‘Quan em jubilaré’, de Tobies Grimaltos: una vida sense pressa

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Salvador Vendrell

La Veu dels Llibres

Tobies Grimaltos
Tobies Grimaltos | Ulisses Ortiz

L’escriptor Tobies Grimaltos, en Quan em jubilaré (Bromera), fa tota una declaració d’intencions, un programa, de les coses que voldria fer quan es jubile, sense la pressió dels horaris i de la faena. Explica com vol acostar-se als seus objectius, que es poden resumir en una vida sense pressa. Ha arribat a una edat en què ja té moments de lucidesa per dir-se: “jo tinc massa feina com per a perdre el temps treballant”. I diu una gran veritat: l’obligació s’imposa sempre i et lleva el temps que necessites per fer el que t’agrada. I què vol fer Tobies? Moltes coses, sobre les quals reflexiona en el seu llibre. Com ara, llegir els llibres que li agradaria llegir, sense pensar en cap qüestió pràctica i escriure només allò que vol escriure. No a fer el flâneur que, segons els sabuts, només es pot fer a París. Diuen que només en l’escenari dels carrers de la capital de França es pot practicar una activitat amb un nom tan elegant. Tobies és de la Ribera, pràctic, i es deixa portar pel corrent i prefereix “bambar”, que significa el mateix: “Rodar, vagar, passejar ociosament, sense fer res”. I sap que, com més lluny, el milacre no és més gran: no cal anar on Sant Pere va perdre l’espardenya. A la vora de casa està ple de sorpreses i es pot bambar, si hom va amb els ulls ben disposats: a Carcaixent, Algemesí, Alzira, Xàtiva...

Bromera (2018)
Té moments de lucidesa per dir-se: “jo tinc massa feina com per a perdre el temps treballant”. I diu una gran veritat: l’obligació s’imposa sempre.

Encara que sap que li costarà, té el propòsit d’alçar-se molt matí per veure eixir el sol i caminar apreciant els colors i la llum que mostren aquelles hores del dia. Per al meu gust, s’equivoca, no a voler recuperar la forma perduda ni a visitar pobles menuts als quals no ha estat mai per trobar-se amb paratges enlluernadors i racons deliciosos, sinó a voler-ho fer amb la bicicleta. Tobies, sap, o hauria de saber, que, si la bicicleta fóra un bon mitjà de transport, els grecs, que sabien tant, l’haurien inventada. I no la van voler inventar perquè és un mitjà de transport que no et porta ell a tu, sinó que l’has de portar tu a ell. D’acord que no contamina i no fa soroll, però és humiliant haver-lo d’arrossegar del manillar en les pujades i, quan passa un cotxe, per no fer el ridícul, ajupir-te com si tinguera una roda punxada o una avaria. Sí que és molt bona idea ordenar l’estudi, perquè necessitar un llibre de la teua biblioteca i trobar-lo de seguida és un autèntic plaer. Abans de tenir-lo arreglat, quan volia un llibre, acabava més prompte tornant-me’l a comprar que buscant-l’hi. Té raó Tobies. Cal desfer-se dels llibres que ja no tornarem a llegir i d’altres que l’experiència ens diu que ja no llegirem mai més. Cal deixar lloc als nouvinguts, que no són rebuts com es mereixen i trobar les coses perdudes o oblidades.

Si la bicicleta fóra un bon mitjà de transport, els grecs, que sabien tant, l’haurien inventada. I no la van voler inventar perquè és un mitjà de transport que no et porta ell a tu, sinó que l’has de portar tu a ell.

El que està clar és que jo no faré mai com Tobies i no em compraré una caixa d’eines que porten de tot i estan molt ben arranjades. No vull fer res del que es proposa, com ara: lluir i pintar parets, fer coses amb fusta, fer forats amb el trepant i penjar quadres i prestatgeries. No vull reparar res. Intentaré no ensenyar-me a fer cap cosa d’aquestes que diu que li agraden fer. Aplicaré la màxima pragmàtica i defensiva: com menys coses sabré fer, millor. Llegiu el llibre de Tobies i aprofiteu per reflexionar amb ell sobre què fer en la vida futura de jubilat.