Hasta la vista, baby

per El conte del diumenge, Llorenç Garcia

Cultura

Jodie Foster com a Clarice, a la pel·lícula 'El Silenci dels Anyells'
Jodie Foster com a Clarice, a la pel·lícula 'El Silenci dels Anyells' | The Silence of the Lambs

A Clarice la batejaren amb aquest nom perquè sa mare restà embadalida de la protagonista d'El silenci dels anyells, encarnat per una Jodie Foster que reflectí la sang freda d'una xicona de l'FBI encarant el cas d'un psicòpata antropòfag: el mític Hanníbal Lecter. El problema és que no fou una bona ocurrència, per a una dona en estat de bona esperança, visionar aquella producció. Era conscient que un film de terror no li podia crear les sensacions més desitjables per a un període de nou mesos que li exigia pau. Per tant, per prudència, havia desterrat tot fotograma que hi incloguera qualsevol ens fantàstic, tant incubat del terror tradicional (fantasmes, vampirs, licantrops, zombis...) com l'extret pel magí més contemporani (aliens, íncubs, súcubs, Freddie Krugger, Ana Obregón...).

Però amb el que no comptava era que existia un altre tipus de terror que era el psicològic. Aquest era molt més punyent perquè semblava emanat de la realitat més tangible. I és que camuflat en una atmosfera tan quotidiana, no sols campa per l'espai imaginari sinó que et pot sorprendre en doblegar el cantó. Amb la mateixa estupefacció, aquella futura mare es topetà amb aquella descoberta cinematogràfica que la fascinà de la mateixa manera que l'esverà fins al paroxisme. Reaccions físiques i psicològiques s'entrelligaven de manera inextricable i caòtica. A vegades la pell s'esborronava dècimes abans que la por li desequilibrar els nervis; i tot plegat aquella sensació era completament nova: esgarrifadora però terriblement seductora. La va colpir tant que penetrà fins a les entranyes... I degué penetrar fins a l'úter.

Clarice fou una xiqueta que heretà els ulls glacials de la Jodie Foster però no el seu temple. Ans al contrari, era ansiosa i poregosa. Com un pollastre esparverat, qualsevol niciesa li provocava ensurts i vivia constantment en un estat de tensió permanent, com si damunt d'ella penjara una espasa de Dàmocles susceptible de caure en qualsevol moment. Tant de temor insuflat en el cos era sovint aprofitat per la crueltat dels companys d'escola i Clarice esdevingué carn d'assetjança escolar. Solia tornar a casa amb la roba estripada i s'estimava més no embastar explicacions a ningú perquè se li ajuntaven la por de rebre represàlies per part dels matons de classe amb la dels retrets dels pares per no saber defendre's. La por la immobilitzava però era alhora el seu motor. Era la que li impedia exposar el seu criteri per vergonya i la que l'havia convertida en una màquina de traure matrícules d'honor per terror al suspens. Però, ¿era possible viure acorralada per tants fantasmes de forma indefinida?

Doncs com en un guió de pel·lícula de suspens aquesta situació albirà un desenllaç. El mateix dia que Clarice bufà les díhuit candeletes del pastís, caigué en les seues mans un reportatge publicat en una revista psicològica sobre la influència que pot exercir l'estat emocional d'una mare sobre el fetus. Una bombeta en aquell moment s'enllumenà dins el seu cap de matrícules d'honor. Tot i la por que li causava, baixà els graons que menaven al soterrani on la mare tenia el seu despatx privat. Mai no havia gosat descendir perquè aquell corredor traspuava quelcom de tenebrós.Una foscúria que conduïa a una porta que a saber què n'hi hauria quan l'obrira... Però superà la por.

Obrí la porta i romangué congelada quan a les retines li cediren pas la imatge d'uns pòsters que homenatjaven la pel·lícula d'El silenci dels anyells. La sensació de paüra freda li relliscà per la pell i la deixà sense capacitat de resposta, ni tan sols per fugir espaventada. L'esgarrifança habitava cada cèl·lula del cos i les deixava en un estat d'immobilisme. La mirada implacable d'Anthony Hopkins amb la seua introspecció psicològica semblava aprofundir en aqueix pànic i fer sentir Clarissa encara més desprotegida. Quan, revestint-se de valor reisqué a apartar la mirada, els ulls caigueren sobre el DVD del film: El silenci dels anyells. Intentà amb totes les forces apartar la temptació de veure aquella fita cinematogràfica... Però és que el reproductor del DVD era just al costat. Semblava exigir a crit pelat: Introdueix-me el DVD. Com anava a fer-ho si quasi no comptava ni amb força per agafar aire? Però, al mateix temps, ja que havia arribat fins allí... I tornà a véncer la por.

Clarice observà dempeus les dues hores d'enregistrament i una inèdita calma començà a apaivagar la tensió com si d'un bàlsam es tractara. Aquells sentiments de temor, agitació, neguit, ansietat, pavor... que la producció cinematogràfica desprenia no deixaven de resultar-li familiars perquè eren els mateixos que havien imbricat la seua existència. El sentiment d'identificació no tenia parangó a res del que haguera pogut experimentar ni remotament. Per primera vegada en la seua vida ho entenia tot. I una sensació d'alliberament li diluí totes les boires tan denses que havien estat ensenyorint-se de la seua ànima fins que sentí com si s'haguera substituït per un sol radiant.

Clarice isqué assossegada del soterrani misteriós de la mare, que no resultà més que ser el santuari consagrat a El silenci dels anyells i, al seu torn, la incubadora que havia modelat el psiquisme de la filla quan aquesta encara era un fetus. Una hora després, la mare entrà a casa i es trobà amb un fet inaudit: la porta que conduïa a les escales soterrànies estava oberta. Cridà amb insistència Clarice però aquesta no responia als ecos de la crida. Sospità que potser la clau d'aquell misteri es trobaria baixant les escales atés que la porta es trobava insòlitament oberta. I així descendia cada graó mentre ensumava la flaire tan característica que la filla havia dissolt en l'ambient. Aplegà a l'entrada del seu despatx i observà una altra anomalia. La porta estava entreoberta. Així que n'agafà el pom, l'estirà cap a ella i s'espaventà en veure el seu santuari profanat.

Els pòsters es trobaven estripats amb una delectació tan psicòpata com la d'Hannibal Lecter. Però allò més sorprenent és que les parets estaven foradades per l'impacte de bales que les havien crivellades. Una escopeta winchester jeia al terra encara emanant fum del canó. El mòbil alertà la mare de l'arribada d'un WhatsApp de Clarice que deia: Hasta la vista, baby. Era la frase lapidària amb què acabava Terminator 2, la mateixa pel·lícula on apareixia la winchester que utilitzava Arnold Schwarzenegger. Aquell film també s'estrenà el 1991. El soroll d'un ciclomotor irrompia amb força però anava desfent-se. Era Clarice que fugia per no tornar. Havia reemplaçat la por d'El silenci del anyells pel valor de Terminator 2.