La violenta Sarah Kane

LA LLIBRERIA: TEATRE

per Clàudia Serra

La Veu dels Llibres

Sarah Kane
Sarah Kane

Sarah Kane fou una dramaturga britànica que va nàixer el 1971 a Bretwood i va morir el 1999 a Londres. Amb només vint-i-vuit anys, però, va deixar la seua petjada en la dramatúrgia contemporània. La seva obra teatral completa –segons diuen, notablement influenciada pels millors referents teatrals occidentals, com ara Shakespeare o Beckett–, consta de cinc peces: Rebentats, Pell, L’amor de Fedra, Purificats, Ànsia i, la darrera, La psicosi de les 4.48, que sembla que va acabar d’escriure la mateixa nit que es va suïcidar.

Rebentats va ser estrenada el 1995 a la sala petita del Royal Court Theatre i causà un escàndol desproporcionat en el públic i en la crítica anglesa. Així, es parlava de l’obra com a «una càmera d’horrors truculenta, dissenyada per a escandalitzar i res més», «un error de criteri per part del director artístic del teatre», «una poderosa experiència, de la mateixa manera que també ho és ser robat pel carrer», «una obra desproveïda de tot mèrit intel·lectual o artístic», «no només repugnant, sinó també patètica» i etcètera. Amb tot, això no va impedir que alguns dels dramaturgs anglesos de més renom, com ara Harold Pinter o Caryl Churchill, donaren suport fermament l’autora i, fins i tot, s’hi deixaren influir ràpidament per les seues obres.

Arola Editors (2017)

L’obra és un dels resultats més elaborats de tota una sèrie de reflexions teatrals que sorgiren a l’Anglaterra dels anys noranta, a partir de les consideracions d’una nova fornada de joves dramaturgs –entre els quals destacava Sarah Kane– que decidiren escriure teatre experimental per a rebel·lar-se contra els valors del sistema neoliberal i capitalista, un sistema que fomentava, és clar, l’individualisme com a forma de vida. Per a mostrar al públic aquesta nova cara de la realitat, però, calia trobar uns mecanismes diferents als del teatre realista o naturalista (que era, i és encara, el tipus de teatre dominant), ja que sovint passa que les formes artístiques realistes –encara que això semble una paradoxa– anul·len la realitat de la història que s’explica, sobretot si es tracta d’una realitat violenta.

Calia trobar uns mecanismes diferents als del teatre realista o naturalista (que era, i és encara, el tipus de teatre dominant), ja que sovint passa que les formes artístiques realistes –encara que això semble una paradoxa– anul·len la realitat de la història que s’explica.

La peça ens presenta dos personatges, captivadors i repugnants alhora, que es troben a un hotel de luxe de Leeds. Tots dos tenen preocupacions, família, feina, problemes econòmics, problemes de salut... Són, doncs, dos personatges realistes en un ambient realista. De cop, però, tot això s’enfonsa i ens troben en una situació totalment diferent: un context de guerra, una situació límit que només es pot explicar a partir d’elements surrealistes, en aquest cas, a partir de l’aparició d’una espècie de forat a l’escena.

Sembla que a l’hora d’escriure Rebentats, Kane es va inspirar en les imatges desesperades de la guerra de Bòsnia (1992-1995) que va veure a la televisió l’any 1993. L’obra, però, no parla d’aquest conflicte en concret, sinó de qualsevol situació violenta, de manera que sempre es pot llegir des d’un punt de vista actual. Així, sense arribar a tocar el vessant moralista, l’obra relaciona la violència de dos contextos ben diferents: el del caos de la guerra (en aquest cas, d’una ciutat bombardejada i militaritzada) i el de l’ordre d’una ciutat civilitzada. En la primera hi hauria les «llavors» de la violència, dit amb les mateixes paraules de l’autora, i en la darrera, «l’arbre».

L’obra relaciona la violència de dos contextos ben diferents: el del caos de la guerra (en aquest cas, d’una ciutat bombardejada i militaritzada) i el de l’ordre d’una ciutat civilitzada.

L’any 2001, un any després de l’atemptat de les Torres Bessones, Rebentats va tornar a l’escenari del Royal Court Theatre. Curiosament, aquest cop la representació va tenir una molt bona acollida, fins i tot es podria dir que fou un èxit (qui sap si, perquè aquesta vegada, les víctimes a les quals es feia referència des de la direcció escènica eren els estatunidencs...). En tot cas, sembla que, des de llavors fins ara, s’estan reivindicant (o redescobrint) els textos de Sarah Kane arreu d’Europa, també en la nostra cultura: Rebentats es va publicar a Arola Editors el novembre del 2017, un any després es representà al Teatre Nacional de Catalunya i, també aquest 2018, apareixien traduïdes al català les obres completes de l’autora. Aprofitem aquesta sort, doncs, per llegir la dramaturga que ha estat etiquetada com a la més «violenta» del teatre contemporani.

Pots llegir el llibre en el següent enllaç: Blasted (Rebentats), de Sarah Kane