'Hybrida', de Mònica Miró Vinaixa

LA LLIBRERIA: POESIA

per Romà Seguí i Francès

La Veu dels Llibres

Mònica Miró Vinaixa
Mònica Miró Vinaixa

A darreries del 2018, D. Sam Abrams va editar Llum a les golfes: una antologia del haiku modern i contemporani català, recull en què es mostra com els poetes catalans han assimilat aquesta estrofa japonesa i la seva tradició. La nòmina és ben llarga: Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Salvador Espriu, Enric Sòria o Antoni Clapés. Per tant, el llibre no pretén de cap de les maneres evidenciar els dictats d’una moda. Al contrari, Sam Abrams recupera els més de cent anys en què la poesia catalana ha conreat un tipus de composició d’origen japonès. Fa goig observar-hi aquesta simbiosi entre tradicions tan llunyanes (la nostra i l’oriental), perquè és un símptoma de maduresa.

En la mateixa línia simbiòtica podríem emmarcar l’obra que ací ressenyem. La seua autora, Mònica Miró Vinaixa, té una sòlida formació clàssica grecoromana que ha demostrat amb traduccions del llatí, com ara Perennia: poesia epigràfica llatina, o estudis, com ara Essències romanes: aigua, vi i perfum en el món antic. És a dir, l’autora coneix, rememora i reivindica un món grec i romà que subsisteix en la nostra mirada. Estableix un diàleg entre aquell món i el nostre; fins i tot es podria afegir que la tradició es regenera en els seus versos.

Caldria considerar-lo com un llibre de poemes fronterer. És un espai on les formes de composició japoneses (haikus —tres versos— i tankes —cinc versos—) conviuen amb el pòsit deixat per la tradició clàssica.

Hybrida va ja per la segona edició. Caldria considerar-lo com un llibre de poemes fronterer. És un espai on les formes de composició japoneses (haikus —tres versos— i tankes —cinc versos—) conviuen amb el pòsit deixat per la tradició clàssica. D’una banda, llegim haikus en què la contemplació de la natura posa en relleu les besllums dels significats (Estams, calicle / i el tub roig on se solda / tanta bellesa). D’una altra, hi podem assaborir un haiku que recupera el sentit del carpe diem (Pacta una treva. / Atura’t. Viure amb presses / és viure a mitges) o una tanka de reminiscències homèriques (Arribar a casa / com un Ulisses feble / que vol la mare. / I veure que la casa / no és ja aquella casa). La concisió d’un haiku o d’una tanka serveix, doncs, per redefinir temes clàssics.

Godall Edicions (2019)
Mònica Miró Vinaixa té les seues arrels a Benissanet, on els topònims comencen a sonar a sud i on la clau consisteix, potser, a saber pouar la vida entre els marges de pedra seca.

La frontera, però, en aquest cas implica assumir el repte d’adaptar les formes per crear-hi un discurs en què s’aclimaten les diferents tradicions, on la poesia es fa poesia més enllà de les formes. I així succeeix amb l’encadenament de haikus o tanques, o amb la introducció al final d’alguns poemes de versos en llatí que tant poden transmetre l’eternitat de l’instant com poden afegir contingut sapiencial a la composició. No és estrany comprovar que Mònica Miró Vinaixa té les seues arrels a Benissanet, on els topònims comencen a sonar a sud i on la clau consisteix, potser, a saber pouar la vida entre els marges de pedra seca.

A Hybrida trobem poemes sobre els mots i l’amor (Si em vols alegre, / estima’m amb paraules. / Els fets em sobren), sobre la mort i el sentit de la literatura (Com qui retroba / l’ànima dels seus pares / tornar al poema) o sobre la devastació de les guerres actuals (Es confonien / minarets amb antenes / parabòliques. / Ortum est bellum persaeuum: / aequat omnia cinis. [Va sorgir una guerra molt cruel: / ho iguala tot la cendra]).

Només cal afegir que edicions Godall ha fet, com ens té acostumats, una acurada edició que paga la pena llegir i rellegir.