa persona sense cap ajuda externa.

Com apunta l'autora Cèlia Amorós, després de molts segles, estem assistint a la caiguda del sistema patriarcal gràcies a les fortes mobilitzacions guiades sota els lemes i consignes de les teories feministes sobre l'emancipació de la dona. No obstant això, encara són evidents les diferències i la discriminació. Aquesta emancipació pot ser que puga observar-se en els països centrals, on la dona cada volta se situa en llocs de treball amb millors condicions o fins i tot encapçalant la direcció empresarial. Al contrari, les dones procedents d'altres països que venen amb la intenció de trobar un treball amb sou suficient, responen a altres dinàmiques. Encara que volgueren optar a llocs de treball millor remunerats, ja siga per falta de formació o bé pel senzill fet de ser dones migrants, la gran majoria opten a feines de cures, normalment sense assegurança ni cotització, amb uns salaris precaris i dedicant-se a allò que la dona occidental deixa de fer. És a dir, les dones migrants s’encarreguen del treball de cures familiars i de la xicalla, així com del manteniment de la casa i neteja, per a possibilitar que la dona occidental s’incorpore al món laboral de l'esfera pública fora de l'àmbit domèstic.

En el procés de desplaçament transnacional, allunyades de les persones que més estimen, sofreixen un “shock” traumàtic gravíssim ja que moltes vegades el seu entorn els fa creure que estan abandonant la família i interioritzen que, tal vegada, aquells que es queden a la llar d'origen refaran la seua vida sense elles. Aquest “shock” ve caracteritzat per dures crisis d'ansietat i depressió diagnosticades en un període de temps inferior a un any des de la seua arribada. Bé perquè se senten malament per no estar allà i poder veure com creixen els seus fills i filles, o bé perquè com que el sou que cobren no és suficient per a viure ací i, a més, enviar remeses, han de fer un nombre molt elevat d'hores laborals, fins i tot en més d'una feina, veient així frustrades les seues expectatives prèvies al desplaçament.

Els rols que han de desenvolupar els marits i pares els acompleixen comptant amb el suport de les mares, sogres, ties o veïnes. Mentre que ells són reconeguts com a herois per realitzar una tasca inapropiada per a ells, visió patriarcal assentada en el pensament relacional de l'actualitat, la dona migrada, al contrari, sovint serà rebutjada tant pels seus fills com per la seua parella.

Si comparem aquestes experiències amb el dia a dia de les dones que també han hagut de tirar endavant amb els seus fills sense suport econòmic ni una figura paterna als països centrals, el sofriment i el risc de patir ansietat i depressió no s'allunya gaire dels casos anteriors. Si bé, venen marcades per la precarització del treball feminitzat per a dones sense estudis.

Per tant, és evident que el problema resideix en la situació desigual en la qual seguim les dones, tant a països perifèrics com a centrals, si bé som pobres i sense estudis. A la llum es veu, la societat pateix d'aporofòbia. I si aquesta ve acompanyada de racisme, ja tenim la tònica perfecta per a seguir vulnerant el dret a les persones per a buscar una vida millor, que dona pas a la normalització de discursos d'odi que avui en dia protagonitza l'extrema dreta més rància de l'estat Espanyol.

Cridem fort i ben alt perquè ens escolten, nosaltres diem prou a la invisibilització. Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera. Solidaritat i lluita per a poder construir una societat equitativa on totes tinguem un lloc reconegut.