‘L'últim dels valencians’ segons Guillermo Colomer

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep Piera

La Veu dels Llibres

Guillermo Colomer
Guillermo Colomer

Quan m'arribà la notícia que el premi Lletraferit de novel·la 2019, convocat per l'editorial Drassana, l'havia obtingut L'últim dels valencians de Guillermo Colomer vaig quedar sorprés, tant pel títol de la novel·la, com per l'autor. El títol em va sorprendre per la seua contundència fatalista; l'autor, perquè se'm presentava, d'entrada, com un nom desconegut dins del panorama narratiu en valencià. L'últim dels valencians? Vaig pensar si es podia tractar d'un relat de ciènciaficció, o potser d'històriaficció, que es referira als valencians com una tribu o espècie social a punt d'extingir-se, cosa que no deixava de resultar una hipòtesi narrativa interessant, i prou més realista que no fantasiosa. Sobre l'autor, vaig haver d'informar-me per a descobrir que era un “lletraferit” amb totes les de la llei.

La sorpresa encara va ser major quan vaig tindre el llibre a les mans –un volum de més de cinc-centes pàgines– que duia a la coberta una reproducció d'un quadre del pintor Joan Genovés, L'abraçada, una obra icònica dels temps de la transició que simbolitzava, des de la plasticitat del realisme social, el sentit de reconciliació col·lectiva que des de l'esquerra es volia donar al moment polític que seguí a la mort del dictador l'any 1975 i al final agònic del franquisme. La novel·la, per tant, no anava de fantasies futuristes, sinó més bé d'històries relativament recents. Una part del misteri inicial em va quedar resolt.

Una saga familiar de la Ribera del Xúquer, els Daràs, la qual representa, en l'aspecte històric tant com en un sentit estilístic, l'evolució de la societat valenciana des de les acaballes del segle XIX.

A Guillermo Colomer la solapa del llibre el presenta com a nascut a Alzira el 1966, llicenciat en dret per la Universitat de València, notari, registrador de la propietat i escriptor. Certament, un home de lletres, un ferit de lletra, del qual s'informa que aquest és el seu debut en la novel·la en valencià. Un debut, per cert, sòlid i insòlit alhora, i que mereix l'atenció generosa dels lectors. I dic insòlit perquè L'últim dels valencians és una novel·la que continua una tradició plenament valenciana, però que semblava haver sigut arraconada, per no dir menystinguda, pels narradors valencians actuals. M'estic referint a la tradició narrativa que va marcar el segle XX valencià a partir del naturalisme en el qual destacà Vicent Blasco Ibáñez, seguit de Martí Domínguez (no el confongueu amb l'escriptor actual), i d'Enric Valor. Una tradició que Guillermo Colomer reprén, modernitza i actualitza amb solvència notarial en aquesta novel·la.

Drassana (2019)

Perquè L'últim dels valencians és fonamentalment una història d'històries que té de protagonistes una saga familiar de la Ribera del Xúquer, els Daràs, la qual representa, en l'aspecte històric tant com en un sentit estilístic, l'evolució de la societat valenciana des de les acaballes del segle XIX fins a les del XX, és a dir, de la Renaixença a la República, i del Franquisme a la Democràcia, on es conjuguen i entremesclen –a través d'aquesta nissaga que representa la burgesia agrària valenciana–, totes les tensions humanes: les familiars, les eròtiques, les civils, les polítiques, les col·lectives..., en un crescendo que manté l'atenció del lector fins a la darrera pàgina.

El novel·lista aconsegueix que el lector imagine com a possible el que la Història –en majúscula– ha convertit en impossible.

Narra aquesta novel·la allò “que pudo haber sido y no fué”? Al meu parer aquesta és la seua gran gràcia, perquè estem parlant justament de literatura, és a dir, de la capacitat creativa d'un narrador per crear una història –o fer-ne un relat– que només és real en la ficció. En aquest sentit, L'últim dels valencians m'ha recordat Tirant lo Blanc, una sèrie d'aventures fantàstiques, èpiques i eròtiques, exòtiques i domèstiques, fonamentades en fets reals, en les quals el novel·lista aconsegueix que el lector imagine com a possible el que la Història –en majúscula– ha convertit en impossible. Una manera literària, la de Guillermo Colomer, que em du l'evocació cavalleresca de Joanot Martorell. Una novel·la valenciana i europea que, entre camps de tarongers, palmeres sensuals i arquitectures urbanes, no pot passar desapercebuda perquè s'ho val i mereix ser llegida.

Després, que cadascú pense i opine el que vulga.