Quant ha patit! Ja descansa

per Dolors Ibáñez i Montolio

Societat

Quant ha patit! ...ja descansa
Quant ha patit! ...ja descansa | Karcu

La majoria de les persones coneixem algú o hem tingut al nostre costat persones que han arribat al final de les seues vides amb un sofriment permanent, irreversible i inútil, persones que han acabat per témer més la vida que la mort. Quan definitivament han marxat, hem acompanyat en el sentiment els seus familiars dient-los amb tot el cor: "Quant ha patit! Ja descansa".

No són casos excepcionals, trobem exemples quotidians al nostre voltant. La millora de les condicions de vida i el desenvolupament mèdic i tecnològic han transformat la forma de viure i de morir. Però la mateixa tecnologia pot tornar-se en contra de la persona i complicar-li el final de la vida provocant un patiment insuportable i innecessari. Per altra banda l’augment de malalties cròniques i degeneratives associades a l’envelliment en molts casos provoca un procés de sofriment i degradació incompatibles amb la dignitat humana.

Per fi, després de 36 anys d’espera, comença el seu camí en el Congrés la Llei de Regulació de l’Eutanàsia. Pretén ser una resposta a situacions límit en un procés de mort inevitable en mig de sofriments inaguantables, que compta amb la voluntat explícita del/la pacient, que garanteix el suport sanitari i amb una regulació garantista que la protegisca d’abusos i de pràctiques anòmales. Estarem a l’aguait del resultat final i esperem que no tarde.

En el necessari debat parlamentari sobre l’eutanàsia que s’ha produït al Congrés hauria sigut desitjable que els arguments en contra haguéren tingut més consistència. A l’Estat espanyol els drets i les llibertats han avançat lentament, malgrat l’oposició de la dreta. L’eutanàsia, a l’igual que l’avortament o el matrimoni homosexual, és un dret que ningú està obligat a exercir, i és lamentable que s'oposen a unes lleis que els beneficiaran també, com a tota la ciutadania.

La vida que a cadascú ens toca de vegades és molt dura, en ocasions s’han de fer autèntics esforços personals per mantindre’ns vius amb certa dignitat. Si alguna cosa és nostra, és la nostra vida, no pertany a cap ideologia, ni a cap col·lectivitat, ni a cap déu, encara que cadascú és lliure d’oferir-li-la a qui considere. Ningú té dret a ordenar-nos el que hem de fer amb ella i l’Estat té l’obligació de protegir la nostra capacitat de decisió vital.

Com a membre d’ADONA’T voldria oferir una dada estadística per a la reflexió. El 67 % de les persones de l’entorn que tenen cura dels malalts són dones. Caldria plantejar-nos seriosament una nova manera d’organitzar la cura sense generar injustícies, ni a la persona que atén, ni a la que rep.

Dolors Ibáñez i Montolio - ADONA'T. Associació de Dones Nacionalistes 'Terra'