Del gest al transport

ENTRE-VEUS

per Víctor Labrado

La Veu dels Llibres

Del gest al transport
Del gest al transport

El fet és difícil de creure, sorprenent i torbador del tot, però és un fet. Un fet incontestable: en bona part de la nostra prosa, els moviments dels personatges s’han tornat més lents, els seus gestos han esdevingut, en els últims anys, irreparablement feixucs. Passe a explicar-me.

En les lectures que tinc entre mans aquests dies, em trobe un personatge que “...va dur-se la mà a la gorra en senyal salutació...” i un altre que “...va dur-se la mà al salacot.”

El fenomen no se circumscriu a les demostracions de cortesia –entre personatges que porten barret– sinó que afecta també molts altres àmbits com ara, i especialment, el de l’alimentació. A tothora trobareu personatges que “es porten la cullera a la boca”, o el got. Jo he tingut notícia fins i tot d’uns americans que “...reconeixien els europeus perquè es portaven la forquilla a la boca...” i el fet m’ha causat –com a europeu– el natural esbalaïment. Només mig segon, o un quart de segon, perquè a continuació he llegit “...amb la mà esquerra.”

Tampoc en l’ampli àmbit que va des de la sensualitat més subtilment insinuant fins a la industriosa i franca reproducció de l’espècie, el fenomen no hi és estrany. En poc de temps he admirat una “...mà, en dur-se a la boca la copeta verda d’aiguardent...” o he cregut en l’excepcionalitat dels braços d’una xicota “...amb un encant que encara es feia més gran quan, doblegant-los, es portava les mans al cap per ajustar-s’hi una agulla d’or...” i he compartit l’emoció d’algú que confessava amb goig mal dissimulat: ella “...em va agafar la mà que tenia repenjada i me la va portar, a través de l’escot, fins als pits, que van resultar molt amanosos...”

Ens esperàvem trobar que algú ens ficaria la mà per dins l’escot, que una senyoreta de braços admirables es posaria les mans al cap, com podria posar-se una copeta verda a la boca, o acostar-s’hi una forquilla.

Les persones que som de gust una mica tradicional i que potser filem massa prim a l’hora de llegir –no dic que no–, més aviat ens esperàvem trobar que algú ens ficaria la mà per dins l’escot, que una senyoreta de braços admirables es posaria les mans al cap, com podria posar-se una copeta verda a la boca, o acostar-s’hi una forquilla. O tocar-se l’ala del salacot en senyal de salutació. Però no: ni acostar-se, ni posar-se, ni ficar, ni tocar. Romanços, tot. Portar o dur, i au.

I la tendència en aquest mateix sentit creix, es fa més forta, com més va més. Perquè en els darrers temps hem vist que ‘endur’ i ‘emportar’ han vingut a fer costat als seus cosins germans ‘dur’ i ‘portar’. Jo ja he pogut llegir en alguna banda: “Em presentaven les plàteres i jo em servia alguna cosa al plat, fins i tot m’emportava algun mos a la boca...” I els puc assegurar, amables lectors, que pel context, el ‘jo’ parlant no era cap gos. Ni ho era tampoc el personatge que, en una altra banda, confessa “...m’enduia als llavis la sisena, què dic, la vuitena tasseta de cafè...” Era humà, i ben humà el qui feia aquesta declaració, i no cap gos especialitzat a sostraure vaixella.

I per acabar, perquè alguna conclusió n’hauríem de traure, ve la pregunta fonamental: És dolent, tot això? Tenim dret a oposar-nos, legítimament, a aquesta nova manera de fer? És això un signe del nostre temps? Inevitable, doncs? Potser sí.

Si ens obliguem a ser objectius, a no deixar-nos dur per prejudicis academicistes –o pitjor: noucentistes–, només podríem observar –fredament– que, amb aquest nou estil, en definitiva, allà on només hi havia un simple gest, ara hi trobem tota una operació de transport.