'Ignot', esculpir en el temps

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Joan Benesiu

La Veu dels Llibres

Manuel Baixauli
Manuel Baixauli | ACN

Feia temps que no llegíem una nova història d'un dels narradors més originals i creatius d'entre els escriptors en llengua catalana de les últimes dècades. La cinquena planta (Proa, 2014) havia servit per a continuar el camí de la prosa que s'atura en els racons a mig il·luminar de la nostra existència, un camí iniciat en obres anteriors i exitosament des de L'home manuscrit (Moll, Proa, 2007). Aquests plecs mig ocults en els territoris de combat de la nostra ànima continuen sent territori d'exploració a les pàgines d'Ignot (Periscopi, 2020), una novel·la que avança coma rere coma amb la síncope continuada i el ritme musical del fraseig puntuat amb mestria, jo diria que hiperbòlica, fins al moment de trobar-se davant de si mateixa.

Una novel·la davant de si mateixa és, en altres paraules, una novel·la espill, o plena d'espills. La seua lectura m'ha recordat l'experiència viscuda de jove dins dels laberints d'espills de les fires que, d'altra banda, eren l'única atracció que m'encisava. Ací una paret de vidre, allà un reflex d'un mateix, ací la primera persona d'un paràgraf, enllà l'escena continuada vista des de l'angle de la tercera persona. Ara i adés un lloc per a poder eixir, «finestra sempre».

Una novel·la davant de si mateixa és, en altres paraules, una novel·la espill, o plena d'espills. La seua lectura m'ha recordat l'experiència viscuda de jove dins dels laberints d'espills de les fires que, d'altra banda, eren l'única atracció que m'encisava.

La temàtica i el fil conductor de la història contada amb la llibertat de l'artista és la creació, o els viaranys de la creació, amb l'èxit o el fracàs com a cares d'una mateixa moneda llançada a l'aire que no sempre girarà en la nostra conveniència. L'èxit ens pot paralitzar, desviar-nos del camí; i el fracàs... potser ens posarà davant la nostra força com a creadors per a seguir fracassant amb l'estranya melancolia que persegueix la creació total. «La derrota ja està servida», deia un mestre meu dels anys de formació. El fracàs, per tant, està servit i s'amaga darrere de tot èxit, potser l'hem d'aconseguir fer nostre a la manera de Beckett, fracassant millor, no, com de vegades s'entén, per a aconseguir l'èxit finalment, sinó per a poder continuar la nostra recerca permanent de la bellesa i el misteri de viure a través de l'art que és la literatura.

Edicions del Periscopi (2020)

L'acció podria resumir-se així, Mateu, un pintor discret que no ha acabat d'assolir l'èxit que tal vegada esperava, s'entropessa amb Crisòstom, un escriptor ocult que desperta en ell la necessitat de continuar creant i, potser, fracassar de nou. Pintura i literatura s'interpel·len una i una altra vegada, exactament com ocorre en el cas de l'autor d'Ignot, per a donar-se una altra vida, una altra oportunitat en el joc. El viatge per aquesta cal·ligrafia (καλλος, bellesa) de la creació, tan important d'altra banda en les imatges inserides en el text, resulta d'una riquesa proteica en l’àmbit visual i en l’àmbit conceptual («només els morts es mantenen joves», per citar-ne un dels aforismes que formen –no acompanyen– les imatges). Però no calen sempre les imatges gràfiques per excitar la imaginació; així, per exemple, la que produeix l'obsessió recurrent per les parets escrites, pels textos que recorren espais més enllà del paper, els rastres de la mort fotografiada de forma extàtica, els laberints soterranis que fa la impressió que puguen aparéixer a cadascuna de la multitud de cases que recorren la novel·la –i Europa–, com si d’una arquitectura espiritual es tractara, despullades de tota ornamentació, observatoris des dels quals mirar el destí de fit a fit.

El fracàs, per tant, està servit i s'amaga darrere de tot èxit, potser l'hem d'aconseguir fer nostre a la manera de Beckett, fracassant millor, no, com de vegades s'entén, per a aconseguir l'èxit finalment, sinó per a poder continuar la nostra recerca permanent de la bellesa.

L'univers visual d'Ignot, és, a parer meu, un univers proper a les imatges del cinema d'Andrei Tarkovski. Paisatges solitaris amb una força tel·lúrica i espiritual que connecten i obrin la porta a aquests racons de l'ànima creativa dels quals parlava a l'inici. L'oceà de Solaris –adaptació de la novel·la homònima de Stanisław Lem– en el plànol final de la pel·lícula del mestre rus apareix per exemple ací tenyit de negre, d'engruna que s'afig a la roba com una taca existencial inevitable.

De la mateixa forma que Tarkovski era un artista total i experimental davant la cinematografia, també Baixauli ho és davant la literatura. El text està ple de corbes i, tanmateix, diria que el lector, la lectora, avancen en línia recta cap a la situació final de la mà d'uns personatges que estan units per un cordó umbilical al mateix autor, un autor que misteriosament sembla que ens està mirant des de darrere d'algun espill, o com des d'una cinquena planta que la resta no gosem a veure. D'aquesta forma som conduïts per una composició musical pausada i plaent –que fa poc soroll aparent, però que, com l'esmolada dalla, talla–, fins que ens trobem de nassos davant d'una última porta en la qual tot s'acaba, però davant de la qual, com per encanteri, tot sembla començar de nou.

Aquesta novel·la ha de ser coneguda en altres llengües.