Sobre la Declaració d'Independència dels Estats Units, malauradament

per Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim!, Miquel Pitarch

Societat

Sobre la Declaració d'Independència dels Estats Units, malauradament
Sobre la Declaració d'Independència dels Estats Units, malauradament

Passejant per Filadèlfia és obligat fer una visita a l'Independence Hall, un edifici històric al ben centre de la ciutat que va servir com a seu dels primers congressos continentals americans. D'aquestes deliberacions sorgiria la Declaració (UNILATERAL) d'Independència dels futurs Estats Units d'Amèrica, llegida públicament en aquell mateix lloc per primera vegada el 4 de juliol de 1776.

L'edifici conserva perfectament les sales de reunions amb tot el seu mobiliari original. És allí on els representats delegats de les 13 colònies britàniques existents aleshores es van reunir durant quasi dos anys (1774-1776) per esbrinar com fer front als greuges sostinguts i imposats sobre aquests territoris per la Corona Britànica, amb el rei George III al capdavant. El lloc són d´eixos on traspua la flaire de la història i on u pot imaginar fàcilment personatges tan rellevants com John Adams, Thomas Jefferson, Alexander Hamilton, George Washington o Benjamin Franklin debatent aferrissadament les ponències del dia.

Per entendre la rellevància de la situació cal tindre en compte que la intenció inicial d'aquests congressos no era moure's vers una posició de ruptura amb la Corona Britànica sinó pactar l'assoliment de certs drets dins la mateixa corona. Tanmateix,  l'esdevenir dels fets i les postures intransigents de la Corona derivaren en una situació de trencament de lligams. Per tant, cal entendre que els personatges reunits en aquell lloc, signataris finals de la declaració d´independència, sabien que molt probablement estaven signant la seua sentència de mort, i que si no se'n sortien bé de l'escomesa acabarien literalment penjats.  És molt rellevant la frase atribuïda a Benjamin Franklin encoratjant la unitat d'acció dels delegats quan digué ¨we must all hang together, or we will all surely hang separately¨ i que jugant hàbilment amb el doble sentit del verb to hang (penjar, però també estar junts en hang together) es pot traduir com a “hem de romandre junts, o segurament ens penjaran a tots per separat”.

Independence Hall (Filadèlfia)

Però anem a pams. Com es va arribar a eixa situació?  Els anglesos havien arribat a la costa est americana al segle XVI, on hi havien iniciat un període d´assentament i expansió ocupant tota aquesta zona i penetrant cap a l´interior fins a la serralada dels Apalatxes. Aquests assentaments van donar lloc a un total de 13 colònies britàniques governades mitjançant assemblees locals, però sempre sota l'autoritat última de la Corona. La progressiva expansió d´aquests assentaments entrà en competició pel territori, no sols amb les nacions índies preexistents sinó també amb assentaments similars iniciats pels francesos a la costa est de l'actual província quebequesa del Canadà. La pugna territorial entre britànics in francesos va originar l'anomenada guerra dels 7 anys, guanyada pels primers el 1763 i que més o menys va configurar l'actual frontera entre el Canadà i els Estat Units a la banda atlàntica. La guerra havia tingut un cost per la Corona Britànica i aquest cost calia pagar-lo d´alguna manera. Així, el Parlament Britànic aprovà una sèrie d'impostos per gravar els habitants de les 13 colònies. Aquests impostos ocasionaren un increment del malestar social, incidint molt negativament en una població ja sota una forta crisi econòmica preexistent derivada de la gran desigualtat en la distribució de les fonts de producció. Per exemple, al Boston de 1770, només un 5% de la població controlava el 50% de les fonts de generació de riquesa. La permanència al territori de soldats britànics,  que havien participat a la guerra contra el francesos i que competien pels llocs de treball amb els colons, ajudà a elevar la tensió social originant aldarulls i revoltes (massacre de Boston).

Tots aquests greuges esperonaren les colònies a coordinar accions conjuntes per lluitar contra les mesures coercitives imposades. Les assemblees locals de cada colònia anomenaren representants que es trobaren a Filadèlfia en setembre de 1774 per formar el primer congrés continental. Aquest primer congrés i posteriorment el segon el 1775-1776 va adquirir un poder executiu que no havia existit d'antuvi al conjunt de les colònies. En ells es delegà un munt d´accions encaminades no tan sols a representar la veu de les colònies en front del rei, sinó també a organitzar la representació diplomàtica en front d´altres estats europeus, mobilitzar lleves locals, aprovisionar recursos, nomenaments, etc. Recordem que les colònies no tenien representació al Parlament Britànic, el que era pres com greuge important i un argument de base per rebutjat les taxes britàniques: ¨No taxation without representation¨.

És a dir, que en el decurs dels anys precedents a la declaració d'independència, les forces representades al congrés continental, que majoritàriament pertanyien a classes benestants, saberen dirigir la frustració i ràbia del poble derivada de la crisis econòmica vers un enemic nou, els anglesos. Aquesta va ser una forma de defugir d´una situació d'alta tensió social que d'altra manera els hauria engolit.  En qualsevol cas, i com s'ha dit adés, la posició d´aquest representants canvià en el decurs de dos anys, des del clam pel diàleg i l'enteniment amb la Corona fins a una postura de trencament de lligams, o siga, la declaració d´independència i conseqüent guerra d'independència.

Aquest trencament, que inclús avui en dia sembla agosarat i no fàcil de mamprendre, degué suposar un sotrac molt important per una mentalitat de mitjans del segle XVIII. La fidelitat a la corona com font indestriable d´autoritat suposava una base consuetudinària que s'arrossegava des de l'època feudal. És ben cert que en el decurs del segle XVII, els anglesos ja havien qüestionat aquest axioma, primer tallant-li el cap a Carles II (Crowmwell) i més tard a la revolució de 1688, quan el Parlament imposà l'abdicació de Jaume II en la seua filla. Que el poder del rei vers els seus súbdits no pot ser mai absolut ja havia estat argumentat per John Locke en el seu Tractat Sobre el Govern Civil de 1690. Locke justificava així la possibilitat de desobediència dels súbdits vers el rei en cas que aquest volgués imposar un poder absolut o desmesurat. Més tard, Montesquieu a L'Esperit de les Lleis va afinar la idea amb la proposta de separació de poders com a model per evitar la tirania. En qualsevol cas, ambdues propostes no qüestionaven la presència d´un rei com a font d'autoritat, tan sols la forma de com el seu poder s'exercia cap als seu súbdits. Haurem d'esperar a Rousseau i el seu Contracte Social de 1762 per sentir per primera vegada que el poder no ve de dalt sinó de la voluntat general del poble -que no súbdits- que estableix un contracte social del que emana l'autoritat. El poder ve de baix, de la societat, i és aquesta la que dicta les normes del sistema pel qual vol ser governada. Aquesta idea, que avui ens pareix òbvia, va ser aleshores revolucionaria i trencadora. Sigué cabdal en el desenvolupament de l'esperit independentista dels assemblearis americans, i posteriorment va nodrir l'esperit revolucionari francés.  

No puc imaginar quan difícil va ser per aquells 56 representants reunits en aquella sala al centre de Filadèlfia fer l'últim pas i signar el document que trencava de facto els lligams polítics amb la totpoderosa Corona Britànica. Ho intentaren. Van maldar per anar de la llei a la llei, però no se'n varen sortir. Encara així no varen defugir de la seua responsabilitat.  Avui se'ls recorda amb veneració.

Pense que val la pena llegir una vegada més el primer paràgraf de la Declaració d'Independència on aquest esperit queda perfectament reflectit en una obra mestra del pensament il·lustrat.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declare les causes que l'impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s'esdevinga que qualsevol Forma de Govern es faça destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamente en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici oferisca les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat.

Miquel Pitarch
Decidim, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV