Aquesta fou terra de vinyes

per Vicultura, Manel Alonso i Català

Territori

Aquesta fou terra de vinyes
Aquesta fou terra de vinyes | Vicent Ros. Arxiu Municipal de Puçol

Entràvem sorollosament al bar. Anàvem bruts, amb les gorres cobrint-nos el cap i embotits en granotes de treball. Veníem en una furgoneta des de l’hort on collíem la taronja. El cambrer, en veure’ns, preguntava quants n’érem i ajuntava diverses taules. Abans d’asseure-s’hi, algú alçava la veu i, amb autoritat, demanava: «Els que beuen cervesa, a este costat, i els que beuen vi, a l’altre». Després, el cambrer treia gots, uns plats d’ensalades, pitxers plens de cervesa de barril i unes botelles d’un vi negre, robust, de Torís o de la Plana d’Utiel. Passàvem en torns pel bany a rentar-nos la cara i les mans, i dinàvem sense deixar de parlar.

Si per casualitat aquell dia no baixàvem o pujàvem al poble a dinar, séiem al recer dels arbres sobre uns caixons. Algú feia un canut amb una canya i la cenyia a la boca de la botella de vi amb la qual el propietari de l’hort ens havia obsequiat. Un vi negre, modest i humil, com nosaltres mateixos. No hi havia bàndols. Aquell dia tot el món era de vi. Ningú volia criar granotes en la panxa bevent aigua. Hi havia qui treia del saquet unes tomates d’ensalada i les partia en trossos amb una navalla; un altre encetava una ceba, posava un pessic de sal i un rajolí d’oli a les tallades i la compartia amb la colla. No feia falta res més per a sentir-se com a casa, per a recuperar forces per a les hores intenses de la vesprada. Bona companyia, bona conversa i la botella passant de mà en mà. El vi es bevia al gall, remullant alegre les genives i el garganxó sec, deixant en les papil·les gustatives el tast del raïm madur, l’energia del sol que el va nodrir, la força de la terra de secà sobre la qual es va alçar la vinya.

Vicent Ros. Arxiu Municipal de Puçol.

Aquells jornalers, collidors de taronja, besnets i rebesnets d’aquells que tingueren cura de les vinyes. Unes vinyes que primer la fil·loxera i després la febre d’or provocada per la taronja s’emportaren per davant. Aquells homes amb els ronyons adolorits i la pell colrada pel sol afirmaven convençuts que el vi fa sang, dona vida.

Quan eren a casa enviaven els xiquets al celler on venien vi a granel amb una botella buida i unes instruccions clares i precises per a fer allí mateix una petita barreja de vins amb la mesura exacta per a satisfer el seu gust personal. Tot un luxe. Un vi que s’acompanyaria amb un grapat de cacauets torrats i d’olives esclafades. Tots els productes conreats amb les seues pròpies mans.

Soc d’allà on s’obri pel nord la comarca de l’Horta de València, on es tanca el Camp de Morvedre i la serra de la Calderona comença a alçar-se des de la plana i els aiguamolls del litoral fins als més de tres-cents metres sobre el nivell del mar que assenyala el cim del mont Picaio. Soc del poble on s’acaba la Reial Séquia de Montcada, el pas de la qual delimitava, en un temps cada vegada més allunyat, els conreus de regadiu dels de secà. Un secà d’oliveres, ametlers, garroferes, espart i vinyes. Vinyes que s’estenien pels vessants del Picaio i la Costera, de cara a la mar Mediterrània, envoltades dels verds de les pinedes, del roig de la pedra de rodeno, dels blaus del cel i de la flaire del romaní i el timó. Arrecerades dels vents gelats de la tramuntana i empomant la brisa i la pluja que portava el llevant. El ponent la mou i el llevant la plou.

Vicent Ros. Arxiu Municipal de Puçol.

Terra de vinyes des de temps immemorials, de vi, de moscatell, de dolços d’arrop fets amb els cabrerots del raïm. De vi caixer, exportat per la comunitat hebrea des de l’embarcador que en un temps un rei va atorgar a la vila ara no recorde per quina heroïcitat local. Vi i vinyes de Puteolum lloats en polsosos textos llatins. Servit als hostals a viatgers, com ara el lletraferit francés Prosper Mérimée, per flamenques hostaleres que inspirarien l’heroïna de la seua gran novel·la, Carmen. Vinyes de les quals només resta un boirós record i el desig inconfessable d’algun petit terratinent de recuperar-les, un somni impossible que dona per a una tertúlia a vora foc mentre s’assaborix un garnatxa.

Fins a la dècada dels seixanta i dels setanta del segle passat encara es podien veure algunes vinyes plantades al terme. Hui no en resta ni un cep.

Ningú recorda el tast d’aquell vi, ni tan sols ningú sap de les tasques que reclamava la vinya.

Mentre escric aquestes ratlles, sobre un prestatge de la meua biblioteca hi ha el falçonet del meu besavi; amb ell feu la verema durant anys i panys. Era un home baix i amb un vocabulari abundant, amb paraules malsonants que en alguna ocasió feren que la colla el deixara sol a la vinya.

Mire el falçonet que conserve com un tresor, el petit llegat que em va deixar la meua àvia, i em ve al cap la imatge de les vinyes, amb les fulles verdes, el raïm penjant entre les seues branques i el sol i la brisa acaronant-les. No és una imatge viscuda, o potser pertany a aquells anys dels quals tenim una memòria incerta, però així i tot em fa sentir el desig d’obrir una botella i deixar que el vi òmpliga el meus sentits, aguditze el meu enginy i dote de colors les meues paraules.

Els llibres em descobriren la cultura del vi. Vull dir, la meua tasca com a editor i com a escriptor em va portar a conéixer gent que em va revelar aquest univers i em va fer de guia. El vi en la boca ens relata el pas del temps, les vicissituds de l’oratge, la riquesa mineral de la terra i la saviesa de la gent que ha cuidat la vinya, que li ha extret el suc al raïm i l’ha convertit en aquella delícia líquida per als sentits que ara resta en la copa.

El vi em retorna al falçonet i em fa pensar que aquesta fou terra de vinyes.

 

Article publicat en el núm. 1 Vicultura. Estiu’19

Vols llegir més articles com aquest?

Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.

subscripcions@vicultura.com