'Les petjades del temps', memòries de Rosa Serrano

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Francesc Gisbert

La Veu dels Llibres

Rosa Serrano
Rosa Serrano | Daniel García-Sala

Trobar un bon llibre de memòries és difícil. En contra del que pot semblar a primera vista, parlar d’un mateix no és un exercici còmode. No debades, és un gènere escadusser, en qualsevol literatura, també en català. I no obstant això, és un dels més necessaris. Rosa Serrano no ens parla tan sols de la seua vida. Ens parla de com ha entès la vida. No espereu revelacions extraordinàries, sobre episodis històrics, ni comentaris morbosos, sobre altres persones.

Les petjades del temps és un autoretrat des de la passió de viure, de llegir, d’ensenyar i d’editar. I alhora, un testimoni d’un temps i d’un país. El llibre es llig com una novel·la, s’escolta com una conversa, es comprén com una confessió, sempre amena, fluïda i elegant. Una obra llegidora, que et va seduint, gràcies a dues virtuts. De primer, l’evidència que som davant d’una editora “amb cor d’escriptora”, fet gens habitual. Rosa sap escriure i sap parlar, és una seductora de la paraula, i això s’hi nota de la primera a l’última pàgina. És capaç de ser concisa i concreta, sensible i evocadora, segons toca. De segon, l’estructura episòdica permet assaborir el relat amb la respiració adequada.

És un autoretrat des de la passió de viure, de llegir, d’ensenyar i d’editar. I alhora, un testimoni d’un temps i d’un país. El llibre es llig com una novel·la, s’escolta com una conversa, es comprén com una confessió.

Em quede amb aquesta idea de “Primers records”, tota una declaració d’intencions de Les petjades del temps: “Recorde aquells anys de descobertes fulgurants. Sempre he reconegut que els llibres que hem llegit, les músiques que hem escoltat, les pel·lícules que hem vist, les converses profundes que hem entaulat amb amigues i amics, tot ens ha fet com som”.

Rosa, a més a més, va formar part dels moviments de renovació pedagògica, Carme Miquel la va introduir en el grup de mestres i pedagogs Freinet i en la I Escola d’Estiu del País Valencià. El capítol dedicat a explicar el naixement de l’escola Gavina haurien de llegir-lo tots els docents actuals i futurs, acostumats que ens ho donen tot fet des de l’administració: “Ens posàrem a treballar amb gran entusiasme amb l’objectiu comú de crear una escola diferent de la que ens havia tocat viure”. El que aquell grup de mestres feren realitat és admirable, un exemple a seguir per a les noves generacions.

Balandra Edicions (2019)

Enmig de la voràgine educativa de La Gavina, Rosa publica els primers contes. El retrat que d’aquell primerenc panorama editorial valencià és educat però sucós (els tripijocs de Gregal, l’aventura d’Editors Associats...). Els moments més emotius, però, són els dedicats a Enric Valor. Les llargues converses i jornades de treball, per a elaborar la versió escurçada de les Rondalles Valencianes en Gregal, van ser el punt de partida d’una gran amistat. Valor va percebre la màgia d’aquella mestra lletraferida, enamorada de les rondalles. I la mestra lletraferida restà seduïda pel mestratge d’aquell “homenot”.

Que fa falta una escola diferent? La fem. Que cal una editorial especialitzada en infants? La creem. Rosa vol “editar llibres de qualitat per a infants i joves, i oferir materials rigorosos i útils per a l’aprenentatge de la llengua”.

El Somni de Rosa es fa realitat el 1990, amb Tàndem. Tàndem naix per acompanyar els infants en les primeres lectures. Que fa falta una escola diferent? La fem. Que cal una editorial especialitzada en infants? La creem. Rosa vol “editar llibres de qualitat per a infants i joves, i oferir materials rigorosos i útils per a l’aprenentatge de la llengua”. Aquest apartat és una peça clau per a entendre com es gesta el catàleg d’una editorial. Tots els editors, escriptors i gent del món de la cultura l’haurien d’estudiar. És una lliçó de vida. Rosa passa revista a alguns dels seus títols més emblemàtics, amb anècdotes sobre els autors i el procés d’edició. Una mostra del tarannà d’editora és la cura i professionalitat amb què tractà l’obra completa de Valor: “Ocuparien tres volums, enquadernats en tela: vermell, el primer; verd, el segon, i blau, el tercer. Amb sobrecobertes del mateix color. Continent i contenidors extraordinaris”. I després, l’espenta en promoció i presentació dels llibres, quan porta Valor amb cotxe, amunt i avall del país. Coneixeu cap altra editorial que s’haja atrevit a res igual? Ni aleshores ni després.

D’una altra banda, hi ha ara i adés descripcions sublims, dignes d’una bona novel·lista, com ara la de Montse Gisbert “de cos redonet, com el seu món imaginari, capaç de pintar-ho tot amb colors bategants. O la de Carmela Mayor: “Prima com un jonc. Com una ballarina. Plena de recursos, d’interessos, de ritme creatiu”. Amb Rosa Serrano es va perdre una escriptora. Però guanyàrem moltes coses més: “No sé per què no vaig continuant escrivint. Sí que ho sé. L’escola. Els fills i la filla. La separació. Les reunions múltiples de pedagogia, de feminisme... impossible la ficció quan la realitat era tan vertiginosa i apassionant”.

Amb Les petjades del temps, Rosa combat l’oblit i guanya la batalla de la memòria. Perquè tots els lectors serem ara guardians de la seua vida, hereus de la seua història.