'Serena barca', de Maria Josep Escrivà

LA LLIBRERIA: POESIA

per Isabel Canet

La Veu dels Llibres

Maria Josep Escrivà
Maria Josep Escrivà

És possible assolir l’equilibri damunt d’un element amb moviment continu, com és la mar? Aquest és el repte que es proposava Maria Josep Escrivà amb el seu poemari Serena barca, guanyador del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre de poesia publicat el 2016. Tres anys després de la publicació per Edicions del Buc, el llibre no ha deixat de guanyar en perspectiva i a la vegada en profunditat, com passa amb les obres que fan dels temes clàssics metàfores universals renovades.

Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la vida.

Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura.

En l’aclaridora postil·la que acompanya el poemari, s’hi explica que la mar és un tòpic sobredimensionat, com també l’amor, i que si l’autora gosa abordar-los és des de la consciència que la seua actitud ha de ser la d’una exploradora que obri camins nous. A fe que ho aconsegueix, amb una elegància notable i uns resultats certament reveladors.

El camí metafòric que traça el poemari comença amb un naufragi i persegueix la meta d’una pau joiosa. L’itinerari defuig la linealitat per edificar-se amb estructura quadripartida de poemes com vasos comunicants, que s’enriqueixen els uns als altres enllaçant i ampliant imatges i missatges, i configuren un conjunt on cada peça és indispensable per a capir el sentit de tot plegat.

Un poema inaugural invita el lector a lliurar-se confiat a la travessia dalt de la serena barca que l’ha de dur onsevulla que les platges tranquil·les l’esperen, sent com és l’aventura poètica un exercici de redempció. Amb la invitació, salpa la barca per seguir un periple indefugible.

Edicions del Buc (2016)

Tipografiar el buit. El primer tram concita l’experiència de la reflexió poètica, on el poema és l’artifici del maquillatge i, alhora, l’arrel que fa créixer el jardí. Un llevat que foscament fermenta i propicia l’univers alfabètic amb jocs al·literats, imatges trencadisses i matricials i el desig d’elevar la paraula fins al cel sense perdre la saviesa profètica de la terra, perquè sols així es poden recompondre els desperfectes del naufragi.

No cal missatge
per testimoniar
que els nàufrags hi érem
nosaltres.

El pou: l’origen. La segona estació s’acara amb la recerca del jo poètic des de l’origen, ja que tot aquell que pretén arribar enlloc ha de conèixer d’on parteix. L’equipatge del viatger és fet d’experiències prèvies: la casa que deixa enrere, els records de la terra, l’herència de la mare. Tot això l’acompanya en aquesta vida nova feta de veure cel, beure llum i engolir aire, mentre passa el fred i el dol i el trajecte insinua un amor que encara és lluny però s’atansa.

Quantes estrelles,
mortes al seu cel,
brillen encara per nosaltres!

Lentes estalactites. En una vida que és mort també, el tercer tomb del viatge concita la manifestació del dolor, que ens modela, com ho fa també l’alegria. Estalactita del plor davant un món de dones en carn viva, lligades a la pena per la condició pròpia, per la pèrdua de les persones estimades, per la certesa del cicle de la terra, sense perdre, però l’esperança de renàixer.

La meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

On pastura l’esperit. L’etapa final és feta de gaudi, del goig del cos i del joc de les paraules, un alfabet dels sentits, un capbussó en els plaers elementals, l’exaltació de la vida. Dalt de la barca, la serenitat es torna passió i miracle, per acabar el viatge amb el silenci dels cossos compartits.

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.

El poemari és un trànsit a través del món de les paraules, invocant el seu poder regenerador per poder assimilar el caos que ens envolta i atènyer la plenitud. La lectura ens regala un jardí de belles imatges, excitants suggeriments, jocs formals i d’enginy i delicades piruetes lingüístiques, amb varietat de composicions i estils, de l’exaltació a l’elegia, mentre ens commou i ens aboca a una reflexió greu sobre l’experiència de viure. La presència constant del paisatge, tant de la mar com de les muntanyes, la varietat d’espècies animals i plantes, que prenen un caràcter de vegades simbòlic, i la riquesa lèxica vinculada a la terra i l’arrelament palesen el compromís de l’autora amb el territori i el país al qual pertany, aspecte aquest que ja es posava de manifest en les seues obres precedents com A les palpentes del vidre (1998), Tots els noms de la pena (2002) o Flors a casa (2007).

Estem, doncs, davant d’una obra de versos madurs, fets per a la calma de qui escriu i de qui els vol llegir, que acaben convertint-se en una festa de la paraula.

Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.