Carmelina Sánchez-Cutillas, ençà i enllà de 'Matèria de Bretanya'

LA RODA DEL TEMPS

per Joan Borja

La Veu dels Llibres

Carmelina Sánchez-Cutillas, ençà i enllà de Matèria de Bretanya
Carmelina Sánchez-Cutillas, ençà i enllà de Matèria de Bretanya

La declaració de Carmelina Sánchez-Cutillas com a Escriptora de l’Any 2020 per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una magnífica oportunitat per a revisitar –que es diu ara– l’obra d’aquesta autora. Perquè Carmelina Sánchez-Cutillas és, sens dubte, la gran escriptora valenciana del segle XX. I ben merita figurar en qualsevol cànon que s’hi vulga temptejar, al costat del sabut i indiscutit pòquer d’asos que conformen els senyors Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés i –com a comodí polivalent– Manuel Sanchis Guarner.

En un context en què la literatura –el joc de paraules, emocions, comunicacions, llibres, negocis, litúrgies, premis, prestigis i somnis que és la literatura– era majoritàriament un joc d’homes, també algunes dones valencianes van saber aportar veus femenines valentes i meritòries a la resistent simfonia de les lletres valencianes. «Les dones fortes», se n’ha dit, recentment, d’aquestes autores que van desafiar les convencions totalitàries en una escena literària dominada per homes. S’hi poden argüir, per exemple, a més del de Carmelina Sánchez-Cutillas, noms com els d’Anna Rebeca Mezquita, Maria Ibars, Matilde Llòria, Beatriu Civera, Sofia Salvador, Maria Beneyto o Maria Mulet. Fet i fet, aquest precisament és el títol de l’estudi que Maria Lacueva acaba de publicar el 2019 en la Institució Alfons el Magnànim: Les dones fortes. La narrativa valenciana sota el franquisme. 

No respon, ni de lluny, a una simple qüestió de quota o de gènere —ni res que s’hi assemble. Vull formular-ho sense embuts: Carmelina Sánchez-Cutillas mereix formar part del cànon perquè, senzillament, és una escriptora genial, autora d’una obra absolutament excepcional en el seu context.

Tanmateix, ningú no s’hi hauria d’equivocar: la inclusió de Carmelina Sánchez-Cutillas en el cànon de les lletres valencianes contemporànies no respon, ni de lluny, a una simple qüestió de quota o de gènere –ni res que s’hi assemble. Vull formular-ho sense embuts: Carmelina Sánchez-Cutillas mereix formar part del cànon perquè, senzillament, és una escriptora genial, autora d’una obra absolutament excepcional en el seu context. I que em perdonen les altres dones fortes, però Sánchez-Cutillas, al meu parer –per parlar en plata–, es troba tres o quatre galàxies literàries per damunt de les seues companyes generacionals. Entre altres raons, perquè va aconseguir confegir –especialment en Matèria de Bretanya– una de les més delitoses proses literàries que, des del Tirant lo Blanc ençà, s’han publicat en vernacle al nostre racó de la Mediterrània.

Edicions 3i4

Exagere? Potser sí... Però únicament per la voluntat de ser emfàtic. I no me’n retracte, que conste. Perquè en una literatura sovint dubitativa com la nostra potser convé, de tant en tant, disposar d’unes poques certeses degudament consensuades –i emfasitzades. I crec que una no menor és que, al costat de referents tan consolidats com els de Valor, Fuster, Sanchis i Estellés, ha arribat l’hora de reconéixer l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas –veritable as de cors, en el repòquer perfecte– com un referent incontestable en el cànon de la literatura catalana contemporània al País Valencià.

Feu-ne la prova. Llegiu o rellegiu Matèria de Bretanya. I contrasteu si ara, quaranta-cinc anys després d’haver guanyat el Premi Andròmina en els Octubre de 1975, continua conservant indemne la capacitat de seducció. Hi reconeixereu, segur, una immarcescible eficàcia a l’hora d’embolcallar el lector (o la lectora) en una vellutada, diligent i colpidora boirina de sensacions. I un clàssic canònic –em sembla– és precisament això: una creació que, amb independència del pas del temps, preserva indemne la facultat de furgar consciències, despertar sensacions i provocar emocions. 

Matèria de Bretanya, com se sap, és un delicat llibre de memòries que recrea i literaturitza, amb una original i elegantíssima prosa poètica, els records d’infantesa de l’autora a Altea durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil.

Matèria de Bretanya, com se sap, és un delicat llibre de memòries que recrea i literaturitza, amb una original i elegantíssima prosa poètica, els records d’infantesa de l’autora a Altea durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. La xiqueta que un dia va ser Carmelina assumeix, en primera persona, la veu narrativa dels vint-i-nou capítols que integren el mosaic de remembrances que és aquesta singular obra. I en aquesta simple estratègia rau una part important de la potencialitat de l’obra: perquè l’univers literaturitzat és presentat alhora amb la suposada innocència infantil de la Carmelina xiqueta, i amb la maduresa del sentit analític, crític i rebel de la Carmelina adulta. Addicionalment, el món literàriament recreat en Matèria de Bretanya és l’immediatament previ  a la Guerra Civil: un món encara verge respecte de la tragèdia bèl·lica i la dictadura franquista. Tanmateix, el pacte literari de l’enyor, la memòria i la membrança que l’obra proposa queda condicionat, forçosament, per la plena i inevitable consciència que aquell temps d’innocències va ser finalment corromput per la guerra, la barbàrie, la por, la mort, la repressió i el totalitarisme. El testimoni d’aquesta doble felicitat perduda –la individual i la col·lectiva– és, precisament, el que colpeja emocionalment el lector i l’impel·leix a reflexionar i replantejar valors essencials de la condició humana.

La casa Mar i cel, a Altea, on vivia la Carmelina de Matèria de Bretanya. A la foto podem veure a Carmelina amb falda de quadres
Feu la prova de llegir o rellegir Matèria de Bretanya amb motiu de l’Any Carmelina. Comprovareu la solvència, la sensibilitat i la vigència d’una veu femenina enamorada de la vida, del coneixement i de les paraules.

Insistisc, de tot cor: feu la prova de llegir o rellegir Matèria de Bretanya amb motiu de l’Any Carmelina. Comprovareu la solvència, la sensibilitat i la vigència d’una veu femenina enamorada de la vida, del coneixement i de les paraules; una veu que va saber temptejar, al nostre rodal de món –i en un moment històric clau–, la triple rebel·lió justa i necessària: contra la submissió lingüística, contra la discriminació per raó de gènere i contra el totalitarisme ideològic. Potser així, de la mà d’un clàssic com Matèria de Bretanya, encetareu l’interés per una personalitat excepcional que també va reeixir en el conreu de la poesia –amb volums com ara Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic e amada (1980)–; va fer altres incursions en la prosa creativa, com ara El llamp i la sageta dels records (1979) i A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra (1981); i va publicar, igualment, diversos i importants estudis sobre història i literatura medieval. La fascinació no tindrà marxa enrere, perquè tan bon punt hi haureu centrat l’interés i n’haureu copsat el context vital, comprendreu que els treballs inèdits de l’autora que seran publicats i donats a conéixer durant l’Any Carmelina –els poemaris Joiosa guarda (1964) i De la cendra i la flama (1964-1966), o l’assaig Violant d’Hongria– constitueixen una notícia de primeríssim ordre que contribuirà, sens dubte, a reconsiderar i ressituar el pes de l’obra de Sánchez-Cutillas en el marc de les lletres valencianes contemporànies.