'Motril 86' o l'art de metaescriure's

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Vicent Vidal

La Veu dels Llibres

Muriel Villanueva
Muriel Villanueva | Abel Pau

Heu de llegir Muriel Villanueva. Podria argumentar-ho i parlar, per exemple, del detall. De la càmera que porta sempre quan escriu i que captura aquells elements que només pot haver vist algú que ha presenciat l’escena perquè era allà mateix, amb els personatges. Podria parlar, per exemple, de com alguna imatge em recorda a Mercè Rodoreda, de com el ritme em recorda a Jaume Cabré, i de com aquesta combinació només em recorda a Villanueva. Podria parlar, per exemple, de la sinceritat. Tant és si el que diu ha ocorregut o no: senzillament, és cert. És una confessió i te l’explica només a tu. I t’ho diu amb les paraules literals —perquè la càmera que porta té un micro incorporat. L’autora no força mai els seus personatges a parlar com a ella li agradaria que parlessen, no els maquilla, ens els presenta despullats. Es presenta despullada. I aquesta prosa íntima i descarnada t’arrossega com una allau. Podria oferir més arguments i proposar moltes lectures. Baracoa (2010), La Gatera (2012, que, entre altres, rebé el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), El parèntesi esquerre (2016), Nines (2017), per no parlar de la poesia o de la literatura per a infants i joves. Però volia parlar de Motril 86 (Proa, 2013). Ja té alguns anys, però és que hi torne, i hi torne de seguit. 

Podria parlar, per exemple, de com alguna imatge em recorda a Mercè Rodoreda, de com el ritme em recorda a Jaume Cabré, i de com aquesta combinació només em recorda a Villanueva.

La crítica ha convingut a observar que una bona part de la literatura de l’autora parla sobre la família. És cert. Però —hi insistisc— la seva literatura és de pla de detall: mostra la rodonor del lòbul de l’orella esquerra de la família. I aquest pla de detall fa que siga una literatura amb els cinc sentits. Això es diu sobre molts escriptors però es compleix en pocs. Aquest és un gran exemple de quan es compleix. M’he vist imitant gestos que es descriuen a les novel·les, perquè l’autora no els insinua: els grava amb aquella càmera i, per això, els identifique i necessite representar-los. Perquè són reals.

Edicions Proa (2013)

Motril 86 és la història de la Mar, que viatja sense ganes a la costa andalusa amb l’amiga de la seva mare. Amb l’amant de la seva mare. Amb la seva mare. Motril 86 és un repàs a la generació dels 80, incloent-hi els radiocassets i el blandiblup. I Motril 86 és, també, el revisit d’una futura mare a un dels racons simbòlics de la seva pròpia infantesa. Una mare que reflexiona sobre les seves mares.

La seva literatura és de pla de detall: mostra la rodonor del lòbul de l’orella esquerra de la família. I aquest pla de detall fa que siga una literatura amb els cinc sentits. Això es diu sobre molts escriptors però es compleix en pocs.

Tot això s’ha dit ben dit de la novel·la. Però em faig creus de no haver llegit encara enlloc que Motril 86 enclou una dosi franca i exhibicionista de metaescriptura. La metaescriptura que hom s’ha de plantejar per a ficcionalitzar l’autobiografia de manera que ho semble i no ho semble. I és aquesta metaescriptura, al meu parer, la part més autobiogràfica. Villanueva explicita els dubtes del jo en el record, en l’ús de la tècnica narrativa, en la caracterització dels personatges, diguem que explicita fragments de l’arquitectura interna de la història de la Mar. A l’autora no li fa res explicar-nos si se li estava ensorrant un edifici perquè resulta que no estava situat de la manera que ella creia. I els seus personatges es desconcerten per no trobar-hi la porta. El xoc entre el que Motril 86 té d’autobiogràfic i de ficció és un xoc en el record de l’autora, però potser també un xoc en la manera com voldria explicar aquest record, aquesta ficció. Res de més brutalment autobiogràfic —autobiografia en un pla de detall— que una escriptora que explicita els dubtes de quan escriu la novel·la.

No em solc marcar mai els llibres. No acostume a subratllar-los, m’agrada tenir-los ben nets, tal com van eixir de la llibreria. Però l’autora m’obliga a llegir sempre amb llapis. Em fa molt feliç subratllar «I jo allà, arrugada i tapant-me les arrugues, no fos cas que entre una i altra l’altre paper veiés que estic tan mal escrita» (p. 68), o «la poma està ja totalment despullada i el seu vestit esfèric descansa a la taula» (p. 191). Mentre llegim comprovem que trobarem la poesia d’improvís en el paràgraf següent. I això passa en tots els seus llibres. Perquè Muriel Villanueva és sincera, cabreriana, rodoreriana i de pla de detall.