‘Joanot’, de Joan Nave i Fluxà

LA LLIBRERIA: TEATRE

per Joan-Lluís Moreno Congost

La Veu dels Llibres

Joan Nave
Joan Nave

Potser no és habitual fer una ressenya d’un text dramàtic, d’igual manera que potser tampoc no és habitual acudir a una llibreria, situar-se davant dels prestatges de l’habitualment escassa secció “Català-Valencià” —“Català-Valencià” en el millor dels casos, que en altres hi diu “Català i Valencià” (nyas, coca!, que diria l’amic Joan Nave amb el seu tonet de benisser entremaliat)— i decantar-se per la lectura d’un text dramàtic. I és que, segons el parer de molts, els textos teatrals no s’escriuen per ser llegits, sinó per ser representats, per fer-nos abandonar temporalment la condició de lectors i convertir-nos en espectadors, en testimonis de la visió i la interpretació personals que directors o directores, actors i actrius fan d’aquests texts dramàtics de l’habitualment escassa secció “Català-Valencià”.

'Joanot', a banda de seguir el circuit comercial convencional de qualsevol obra teatral, ha estat representada profusament per a alumnes d’ESO i batxillerat, i rebuda amb joia i agraïment per professors i professores de Valencià.

No em puc estar, però, de dedicar unes línies a un d’aquests valents que decideixen canviar sendes velles per novelles per tal de materialitzar sobre un escenari la passió de viure. Perquè Joan Nave i Fluxà (Benissa, 1978) n’és un: un valent que, després de navegar durant un bon grapat d'anys per les aigües del teatre amateur —amb companyies com ara el Grup de Teatre de la Universitat d'Alacant (En cap cap cap, 1, 2, 3 Molins, Antaviana, Morir o no), Saineters (Veu de dona, Pare la burra!, Deixa’m que et deixe, Miles Gloriosus) i La Sobreactuà (Tres tristos traumes, Mandíbula afilada), després que es va llicenciar en Filologia Catalana per aquesta mateixa universitat i després que va guanyar el premi Evarist Garcia de Teatre en Valencià 2013 amb el text La cançó del terrisser, va decidir que volia dedicar-se al teatre de bona veritat, en cos i ànima. Ho va dir clar i ras i es va posar mans a l'obra. Va ser llavors que va fer un salt endavant arriscat que el va portar des de la riba del teatre amateur fins a l'altra riba, la del teatre professional, tot tocant des d’aleshores, amb plena solvència, els diferents vessants de la professió: actor (Quan ningú mira, Amb les mans plenes de crits...), director (Rita trobador), productor (Esclafit Teatre) i escriptor (Rita trobador, Quan ningú mira...).

Fruit d’aquesta dèria polièdrica és Joanot, escrita i editada el 2016. Prèviament Joan Nave va dedicar mesos de treball entusiasta a l’estudi minuciós de l’autor i de l’obra —segons ell mateix diu, una de les empreses més gratificants en què s'ha capficat. El resultat d’aquesta tasca conscienciosa de documentació va ser la redacció d’un text tan condensat com senzill i breu; un text àgil, engrescador, que incorpora el mateix to col·loquial, ple d’ironia, amb què el Tirant ens mena a moments d’allò més delitosos.

Joanot és un monòleg; un monòleg llarg o breu, segons es veja; un monòleg calculat per fer un espectacle, poc més poc menys, d’una hora de duració. Al capdavall, un text i un espectacle capaços d'enganxar lectors o públic adults, però també lectors o públic joves. És per això que Joanot, a banda de seguir el circuit comercial convencional de qualsevol obra teatral, ha estat representada profusament per a alumnes d’ESO i batxillerat, i rebuda amb joia i agraïment per professors i professores de Valencià, sempre desitjosos de trobar espectacles dignes en la nostra llengua que ens faciliten la tasca docent i acosten el nostre alumnat als grans textos de la literatura catalana.

Bromera (2016)

L’espai escènic de Joanot representa l’interior d’una casa a la València del segle XV. Hi destaca un penja-robes on hi ha penjats un casc de cavaller, una espasa i un guant, imatge metonímica de Tirant, del mateix Martorell —una mena d’alter ego de l’autor— i, al cap i a la fi, del món de la cavalleria que tant enyora Joanot, un món ja en procés d’extinció al segle XV. Un penja-robes que, a més a més, actua com a destinatari de les paraules del Joanot Martorell personatge.

'Joanot' és una invitació a descobrir o redescobrir el més gran dels nostres clàssics, a submergir-nos en l’univers fascinant de Joanot Martorell i Tirant lo Blanc, i fruir-ne a través de la lectura reposada, acurada.

El monòleg es divideix en dues parts. En la primera se’ns ofereix un resum frenètic del Tirant, un repàs rapidíssim capaç d’esbossar en a penes mitja hora els aspectes bàsics d’una obra tan immensa i rica, d’acostar-nos als fets fonamentals que s’hi esdevenen. En la segona, i després d’un silenci dramàtic, un d’aquests silencis tan importants, imprescindibles en el llenguatge teatral, Nave torna a adreçar-se al penja-robes/cavaller i posa cara a cara Joanot i Martorell per tal d’introduir-nos en els afers més destacats de la vida de l’autor. Un text, per tant, ple d’ironies, de complicitats, de dramatisme, que sintetitza i fusiona vida i obra, autor i personatge.

Joanot és una invitació a descobrir o redescobrir el més gran dels nostres clàssics, a submergir-nos en l’univers fascinant de Joanot Martorell i Tirant lo Blanc, i fruir-ne a través de la lectura reposada, acurada. Però també és una invitació a anar al teatre i deixar-nos envair pel seu verí embriagador, emocionant, addictiu. El Joanot i el Joan, Martorell i Nave, bé s’ho mereixen.

“Que no he vingut jo a este món a ser escuder. Que jo soc Joanot Martorell, de València, cavaller”.