'Em Dic Lucy Barton', d’Elizabeth Strout

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Raquel Ricart

La Veu dels Llibres

Elizabeth Strout
Elizabeth Strout | Christopher Burns

Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig estar ingressada a l’hospital gairebé nou setmanes. Amb aquest inici clàssic, a l’estil de les rondalles, comença aquesta història de la Lucy Barton.

La Lucy ha estat operada d’apendicitis, però per alguna complicació indefinida, té una febre que no se’n va. Amb dues filles menudes, de cinc i sis anys, i un marit que odia els hospitals des que hi va veure morir son pare quan en tenia catorze, Lucy es troba molt sola i molt trista, i quan ja fa tres setmanes que es allà, apareix sa mare, quasi com per art d’encantament, als peus del seu llit. Fa anys que no s’han vist. La dona ha vingut des d’Amgash, un poblet rural minúscul d’Illinois, fins a Nova York.

El moment intens de la trobada es resol amb un gest de les mans de totes dues, com si tocaren l’arpa, i podríem dir que aquest gest, tendre, lleuger, subtil i a vessar d’harmonies contingudes, podria definir el to que amararà aquest encontre que s’allargarà cinc dies i cinc nits.

El moment intens de la trobada es resol amb un gest de les mans de totes dues, com si tocaren l’arpa, i podríem dir que aquest gest, tendre, lleuger, subtil i a vessar d’harmonies contingudes, podria definir el to que amararà aquest encontre que s’allargarà cinc dies i cinc nits. En un hospital, el temps és d’una qualitat absolutament diferent al temps de la vida diària. Les hores hivernen com tortuges, els minuts creixen a la velocitat de les garroferes, els segons encara no han nascut. Cinc dies i cinc nits en un hospital donen per a molt. Mentre Lucy i sa mare parlen de coses intranscendents, hi ha la sensació que fan un passeig. Però és un passeig que et fa pensar que hi ha un precipici ben a la vora, una timba que voregen mentre posen malnoms a les infermeres que atenen Lucy, mentre contemplen la meravella de l’edifici Chrysler il·luminat a les nits, mentre sa mare li explica històries de persones d’aquell poble d’Illinois. I aquestes històries que també són com una contalla que sa mare li fa perquè s’adorma, amb un to de veu que Lucy percep molt diferent d’aquell de la seua infantesa, seran com una espècie de reconciliació amb la vida d’antany per a Lucy i, qui sap, potser també per a sa mare.

Edicions de 1984

I si dic qui sap és perquè, tot i que al llarg del llibre trobem veritats que són com un colp enmig del pit, la narradora sap sembrar sempre un punt de dubte, el de la fragilitat de la memòria: ella ho recorda així, li sembla que sa mare va dir això, vol creure que la conversa anà d’aquesta manera. I aquesta percepció, la constatació que allò que volem creure que passà no és sinó el nostre record i la manera en què ens contem les coses, fa que el relat no abandone mai aquell inici mític hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys.

La constatació que allò que volem creure que passà no és sinó el nostre record i la manera en què ens contem les coses, fa que el relat no abandone mai aquell inici mític hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys.

En capítols alterns, la narradora ens descriurà les converses amb sa mare. Converses que no són gens un repàs de la vida comuna, res a veure amb retrets. Parla la mare de les vides dels altres, de vides que, tot i tenir auguris favorables es van trencar en algun moment. I entre els relats dels altres, mentre parlen fluixet en la foscor de l’habitació només il·luminada per la constel·lació del majestuós edifici Crhysler, quasi albirem les espurnes dels relats de la pròpia vida en comú que totes dues voregen amb molt de compte, com si pogueren caure en aquella timba de foscor de la qual no podrien tornar a eixir.

Les converses atien els records de Lucy de la seua infantesa, de la seua vida d’estudianta, del seu festeig, i d’una manera fàcil, com qui no vol deixar molt de senyal, com un pinzell que amb penes ha visitat el llenç, passem per la seua vida i la dels que l’envolten, coneixem els estralls de l’epidèmia de la sida, les burles i els miracles, la vocació de l’escriptura, la maternitat, l’amistat, les històries de Nova York.

I tot llisca amb facilitat, tot és ben lligat i travat, com si només es pogués explicar d’aquesta manera, com si Lucy Barton ens ho contara en veu alta, com una contalla. Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys... Sí, ja fa molts anys de tot allò i han passat moltes coses. Lucy Barton ja es guanya la vida amb els llibres que escriu. Quan era una xiqueta, els llibres la salvaren de la solitud, i aleshores va pensar que ella mateixa escriuria perquè la gent no se sentira tan sola. Com una contalla, ja ho he dit, però alhora implacable. Lucy Barton, aquest personatge que s’ha fet un racó en el meu cor, m’acompanyarà sempre. I trobe que això, és una de les millors coses que es poden dir d’un llibre.